Quaranta-quatre anys després, el 17 de desembre passat, va traspassar Joaquín Navarro, sindicalista de CC OO a qui els pistolers que van acabar amb els advocats buscaven per assassinar-lo i va aconseguir fugir viu. Anys després del tràgic episodi, Navarro encara es sentia culpable per haver sobreviscut els sus companys. Hi ha en aquella vida i en aquell esdeveniment matèria per a una nova pel·lícula diferent de la que feu l’autor de “Muerte de un ciclista”, potser una com “El secreto de sus ojos”, de Juan José Campanella, amb Ricardo Darin, Oscar al millor film de parla no anglesa el 2009.
L’assalt al Congrés dels Diputats del 23 de febrer de 1981 ha passat a la història com a l’epítome del cop d’estat espanyol en el segle XX. Nogensmenys, l’assassinat dels advocats d’Atocha fou un episodi més cruel: en el 23-F no va morir ningú i en el bufet laboralista foren assassinats cinc civils desarmats i a sang freda i ferits altres quatre a partir d’una clara intenció de matar. Us imagineu que Tejero hagués obert foc contra Adolfo Suárez, Santiago Carrillo i Manuel Gutiérrez Mellado, que es van mantenir irreductibles i dempeus davant les ràfegues de metralladora disparades per a intimidar-los? Ara no farem comparacions truculentes entre tots dos atemptats sinó que remarcarem la directa similitud entre els propòsits de l’un i els de l’altre: la provocació mitjançant la violència d’una intervenció militar en forma de cop d’estat en un cas, la suscitació d’una resposta violenta de l’aleshores poderós Partit Comunista d’Espanya que conduís a una guerra civil, de la que resultessin vencedores les forces de la dictadura franquista reticents al canvi democràtic.
La reacció fou la diametralment oposada a la buscada. En aquells moments el PCE era encara il·legal, però va convertir la convocatòria a l’enterrament de les víctimes d’Atocha en una gran demostració cívica que anava més enllà del dol o la protesta. Més de cent mil persones van fer acte de presència i van desfilar en absolut silenci en una de les manifestacions més multitudinàries celebrades a la capital d’Espanya. I l’endemà les organitzacions obreres van convocar, amb èxit, aturades en tots els indrets del país. Els qui planejaren i impulsaren els assassinats buscaven una reacció violenta que mudés en desordre i es van trobar amb la força organitzada en acció que havia estat desplegada per alguna cosa que no era una simple organització partidària sinó un moviment que havia contribuït a canviar d’arrel la mentalitat dels ciutadans: cent mil joaquins navarros. Com a mínim.
Fa pocs dies un vell amic, tot parlant de l’empremta de la violència en la societat, recordava que el seu pare, que va participar en la batalla de l’Ebre (un episodi altament traumàtic i sagnant de la guerra d’Espanya) mai no va permetre, retornat a la vida civil, que ni els seus fills ni cap altre infant de casa juguessin amb pistoles, fusells, espases o qualsevol altra joguina bèl·lica. Els Reis d’Orient mai no van dur jocs de guerra a aquella llar. Diuen alguns experts que el contacte amb la violència real resulta ésser traumàtic i pot contribuir a reproduir les conductes violentes. No va ser així entre nosaltres: la guerra va fer dels nostres pares tota una generació de pacifistes capaços d’identificar a la primera ensumada l’intent de retornar-los a l’horror.
L’enorme trauma de la guerra va canviar el país de manera radical. De fet, en aspectes poc imaginats pels vencedors el 1939, relacionats amb la vida quotidiana i els costums, la distribució geogràfica de la població, l’educació, el consum, les relacions personals i, per descomptat el nivell de vida. Els qui volien provocar amb l’atemptat d’Atocha un nou bany de sang vivien amb la ment posada en 1936, per no parlar dels sicaris executors, adscrits a entorns que vestien camisa blava. El 1977 ja eren un anacronisme.
Malgrat tot això, la violència feixista era habitual en el període que va anar de la mort de Franco a l’aprovació de la Constitució, i més enllà. No fou un conflicte entre els partits favorables a la democràcia i els grups desitjosos de fer marxa enrere. Estavenn enfrontats el terrorisme nacionalista o grups de recent creació com ara el Grapo, que mai no va arribar a combatre la dictadura i del qual poc se sap (o s’ha divulgat) sobre la seva relació amb els serveis secrets internacionals, però la violència de camisa blava va ser prou per desequilibrar els intents de normalització democràtica. Aquesta activitat es va donar en el marc del qui el periodista i investigador Mariano Sánchez ha definit com a “violència política d’origen institucional” desplegada “amb l’objecte de mantenir l’ordre establert, actes organitzats, encoratjats o instrumentalitzats per les institucions de l’estat”. Per això, la transició no va ser un camí de roses que menà al “règim del 78” sinó una pugna sovint cruenta. Però no entre dos bàndols combatents sinó atacs unilaterals d’uns sectors residuals contra tota una societat en procés de normalització democràtica.
Un hom s’atura a imaginar-se quina pel·lícula faria Campanella amb la història de l’atemptat d’Atocha. Potser, un perllongat flashback a partir de la mort plàcida de Joaquín Navarro als 86 anys i entre els seus, i amb Manuela Carmena – titular del bufet que també es va salvar de ser assassinada– de tornada a l’activisme sociopolític després d’haver ocupat l’alcaldia de Madrid. I un perseguidor persistent rere les passes de l’assassí fugit, i encara no trobat, Fernando Lerdo de Tejada.
