Molt recentment un estudiant em preguntava —durant un curs que imparteixo sobre la Transició Espanyola a la meva Facultat— perquè l’esquerra —socialistes i comunistes— van acceptar la Llei d’Amnistia de 1977, també coneguda com la “Llei de Punt i Final”. No era la primera vegada que em feien aquesta pregunta, però després de la iniciativa del diputat d’ERC Gabriel Rufián de voler canviar aquella Llei per a jutjar els crims perpetrats durant el règim franquista, aquest tema tornava de manera intensa en els debats a classe. I més enllà de les aules.
L’endemà, La Vanguardia reproduïa el text complet de la intervenció del líder comunista i sindicalista —PCE i CCOO— Marcelino Camacho defensant la proposta de Llei i demanant que Alianza Popular hi votés a favor. Vaig enviar l’enllaç de l’article a tots el estudiants del meu grup. Jo ja no recordava la seva famosa intervenció que, llavors, em va impactar molt. Això va passar fa quaranta-cinc anys. Jo només en tenia 19, i com tants i tants joves d’arreu d’Espanya, des de la mort del dictador, ens havíem mobilitzat de debò per fer el canvi de règim. Durant el curs 1974-75 els estudiants i els PNN (professors no numeraris) vàrem aturar les universitats catalanes i, a conseqüència d’això, tingué lloc el famós Aprovat General Polític (AGP).
Sempre defenso la tesi de l’historiador britànic Charles Powell que la Transició fou un gran procés en què les grans i històriques mobilitzacions populars i la pressió dels principals països europeus van obligar les elits del franquisme a haver-se de fer una espècie d’harakiri amb la Llei de la Reforma, votada en referèndum, que desmuntava les lleis franquistes i que donaven una pàtina de règim constitucional a la dictadura. I durant el primer semestre de l’any 1977, els acords entre Suárez i la Comissió dels 9 (que representava l’oposició democràtica, amb la legalització del Partit Comunista durant la Setmana Santa) varen permetre, el juny de 1977, que tinguéssim a Espanya les primeres eleccions lliures, democràtiques i competitives des de la II República.
Amb el primer parlament democràtic, des de la II República, es va començar a redactar la Constitució vigent —el gran pacte entre les “dues Espanyes” que havien de reconciliar-se per a construir un futur en pau i posar fi a les guerres dels dos segles passats. Però hi havia encara els empresonats durant el franquisme i els exiliats. La Llei d’Amnistia era una demanda de l’oposició democràtica que —i aquí trobem les giragonses de la història— va ser aprovada per quasi tots els partits democràtics amb l’abstenció d’Alianza Popular.
Però, per què l’esquerra comunista i socialista volia aquella Llei d’Amnistia que comportava, a més d’alliberar els presos polítics i el retorn dels exiliats, impedir també qualsevol procés judicial contra el règim franquista?
La resposta la trobem en aquesta intervenció de Marcelino Camacho, el qual, recordem-ho, va passar nou anys dins la duríssima presó de Carabanchel:
«Nosaltres consideràvem que la peça cabdal d’aquesta política de reconciliació nacional havia de ser l’amnistia. Com podríem reconciliar-nos els qui ens havíem estat matant els uns als altres si no esborràvem aquest passat d’una vegada per sempre? Per a nosaltres, tant com a reparació d’injustícies comeses al llarg de quaranta anys de dictadura, l’amnistia és una política nacional i democràtica, l’única conseqüent que pot tancar aquest passat de guerres civils i de croades.»
Per a entendre la història cal situar-nos en el seu context i, així, comprendre determinades decisions que a ulls d’avui poden sorprendre i que sorprenen encara més les generacions més joves que s’han trobat vivint en un país on es respecten els drets i les llibertats bàsiques. Avui Espanya se situa en el número 23 de l’Índex del The Economist que valora el nivell democràtic dels països del món.
També he tornat a veure el vídeo electoral de Santiago Carrillo en les primeres eleccions democràtiques de 1977, fumant la seva cigarreta habitual, i on diu això: «El que els comunistes volem de tot cor és que a Espanya no torni a haver-hi una nova guerra civil, que es desterri per sempre la violència de les pràctiques polítiques, que cada espanyol, pensi com pensi, pugui passejar-se lliurement pels carrers sabent que no serà ni assassinat ni arrestat qualsevol que siguin les seves opinions.»
Sense situar el miratge de la Guerra Civil i els duríssims anys de dictadura, ara és molt fàcil i, fins a cert punt, molt demagògic criticar aquella Llei quaranta-cinc anys després i sense contextualitzar-la. La Transició va ser un pacte entre les dues Espanyes enfrontades durant dos segles. Fou també un pacte territorial per a reconèixer una Espanya plurinacional (article 2 de la CE). Tot aquest procés i tots aquests pactes, moltes vegades subtils, comencen a esquerdar-se en el segon mandat de José María Aznar, el qual, amb majoria absoluta, impulsa un procés de revisió històrica de la Transició —«yo no tengo los tics de la Transición»— i del règim franquista. L’anada de Pablo Casado a la cerimònia religiosa en record del Generalísimo Franco, no fa gaire, és una mostra d’aquest procés que s’obre l’any 2000.
Com a resposta, el PSOE, amb José Luis Rodríguez Zapatero, revisa també els pactes de la transició amb la proposta de lleis de Memòria Històrica, reprèn un laïcisme caduc i pren altres decisions que fomenten de nou les dues Espanyes que avui tornen a estar enfrontades. Però no sols dues Espanyes enfrontades, sinó amb un País Basc i una Catalunya que han vist també trencats els acords de la Transició, una de les principals raons que justificaria el desenvolupament del moviment independentista.
Davant la polarització que vivim, i no sols a Catalunya, a Espanya, als EUA, a França i altres països, no queda altre camí que el d’uns nous pactes, potser una segona Transició, per a obrir una nova etapa a Espanya i a Catalunya. Això sí, sense manipular la història.
