Les eleccions al Consell Rector de l’Institut de Persones amb Discapacitat de Barcelona (IMPD) inicia el període d’eleccions el proper 1 de juny. El Consell Rector és l’òrgan de govern de l’IMPD que aprova el seu pla general i programa d’actuació. Les eleccions es realitzen cada 4 anys i aquest any es renoven per reconstituir un consell que està format per 20 membres, 10 representants de l’Ajuntament i 10 representants de les persones amb discapacitat. Aquests 10 representants es distribueixen per sectors de discapacitat de manera proporcional a la seva presència a la població: discapacitat física, trastorns de salut mental, discapacitat intel·lectual, auditiva i visual.
Barcelona és una ciutat diversa i per les seves característiques cal treballar eixos com l’accessibilitat. Donat que a Barcelona hi ha més de 152.000 persones amb discapacitat i el Consell Rector és el primer òrgan de l’Ajuntament on els ciutadans poden incidir directament en la presa de decisions polítiques, és necessari que el col·lectiu voti i faci arribar les seves propostes i demandes.
Accessibilitat universal, però també millores per l’autonomia personal o plans per treballar la inclusió laboral són algunes de les línies mestres que l’IMPD té en compte.
Parlem amb Joan Ramon Riera, regidor d’Infància, Joventut i Persones Grans a l’Ajuntament de Barcelona i també president de l’IMPD. Ho fem a pocs dies de l’inici del període electoral, que serà de l’1 al 16 de juny de manera virtual, mentre que del 17 al 19 de juny es permetrà votar presencialment.
Per entrar en matèria, com funciona el Consell Rector de l’IMPD?
El si del Consell Rector a grosso modo va per unitats. Una unitat és un teixit associatiu i els diferents col·lectius de persones amb discapacitat que l’envolten. Per una altra banda, també hi ha els representants dels grups polítics i l’estructura executiva del propi institut. És l’òrgan de governança de l’institut municipal de persones amb discapacitat
Com es reparteix la representativitat en el Consell Rector?
Hi ha espais per la discapacitat auditiva, visual, intel·lectual, persones amb trastorn de salut mental i per les persones amb discapacitat física.
En aquestes eleccions, durant el procés, s’han presentat 14 candidatures diferents. Responen i representen a aquests sectors?
Sí. On hi ha més moviment és en el sector de la discapacitat física que és on hi ha més gruix de persones. Ara estem en un moment en què és important fer una mica de xup-xup, si em deixes dir-ho col·loquialment, entre les diferents entitats i col·lectius per fer una crida a la participació.
A Barcelona tenim més de 150.000 persones, quasi un 10% de la població, que té un certificat amb alguns tipus de discapacitat. Aquestes són les persones que tenen dret a vot. I en la mesura que aquestes participin de les eleccions i dels seus representants, el Consell Rector guanyarà força i legitimitat. És important fer difusió d’això per fer una crida a la participació perquè com Ajuntament necessitem uns col·lectius forts, d’un interlocutor com més sòlid millor. Sempre he dit que no ha de fer por que les entitats siguin exigents. De fet és important que siguin exigents amb la ciutat. Després ja buscarem els pressupostos on faci falta, però si de debò ambicionem una ciutat accessible i amigable és important que la punta de llança d’aquest àmbit, que són els col·lectius amb discapacitat, estiguin fortament empoderats. Algú pot pensar que m’estic tirant pedres sobre el meu propi teulat…
Com Ajuntament necessitem uns col·lectius forts, d’un interlocutor com més sòlid millor
Al final perquè les coses puguin funcionar, cal que sigui la gent que ho viu qui ho expliqui i comparteixi.
La setmana passada es va celebrar la setmana de l’arquitectura i una de les coses que es deien és que si volem avançar en termes d’accessibilitat universal necessitem construir aliances sòlides entre institució, l’Ajuntament de Barcelona, els col·lectius de persones amb discapacitat i enginyers i arquitectes. Aquests últims són els que han d’empatitzar i ens han de trobar la solució tècnica. Moltes vegades la solució està en un factor de disseny, en un element de disseny de l’espai públic o d’un dispositiu, d’algun gadget tecnològic… Necessitem crear molta consciència en el món tècnic. Cal activar el món dels arquitectes, dels enginyers, dels desenvolupadors tecnològics, que coneguin i siguin empàtics amb aquesta realitat que la ciutat viu.
A nivell qualitatiu necessiteu tot això per funcionar, clar. Però a nivell quantitatiu, heu analitzat altres mandats del consell i heu vist que les xifres de participació no són molt elevades?
Com en tots aquest tipus d’eleccions, la participació no és molt elevada. Igual que en l’Ateneu Barcelonès, el Col·legi d’Advocats o la Cambra de Comerç són eleccions molt importants, però no té res a veure amb un procés electoral convencional com el coneixem. És a dir, no només a l’IMPD, a moltes altres entitats passa el mateix en quant a participació. El gran èxit a vegades és arribar al 10% de la participació. Si tu poses en relació la població de Barcelona amb la gent que ha participat amb els pressupostos participatius, també et sortiria molt poqueta cosa, però no per això hem de deixar en un calaix els pressupostos participatius. Al contrari, el què hem de fer és treballar i potenciar que això creixi.
Cada quan es reuneix el Consell un cop està constituït, es porten propostes que es parlen a plens posteriorment, quin poder té?
En el si de la governança del que és el consell rector de l’IMPD hi ha dos grans documents que són l’aprovació preceptiva del propi Consell: la memòria i el pressupost anual, el pla estratègic. Després en el si del propi consell també s’hi debat l’acció de govern i s’intenta sobretot consensuar la línia estratègica de quines són les prioritats a abordar. Jo no m’atreveixo com a regidor i president de l’IMPD a marcar les línies estratègiques de l’accessibilitat a la ciutat de Barcelona sense haver-ho discutit amb el sector.
Funciona com a taula de diàleg? Sobre què heu discutit més durant el darrer mandat?
Et poso un exemple, la ciutat de Barcelona en termes d’accessibilitat és una ciutat que en comparació a altres ciutats del món està en el top 5. Tenim uns nivells d’accessibilitat física molt bons. Debats que hem tingut durant aquest mandat? Potser és l’hora de posar damunt la taula i prioritzar més l’accés digital i comunicatiu. Ja sabem que en temes d’accés físic hi ha mancances. Segur, sempre hi ha. Però potser estem en un moment que si realment apostem per l’accessibilitat universal de tots i totes hem de fer un pas endavant en termes d’accés sensorial i comunicatiu perquè amb això no anem tan bé com a temes físics.
La mobilitat al transport públic, bus i metro, té avenços molt importants els últims anys que han sigut molt substancials. Acabem de fer un avenç molt substancial en termes de sensibilitat sensorial al metro. Es diuen NaviLens i són aquests QR, però de colors, que anem trobant. Això ho escaneja una persona amb capacitat visual amb el mòbil i el mòbil li explica el què té a l’entorn. Et diu ‘estàs a tres metres d’arribar a l’escala mecànica, a la dreta tens l’L1 i a l’esquerra l’L3’. Són QR que estan implementant-se en tota la xarxa de metro i et guien. Això és un exemple, però de ben segur que a nivell d’accés sensorial hi ha més coses que s’han de fer i tot això s’ha de discutir i s’ha de debatre.
Aquesta ciutat ha decidit començar a caminar i té una proposta de nou disseny de l’espai públic
Quins reptes i quines mancances ressalteu del darrer mandat? Teniu ubicades propostes on segur què s’ha de treballar molt més?
El gran tema que ara tenim sobre la taula és que hi ha una finestra d’oportunitat damunt la taula perquè l’espai públic està en transformació. Aquesta ciutat ha decidit començar a caminar per passar de ser una ciutat a mida del cotxe a ser una ciutat a mida de la persona. Hi ha una proposta de nou disseny d’espai públic. Hi ha una proposta d’avançar i pluralitzar. Que l’espai públic sigui a banda de mobilitat a peu, un espai jugable. On els infants puguin jugar. Això què vol dir? Vol dir que si pluralitzem el disseny de l’espai públic perquè serveixi per a moltes més coses que per anar de casa a la feina i de la feina a casa, això vol dir que també hem de garantir fer-ho accessible, en termes d’accessibilitat universal. No té sentit que fem grans reformes de l’espai urbà si aquestes reformes no integren l’accessibilitat universal. I aquest és el gran repte: fer la ciutat no només accessible sinó també amigable. La punta de llança són els col·lectius de persones amb discapacitat, però qui més qui menys algun cop a la vida ha portat crosses o ha portat un cotxet. Aquí els grans beneficiaris no només són els col·lectius de les persones amb discapacitat, sinó que són les persones grans, els cuidadors, els infants. No existeix un prototip de ciutadà mitjà que sigui instigador del disseny de la ciutat. Hem d’integrar la pluralitat en el propi disseny dels carrers i les places.
A banda de tenir-ho en compte des del punt de vista de les discapacitats, és important fer-ho des d’una perspectiva feminista. Que els carrers siguin segurs.
Tenim la Laura Pérez treballant des de feminismes també per l’espai públic. Des de l’IMPD estem en diàleg amb ecologia urbana precisament per això, per integrar l’accessibilitat en el nou disseny de l’espai urbà. Després, des d’infància també hi ha l’objectiu de fer la ciutat jugable… Totes aquestes coses s’han de conjugar en el mateix terreny i hem de ser capaços, aquest és el gran repte. I les entitats ens han d’ajudar perquè són un aliat estratègic fonamental. Necessitarem d’un diàleg franc, sincer i transparent perquè ens diguin com veuen elles la ciutat, com la viuen, per poder fer avenços substancials amb els usos.
No existeix un prototip de ciutadà mitjà que sigui instigador del disseny de la ciutat. Hem d’integrar la pluralitat en el propi disseny dels carrers i les places
Més enllà de l’entorn, des del Consell es treballa amb altres elements.
M’he centrat molt en la pedra de la ciutat, però l’IMPD per un costat és prestador de serveis. Estem prestant serveis d’atenció i promoció a les persones amb discapacitat. Et poso un exemple, jo crec que és el nostre servei estrella, té molt bona acollida, que és el de l’assistència personal. En la línia de treballar per l’autonomia personal, cal que la gent pugui no haver de viure institucionalitzada en una residència i es pugui valdre per si mateixa en el seu propi habitatge. Hi ha dues grans potes molt importants. Un, el servei d’assistent personal, que durant unes hores al dia ajuda a les persones. I per una altra banda, la línia d’ajuts que estem treballant amb habitatge, que és incorporar mig milió d’euros a les línies d’ajut a la rehabilitació per poder fer millores de sensibilitat física i sensorials, a dins l’espai privat, a dins de les cases. No estem parlant de canviar la banyera pel plat de dutxa, que això és una cosa més típica i molta gent gran ho fa. Estem posant sobre la taula que canviar la banyera pel plat de dutxa, per descomptat que sí, però també instal·lar una porta domòtica, també instal·lar dispositius lumínics per persones sordes, també dispositius sonors per persones cegues… Cal instal·lar petits gadgets per fer la vida més amable i aquí la tecnologia ens ajuda molt. A poc a poc van sortir noves propostes que fan que l’autonomia i la vida personal sigui millor. Si posem de veritat al servei de les persones la tecnologia, això pot empoderar molt i permet que tu si tens una discapacitat puguis viure de forma molt més autònoma que fa 25 i 30 anys.
Hem parlat d’accessibilitat i autonomia personal, com està el tema laboral en aquest sector?
Clar, per una banda la tecnologia empodera l’autonomia personal i ajuda que es puguin valdre per si mateixos. Des de l’IMPD hem de facilitar això i fer arribar aquesta tecnologia a les llars de les persones amb discapacitats. Però hi ha aquesta altre punt, que ens ha fet molt de mal amb la Covid, que és el tema de la inclusivitat laboral. Si tu parles amb les entitats descobriràs que elles volen treballar. La seva ambició, el seu projecte vital, no implica estar la resta de la seva vida en una residència i cobrant una pensió. Són persones amb voluntat de ser actives, el més actives possible, i amb moltes ganes de treballar. Amb les diferents entitats tenim la xarxa d’inclusió laboral que ha inserit en el món laboral ordinari més d’un miler de persones amb discapacitat. Ara, arran de la Covid-19, entre els ERTO i tot, hem patit molt i ara estem a l’espera de veure com apunta la recuperació.
Davant quines xifres ens trobem?
Et parlo de memòria, però teníem més d’un 30% de persones que havíem inserit laboralment en ERTO. És el doble del percentatge de gent en ERTO que no té cap discapacitat… En el sector de persones amb discapacitat, l’efecte de la Covid, ha sigut molt més contundent i això ens ha de fer estar molt atents amb la recuperació en el sentit de la inclusió laboral.
Caldrà fer coses específiques pel sector no?
De fet ja hem tirat endavant el pla d’ocupació per persones amb discapacitat intel·lectual i hem fet una oferta pública de 27 places de l’Ajuntament per persones amb discapacitats. Estem fent un esforç en aquest sentit i en farem més perquè la voluntat és treballar. I insistir en això: que nosaltres estem fent un treball que si fem conjuntament amb les entitats els resultats seran uns i si el fem només des del punt de vista de l’administració serà diferent. El tema té una complexitat tan gran que necessitem les entitats. No per fer una taula de diàleg… Jo cada dia parlo amb ells. Cada dia amb algú diferent però vaig veient com estan els sectors i que en la mesura del possible formin part del dia a dia. Hi ha una relació bona. Evident que hi ha conflictes i polèmiques, però en la mesura que les persones amb discapacitat participin de la gestió del dia a dia ens ajudaran molt a nosaltres i als tècnics a dissenyar solucions.
Tornem al què dèiem al principi: són essencials per entendre el què viuen i dur a la pràctica solucions.
No és senzill. A Les Corts hi ha una entitat de discapacitat visual que cada festa major el què fa és posar a la gent que va un antifaç. Els hi tapen els ulls i els hi donen un bastó perquè visquin la ciutat des del seu prisma. No és el mateix que t’ho expliquin a què t’ho facin. Això és important i aquesta pedagogia, aquesta sensibilitat s’ha de seguir fent. Faig una crida a la participació i a què la gent prengui consciència d’aquesta realitat i les persones amb discapacitat vagin a votar. A qui vulguin però són importants. No només per mi, ho són per la ciutat perquè si no, no aconseguirem una ciutat amigable.
