Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Ha passat un any des de llavors i ara podem parlar-ne de manera diferent, calmada, amb perspectiva; però no sempre ha estat així, durant els primers mesos vam viure situacions molt difícils.” Així comença a explicar la història una de les infermeres del CAP quan li preguntem per aquells mesos de març, abril i maig de 2020.
“Inicialment vaig sentir por i angoixa per la sensació d’incertesa i de desconeixement. Van ser unes setmanes amb vivències molt intenses”. (Administrativa)
Des de mitjans de març de 2020 hi ha hagut canvis en gairebé tots els racons de les nostres vides: pandèmia, virus, immunitat i rebrots s’han convertit en paraules habituals en totes les converses. Les rutines han agafat forma de gràfics o xifres i la mort, les Unitats de Cures Intensives i els Serveis d’Urgències, han aparegut en totes les portades. Aquesta crònica mostra com l’equip del Centre d’Atenció Primària ‘Les Hortes’ (Poble Sec, Barcelona) va conviure amb la pandèmia durant els mesos de març, abril i maig de 2020. Una mirada potser menys sorollosa i més íntima, que parla de la vivència, del diàleg amb la por, de la convivència diària amb els canvis i de l’angoixa. Una sensació de perill que ha condicionat les nostres decisions durant aquest últim any i una incertesa constant que ens ha sacsejat i que encara és present.
El primer moment de la pandèmia
Durant els primers mesos de convivència amb la malaltia el personal sanitari es va trobar en una posició complicada. “Ho vaig viure amb molta sensació de caos. Vaig tenir por del contagi, a ser vector de contagi per a la meva família”, ens explica M. una de les infermeres.
L’equip d’aquest centre, com en molts altres Centres d’Atenció Primària, va haver de reconvertir i repensar la seva atenció sanitària de forma radical durant la setmana del 14 de març per poder adaptar-se a la situació d’emergència. En setanta-dues hores va canviar la forma d’atendre la població que va deixar de ser presencial i va passar a ser majoritàriament telemàtica per poder mantenir les mesures de seguretat davant d’allò que es desconeix. La prioritat era donar atenció de la forma més segura possible, de manera que mantenir la proximitat amb el pacient, el seguiment estret i l’atenció global, allò que tant caracteritza a l’Atenció Primària, es va convertir en una tasca difícil per als equips sanitaris.
“D’un dia per l’altre va canviar la manera de funcionar, ens vam haver d’adaptar. Tota la informació i els protocols anaven canviant frenèticament”, afirma la doctora V., que recorda molt bé com els canvis de protocols constants, gairebé diaris, i el desconcert eren el pa de cada dia en molts dels centres i hospitals. Durant aquells primers mesos, la incertesa, l’adrenalina, l’instint de supervivència i la feina del dia a dia van fer que allò que semblava irreal es materialitzés. Sovint es va fer evident la desorientació, pel que fa al seguiment dels casos o l’aplicació d’alguns tractaments; i l’autoorganització de l’equip, a petita escala, va ser clau per poder seguir-li el ritme a la pandèmia.
“Davant la incertesa del moment, vam optar per decidir en equip i setmana a setmana, mesuràvem recursos i anàvem establint plans d’acció d’acord amb el que teníem.” (Metge)
Es van tensar les cordes que subjectaven el sistema sanitari i el conjunt de professionals van haver d’adaptar a les noves regles de joc, amb eines escasses per al diagnòstic i el tractament.
“No podíem trobar material de protecció enlloc, al final ho vam aconseguir, però van ser hores i dies i caps de setmana llargs i molt angoixants.” (Responsable Administració).
Més enllà de la primera onada
La veritat és que, afortunadament, hi va haver vida més enllà de la primera onada. Després dels primers mesos de convivència amb la Covid-19, quan es va aconseguir controlar el primer embat de la pandèmia, què passava llavors als Centres de Salut?
“Fins a aquell moment vam fer atenció telefònica perquè era l’única que podíem fer, vam ser poc accessibles, era impossible ser-ho més. A partir d’aquest moment, tocava tornar a l’atenció presencial, era vital, ho necessitava el pacient i el necessitàvem nosaltres”, explica la doctora N., que posa l’accent en la necessitat d’atendre els pacients de la manera en què l’Atenció Primària fa: longitudinalment i integralment. L’arribada de la pandèmia va obligar a tot el personal sanitari a treballar amb noves eines, a acostar-se al conjunt de pacients de manera diferent, fent un ús més intensiu de la tecnologia, canviant el tipus de medicina que coneixíem fins al moment.
“No ens han ensenyat a visitar pacients per telèfon, hem après a estar presents i acompanyar els pacients. I això ara no ho hem pogut fer”. (Infermer)
“Ens vam adonar que havíem donat menys atenció a altres malalties i a les patologies cròniques. No arribàvem a més i això ens fa mal”, explica M. una de les infermeres quan recorda els mesos d’estiu de 2020. En aquell moment, la “nova normalitat” va arribar per quedar-se i va convertir el dia a dia en una cursa infinita per atendre totes les visites, les demandes i les necessitats que s’havien posposat al llarg dels mesos anteriors.
“No vaig entendre els aplaudiments perquè nosaltres no som herois. En canvi, entenc la crítica perquè, durant un temps, s’han deixat d’atendre altres patologies”. (Metgessa)
Va ser durant l’estiu quan en els Centres d’Atenció Primària es va fer evident la necessitat de recuperar part del funcionament habitual, els seguiments i les activitats preventives. “Tinc la sensació que aquest no és el tipus de medicina que jo sé fer. No m’agrada la no-presencialitat”, afegeix la doctora L. I si alguna cosa ens ha demostrat la pandèmia, ha estat la necessitat de l’atenció multidisciplinària, propera i integral en termes socials i sanitaris, d’una medicina d’Atenció Primària que entengui el context més enllà del pacient.
L’altra cara de la pandèmia
En parlar de les necessitats socials no cobertes durant l’inici de la pandèmia, la treballadora social de centre ens diu: “Durant el primer mes, l’administració es va aturar per complet, no hi havia recursos socials suficients”, i reflexiona sobre la importància dels Serveis Socials, de la coordinació entre el sistema sanitari i les entitats que donen suport social directe. “Se’ns va assignar (a l’Atenció Primària) la cobertura de totes les necessitats, havíem d’abastar-ho tot”, puntualitza la doctora S., una metgessa del CAP, que va atendre a pacients amb sospita de malaltia Covid-19.
“Sentíem impotència al saber que hi havia coses que no podíem fer per ajudar els pacients, perquè no hi havia xarxa i no depenia de nosaltres.” (Treballadora Social)
“Vam tenir clar que els efectes de la pandèmia anaven més enllà de la malaltia i la mort” afirma la doctora M., que ha treballat de manera coordinada amb la treballadora social de centre per controlar la pandèmia dins de les residències, els centres de menors i els equipaments de persones sense sostre al barri del Poble-Sec.
L’arribada de la pandèmia ens ha posat en evidència com a societat, ha augmentat aquelles desigualtats que ja existien, posant-les en primer pla. Les dificultats pel que fa a l’accés a l’atenció sanitària han augmentat durant aquests mesos. També ho ha fet el nombre de famílies en situació de pobresa, les persones sense ingressos i la problemàtica d’accés a un habitatge, per citar-ne només algunes. Han fet falta un altre tipus de xarxes comunitàries, vincles de solidaritat i mans amigues dins el barri per cobrir les deficiències d’un sistema sanitari i de benestar social que no s’ha pogut sostenir i ha posat al límit la població més vulnerable.
“La situació ha provocat un accés als recursos esbiaixat, deixant sense suport a molta part de la població”. (Infermera)
Les residències també han rebut les conseqüències directes de la crisi sanitària i social, pacients i familiars han hagut de viure situacions difícils, tristes i delicades, provocades per l’aïllament, les pèrdues i els dols en solitari. “Ens queda molt per fer quan parlem i ens ocupem del que passa en arribar a la fi de la vida”. (Metgessa)
Fer balanç entre l’esperança, la crítica i la crisi
Després de fer front a les primeres onades de la Covid-19, el conjunt de professionals sanitaris ens trobem en un moment marcat pel cansament, la decepció i la impotència. “El sistema va col·lapsar – opina la doctora C.-, no hi ha hagut una bona direcció, s’ha abusat de la vocació i la responsabilitat del que s’espera de la professió mèdica i sanitària”.
La situació de sistema sanitari amb l’Atenció Primària precària, sobrecarregada i burocratitzada, ha hagut de fer front a una emergència que ha tensat i debilitat tots els engranatges que la componen, amb les conseqüències previsibles: col·lapse i saturació. Una Atenció Primària que ja reclamava inversions i recursos des de molt abans que arribés la Covid-19.
Seguint amb la reflexió crítica, dues companyes de l’equip de Medicina afegeixen: “Durant tota la gestió de la pandèmia no s’ha parlat de la Primària, no s’ha tingut en compte, ha passat a segon pla. La perspectiva i el model han estat els mateixos i ja sabem que l’hospitalo-centrisme no funciona. “Han passat els mesos, un any sencer i la situació és diferent de la de l’inici; a la cursa contra el virus s’han afegit les vacunes, que són la dosi d’esperança que molts necessitàvem. Potser la vacuna serà d’ajuda per fer front al virus, però seran necessaris molts més esforços per reforçar el nostre sistema de salut i canviar la situació de pobresa social actual”.
Malgrat tota la crítica, per a l’equip de professionals del CAP Les Hortes una de les certeses que ens ha portat la pandèmia ha estat poder comprovar que el treball en equip fa que les coses siguin més fàcils quan tot sembla difícil. També tenim la certesa que amb l’autocrítica, l’autoorganització i la reflexió compartida hi ha possibilitat de contribuir al canvi dels models sanitaris actuals.
* Aquest article s’ha escrit gràcies a la col·laboració de l’equip de professionals del CAP de les Hortes, que han participat del relat conjunt d’aquesta pandèmia mitjançant entrevistes. Durant el mes de setembre de 2020 vam realitzar entrevistes a les companyes i els companys del CAP amb l’objectiu de registrar com havien viscut la pandèmia, des d’un punt de vista professional i personal. Hem realitzat un total de 32 entrevistes a personal del CAP, personal mèdic, infermeria, administratiu i de treball social.
De totes aquestes dades ha sorgit aquest article i juntament amb les fotografies formen part d’una exposició fotogràfica que es podrà veure al Centre Cívic Albareda (Poble Sec. Barcelona) del 3 al 30 de maig de 2021.
