Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa ni més ni menys que 45 anys un llibre blanc del Ministeri d’Hisenda d’Espanya assenyalava:
“Una altra forma anàloga [d’elusió fiscal] consisteix en el desplaçament de beneficis entre diverses societats constitutives d’un grup, de manera que aquests apareguin en els llocs més convenients”
L’expressió “llocs més convenients” feia referència a països de baixa tributació o, directament, a paradisos fiscals. Des de llavors, les multinacionals han realitzat aquest “desplaçament de beneficis” a través de diverses estratègies fiscals sent la dels preus de transferència la més habitual.
Amb els anys, aquest problema s’ha anat accentuant afavorit, entre altres, per la digitalització. Curiosament, la digitalització ha estat la “gota que ha fet vessar el got” de l’elusió fiscal per part de moltes empreses.
L’origen dels canvis que s’estan produint en l’actualitat es retrotrau a 2015, amb el projecte BEPS (en anglès, Base Erosion and Profit Shifting ) de l’OCDE i el G-20. En aquest projecte s’estableixen fins a quinze recomanacions (Accions) per evitar les estratègies d’elusió fiscal en l’impost sobre societats per part de les multinacionals.
Algunes d’aquestes recomanacions ja estan incorporades a la legislació de l’impost sobre societats espanyol (Acció 4, 5 o 13). En aquest sentit, doncs, Espanya ha estat especialment proactiva.
L’última gran novetat a nivell global es va donar el passat 1 de juliol quan, sota la coordinació de l’OCDE, 132 països (entre ells EUA i la Xina, però de moment sense Irlanda, un dels principals beneficiats per la situació actual ) es van comprometre amb l’Acció 1 (“Abordar els reptes de l’economia digital per a la imposició”), a través del desenvolupament de dos pilars fonamentals, breument explicats en una declaració institucional.
Tributar allà on s’obté el benefici
El primer pilar persegueix que almenys una part dels beneficis de les grans multinacionals tributi en els països on s’utilitzen o consumeixen els seus productes, sense necessitat de tenir cap presència física en els mateixos. En altres paraules, es tributaran en funció d’on estigui el consumidor, al marge d’on se situï la societat que ven el producte.
Perquè aquest pilar s’apliqui als beneficis d’una multinacional, s’han de complir dues circumstàncies:
- Que el nivell de facturació global de la multinacional superi els 20.000 milions d’euros i aquella obtingui una rendibilitat superior al 10%, entesa com beneficis abans d’impostos sobre nivell de facturació.
- Que la xifra de facturació obtinguda per la multinacional al país dels consumidors sigui de com a mínim un milió d’euros (250.000 euros en petits estats).
Si es donen aquestes dues circumstàncies, entre el 20 i 30% del benefici de la multinacional per sobre de la rendibilitat esmentada del 10% s’ha d’atribuir als països on s’utilitzin o consumeixin els productes, els quals, en conseqüència, el podran gravar.
L’aplicació pràctica d’aquest primer pilar requerirà el desenvolupament de noves normes com, per exemple, la definició del lloc on es considera que s’utilitza o consumeix un producte o la manera de calcular el benefici que queda finalment gravat en un territori.
Es preveu que el treball pendent de desenvolupament per poder aplicar aquest primer pilar es desenvoluparà al llarg de 2022, de manera que ja sigui aplicable el 2023. Sens dubte, aquest acord suposa un important avanç en tributació a nivell internacional, ja que implica establir un criteri d’assignació de l’impost sobre societats diferent del què ha imperat en els últims cent anys. Una part dels beneficis s’assigna allà on se situa la demanda i no el productor.
Establir un tipus mínim comú de tributació
El segon pilar de l’acord consisteix en l’establiment d’un tipus mínim efectiu del 15% sobre els beneficis d’aquelles multinacionals que facturin més de 750 milions d’euros.
Així, quan el tipus efectiu d’un país, calculat de manera homogènia, segons preveu l’acord, no arribi al mínim del 15%, aquests beneficis es gravaran amb un tipus impositiu complementari fins assolir aquest nivell. Per tant, en l’acord s’especifica que el nivell mínim d’imposició s’estableix prenent el tipus efectiu, calculat de manera homogènia i estimat país per país.
El desenvolupament d’aquest doble pilar farà innecessària l’existència dels tributs que han anat introduint de manera unilateral diversos països, entre ells Espanya, sobre determinats serveis digitals. Es crea així un marc fiscal menys distorsionador per a les inversions.
El diable està en els detalls
El que no es va arribar a resoldre en 40 anys sembla, doncs, haver agafat velocitat de creuer en els últims cinc. Això sí, cal estar pendent de dos aspectes:
- La concreció dels detalls legals i institucionals, així com de la seva posterior aplicació per part de les respectives administracions tributàries.
- Aquest canvi no implica necessàriament que siguin les societats (els seus propietaris) els que efectivament acabin pagant l’increment de la factura fiscal (és a dir, el que pagarien ara menys del que pagaven abans, quan traslladaven els seus beneficis als “llocs més convenients”, que podia arribar a ser zero).
Qui pagui aquest increment és una qüestió d’incidència impositiva tal que, depenent de la sensibilitat de la demanda a canvis en el preu, pot ser que ho acabi pagant el mateix consumidor o els proveïdors de béns i serveis a aquestes multinacionals. Un exemple el tenim en el cas d’Amazon i la taxa Google.
Ajustaments comptables
Independentment de qui ho acabi pagant, el que està clar és que assolir aquest canvi provocarà que països com Espanya vegin augmentar la seva recaptació. En un estudi anterior a l’acord de l’G20, membres de la Universitat de Califòrnia a Berkeley i de la Universitat de Copenhaguen van desenvolupar una metodologia que permet estimar els beneficis perduts, així com la recaptació que s’obtindria corregint el desplaçament de beneficis per motius fiscals.
Els investigadors van estimar que, per al 2015, la recaptació a Espanya s’hauria incrementat en 4.242 milions de dòlars, és a dir, un 14%. Gairebé 3,5 vegades més del que s’espera recaptar per la taxa Google.
Ara bé, aquí també cal ser cauts. D’una banda, aquests càlculs s’han realitzat aplicant als beneficis desplaçats el tipus nominal (25%), de manera que l’import estimat seria un màxim. Si s’apliqués el tipus efectiu, la recaptació extra serien uns 2.375 milions de dòlars.
D’altra banda, els beneficis desplaçats estan quantificats a partir de la comptabilitat nacional , que no incorpora guanys de capital. A més, la depreciació allà consignada no té per què coincidir amb la fiscal i tampoc les pèrdues empresarials es compensen igual que en la normativa fiscal. En aquests casos, la correcció podria ser tant a l’alça com a la baixa.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
