La Cuca Esperanza era coordinadora d’hospitalització als hospitals del Mar i de l’Esperança de Barcelona quan es va declarar l’estat d’alarma el març de 2020. Es va jubilar a l’agost, però va continuar anant ocasionalment a l’octubre i al novembre, fins que al desembre li van proposar incorporar-se a l’àrea de cribratge i, després, de vacunació. Recorda la data exacta en la qual va començar la inoculació: “El 27 de desembre vam anar a posar les primeres vacunes a la residència. Va ser un dia important, no perquè estiguéssim en ple Nadal, sinó perquè eren les primeres vacunes”.
La Marisa Garreta era responsable d’infermeria del centre sociosanitari Fòrum, que també pertany al consorci Parc de Salut Mar. Es va jubilar el març del 2021, però després d’un descans d’un mes i mig, en el qual va acudir a alguna reunió de feina, va començar a vacunar a l’Hospital del Mar: “En cap moment hi ha hagut una ruptura des de la jubilació. Venir és una obligació moral, un compromís, perquè l’única esperança que tenim és la vacuna, així que com més aviat acabem de vacunar, millor”.
La Cuca i la Marisa coincideixen que són les sanitàries més joves les que han de fer l’assistència directa al pacient, i que si infermeres expertes com elles es dediquen a les vacunes, les professionals d’hospitalització poden seguir amb les seves tasques i no tenir sobrecàrrega. Normalitzen la seva decisió de tornar a la infermeria perquè no tenen malalties de risc i perquè acudeixen una o potser dues vegades per setmana, segons les necessitats. Això, després d’haver treballat jornades de 14 hores diversos dies seguits, com va ocórrer el març i l’abril del 2020, sense poder planificar i amb canvis continus de protocol, és una “meravella”.
“Ser útil és un luxe”
Han passat de dirigir equips a acudir a vacunar, i asseguren que és un “gust” poder continuar aportant de forma més descansada. “És molt diferent. En l’època més dura treballàvem en festes, dissabtes, diumenges, tota la Setmana Santa, hi havia canvis d’horaris continus… Creiem que és el que podem fer en aquest moment, és el que podem donar. Dins de la desgràcia, poder treballar i ser útil és un luxe per a nosaltres”, assegura la Cuca.
“Ha estat un any molt peculiar. No t’has plantejat en tota la pandèmia un horari real. Entraves, però no sabies quan sorties. Ara vacunes, però no has de preocupar-te de si falten o sobren vacunes, si cal descongelar-les, si cal demanar-les. Això era un estrès, però ja no és la nostra responsabilitat. Són dos mons”, reconeix la Marisa.
La vacuna no és punxar. És tot el que acompanya, és saber si la persona té al·lèrgies, preguntar-li com va anar la primera dosi, tota l’educació sanitària… L’essència de la vacunació és aquí.
La Cuca i la Marisa no tenen sensació de cansament, sinó que fan el que saben fer, per la qual cosa estan “encantades” de contribuir. “Sabem administrar una vacuna, sabem tractar les persones que vénen i donar-los uns consells. I això és el que fem”, explica la Cuca. La Marisa afegeix: “La vacuna no és punxar. Punxar ho pot fer qualsevol persona, perquè és una tècnica. És tot el que acompanya, és saber si la persona té al·lèrgies, si la pots vacunar, preguntar-li com va anar la primera dosi, tenir un mínim de coneixement abans d’inocular la vacuna, i després, és tota l’educació sanitària, explicar-li tot el que et pot passar, quins efectes secundaris pot tenir, què ha de fer si li passa una cosa o una altra… L’essència de la vacunació és aquí”. La barrera idiomàtica, tranquil·litzar qui es posa nerviós amb les agulles o atendre qui diu que les agulles li maregen són algunes de les coses que, amb l’experiència, són més fàcils de preveure i tractar.
L’agraïment de la ciutadania
Abans del coronavirus, imaginaven la jubilació de manera semblant a com l’estan vivint, però sense vacunes i amb viatges, cosa que ara està més restringida. Malgrat això, la Marisa creu que és “gratificant” veure les companyes i atendre les persones que vénen a vacunar-se: “Tenen un agraïment que jo no havia viscut en molts anys de feina. Ara és poca la gent que se’n va sense dir-te “gràcies per la vostra feina”, i aquesta actitud és una de les coses que m’han sorprès. Persones agraïdes n’hi ha sempre, però aquesta generalització m’ha sorprès”.
Han viscut moments simpàtics amb la gran quantitat de persones que fotografiava el moment de la vacunació per immortalitzar-lo i pujar-lo a les xarxes, però també per enviar-ho a familiars d’altres països en els quals vacunar-se és una cosa excepcional. “Em deien: ‘Jo és que li envio a la meva mare, perquè estigui tranquil·la. És que allà no saben si podran vacunar-se i estan patint molt’”, recorda la Cuca, a qui li crida l’atenció la conscienciació de la població d’origen extracomunitari sobre la importància d’obtenir la vacuna gratis i programada.
La Cuca i la Marisa resten importància a si la seva tasca és essencial, i consideren que també ho és el sector de l’alimentació, les farmàcies, el transport o la recollida d’escombraries, per exemple. Sospiten que s’ha “mitificat” la feina que porten exercint des de fa 42 anys i que s’ha visibilitzat el paper de la infermeria. Per a la Marisa, “la cura, el sofriment i la mort formen part de la nostra professió. Crec que ara hi ha hagut molt desconcert, molta incertesa, perquè ha estat una allau”.
Quan se les pregunta fins quan plantegen continuar compaginant jubilació i infermeria, la Cuca diu: “No m’he posat data”, i la Marisa coincideix: “Mentre sigui necessari”.
