Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa un temps, en una entrevista anterior, vau dir que el sindicalisme sortiria reforçat de la crisi del coronavirus. Passats els mesos teniu la mateixa visió?
Sí, jo crec que sí. Penso que el sindicalisme s’ha legitimat socialment en la pandèmia, en diferents àmbits. Per una banda, perquè ha estat capaç de construir espais de protecció social que la ciutadania ha reconegut com un èxit. Això tant en el camp propositiu com en el d’acció. I després perquè hem tingut la possibilitat de donar resposta a centenars de milers de treballadors i treballadores que s’han adreçat al sindicat plens d’incerteses i angoixes i han tingut algú que els escoltava i els ajudava.
Fins i tot, malgrat la fortíssima crisi patida en l’ocupació, l’afiliació a CCOO tinc entès que ha crescut una mica, és cert això?
Sí, sí, ha millorat l’afiliació. Pensa que, tot i ser un any que ha castigat l’ocupació, hem incrementat en més d’un miler els afiliats i afiliades, superant la xifra de 147.000. I això és més destacable perquè a Catalunya s’han perdut darrerament més de 150.000 llocs de treball.
La crisi de la covid ha demostrat que els seus efectes a l’Estat espanyol han estat més desastrosos que en altres països perquè l’economia espanyola es basa en la precarietat, hi esteu d’acord?
El que fa anys que els sindicats denunciem és que les receptes sorgides de la gran crisi del 2008 es van basar en la flexibilitat mal entesa i en la precarietat, com el model de participació dels treballadors en l’economia. En la pandèmia els qui preconitzaven aquestes receptes, que defensaven la precarietat com un model per superar les crisis, han hagut de canviar el seu discurs de manera radical, no només en l’àmbit local a Espanya sinó també a la Unió Europea, on les polítiques d’inversió i protecció a les persones, protagonitzen ara els diferents projectes de fons de recuperació dels Estats membres.
Per tant, és clar que s’ha posat en primer pla la necessitat d’acabar amb aquest model i canviar-lo radicalment. No ens mereixem que la recuperació econòmica recuperi una certa normalitat al costat dels avenços de la vacunació sense que al mateix temps no canviïn les regles en el sentit del que la gent necessita, que és la derogació de les reformes laborals i el retorn a un equilibri entre drets dels treballadors i dels empresaris.
Aquest any Comissions Obreres fa el triple salt: afrontar la pandèmia, preparar el congrés i actualitzar les pràctiques sindicals per adaptar-les a la nova realitat. Sembla com el joc dels plats xinesos, que els fan voltar intentant que no en caigui cap.
No. Jo crec que l’exemple dels xinesos no és l’adequat. Venim d’una estratègia feta des de fa molt temps i per tant una organització com la nostra té la possibilitat d’adaptar-se al medi. Igual que en els primers dies de l’Estat d’Alarma, quan va esclatar la crisi de la pandèmia, vam mostrar la capacitat de resposta de centenars de companys i companyes que no es van preguntar si estaven ben o mal protegits sinó que es van plantejar: com podem ajudar els treballadores i treballadores a les empreses. Així doncs, aquella solidesa i maduresa va tenir també al darrere una organització capaç de posar tots els instruments per garantir una resposta satisfactòria per a la classe treballadora del país. Per tant, sí que es poden fer diverses coses a la vegada i crec també que la nostra organització té capacitat per fer-ho de manera continuada. I recordo que des de fa uns anys hem pogut fer congressos i vagues generals a l’hora. També hem afrontat crisis i situacions extremes i sempre hem adaptat la nostra pràctica sindical a la realitat del món del treball.
La desindustrialització que apunten les darreres notícies pot afectar negativament a la qualitat mitjana dels drets laborals, perquè es desmunten empreses amb drets sindicals i queden les que ofereixen feines precàries.
Sí que es poden aturar els processos de desindustrialització de què em parla. El canvi es pot fer en dos sentits. Un canviant el marc normatiu, permetent actuar sindicalment en el control i fiscalització de les grans empreses que volen marxar deslocalitzant. Això es pot fer recuperant l’autorització administrativa en els Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO). El segon seria la pràctica normativa i laboral preventiva, que desenvolupi processos alternatius a la deslocalització dels centres de treball. És a dir, els processos de reindustrialització que s’estan produint, fruit de la pressió sindical, han d’estar acompanyats per un marc normatiu que els faciliti, a partir de la prospecció i previsió dels impactes de les decisions empresarials.
Revertir les deslocalitzacions
D’altra banda, s’han de començar a revertir les deslocalitzacions tot recuperant la sobirania industrial amb un canvi de model productiu. Per això, hem d’aprofitar els fons de reconstrucció que s’estan posant en marxa des de la Unió Europea, i també hem d’aprofitar la circularitat de l’economia, la lluita contra el canvi climàtic i contra la desertització, que poden posar en avantguarda Catalunya en un model econòmic on el pes de la indústria recuperi el terreny ha perdut.
Fa uns mesos, CCOO i també UGT estàveu confiats que el Govern central compliria el seu compromís pel que fa a la derogació de la reforma laboral. Penseu que és hora que els sindicats tornin al carrer per evitar que es mantinguin els punts més reaccionaris de la reforma laboral?
Hem tornat als carrers! I hem plantejat que ho farem de manera ‘in crescendo’ en funció de com es produeixin o no els avenços en la taula del diàleg social. Vam acordar de manera molt responsable. agents socials, patronals i govern, quan va esclatar la crisi sanitària, que el primer era la salut de la gent. Per tant, vam establir tots els mecanismes de participació per garantir la protecció de la població, tan en salut com en l’àmbit socioeconòmic. Per això tot l’esforç del diàleg social es va dirigir a com mantenir empreses, com mantenir ocupació. Un cop que s’ha estabilitzat aquesta realitat aplicant fórmules com els ERTO i les seves corresponents pròrrogues, el que plantegem ara és recuperar els equilibris del treball, perquè això acompanyi el procés de recuperació i reactivació econòmiques en la sortida de la crisi. En aquesta línia hem començat a augmentar les nostres exigències respecte de l’agenda del govern central sobre el diàleg social.
I quins són els punts més urgents d’això últim?
Comencen per derogar aquells aspectes que tenien a veure amb la negociació col·lectiva, a la subcontractació i a les causes per acomiadar i per inaplicar els convenis col·lectius, que havien d’estar acordats des de fa temps. Ara ja diem que la mesa pel diàleg social que es va obrir fa unes setmanes ha d’acabar de manera ràpida amb aquests acords. Si no hi ha solució ràpida, hi haurà resposta sindical que serà directament proporcional a la manca d’avenços en la negociació del diàleg social.
Tenim ara un Primer de Maig que serà un punt d’inflexió per poder desenvolupar aquesta equació. Si ha avançat la mesa del diàleg social, serà un Primer de Maig que reconeixerà la tasca dels actors que hauran intervingut en la recuperació dels drets de la classe treballadora, i si no, serà el punt d’inici d’un procés de mobilització molt més contundent al país.
A Catunya fa un temps els sindicats instaven a la Generalitat a governar. Ara com veieu, per als treballadors, la situació d’interinitat en l’executiu?
Fa més d’un any que no hi ha un govern efectiu a Catalunya, des que el president Torra va denunciar que la legislatura estava esgotada. Després, amb la pandèmia, hem vist un govern trencat per la meitat. La situació de la inhabilitació del president, després, va allargar el calendari per arribar a les eleccions. Ara veiem que s’esgoten els terminis per investir un nou president de la Generalitat. Per tant, clar que hem perdut massa temps! No s’han aprovat uns nous pressupostos per aprofitar el potencial econòmic que tenien les administracions públiques per fer front a la pandèmia. Hem de dir amb contundència que estem pagant massa cara la factura en aquest sentit.
De cara a la creació d’un govern nou a Catalunya quines serien, per CCOO, les prioritats que hauria d’assumir?
Nosaltres reclamem que es configuri un govern que afronti les prioritats socials que, des del sindicalisme confederal, hem posat damunt la taula. Jo les resumeixo en dues paraules: protecció i projecció. Protecció a les persones, perquè la crisi tingui una sortida que no deixi ningú enrere. I projecció per incorporar-se a la reactivació econòmica amb un canvi de model productiu que transformi la relació entre creixement i precarietat, que els darrers anys ha castigat a la societat.
Quina seria la reclamació urgent que CCOO faria al Govern de Catalunya quan es formi?
La resposta és aprovar uns pressupostos que tinguin la lògica d’afavorir una sortida de la crisi, que no deixi ningú enrere. Això vol dir que s’haurien de reforçar els espais de protecció social, enfortint el diàleg social, com es va fer a inicis d’any amb les mesures d’ajut a empreses, treballadors i autònoms. També cal un acompanyament en relació amb els efectes que la pandèmia té en l’economia i en el treball .
Fons públics per a la reconstrucció
D’altra banda cal desenvolupar l’ordenació de les estratègies de model productiu en relació amb els fons d’inversió pública, de reconstrucció ‘next generation’, que han de servir per definir quina serà la Catalunya del futur. Per això crec que el Govern ha de posar-se les piles com més aviat millor.Parlant dels fons d’inversió públics, estaríeu d’acord amb el fet que si l’administració posa diners en aquests projectes, tingués també representants per vigilar que es fa amb els diners i evitar jugades estranyes?
Nosaltres al juny vam fer una proposta d’estratègia de reconstrucció nacional i social del país, per sortir de la pandèmia. En la seva lògica hi ha la recuperació dels instruments democràtics a l’economia. Es tracta de marcs normatius per fer valdre el paper de les institucions públiques en els sectors estratègics. Uns sectors que s’han d’intervenir de manera directa per les administracions i després hem de reforçar els mecanismes de participació dels treballadors i treballadores en els llocs de decisió de les empreses. Per això diem que s’han d’obrir les portes de l’empresa a la democràcia.
CCOO és un sindicat històricament compromès amb la democràcia. L’esclat de l’extrema dreta suposo que us posa en alerta. En aquest sentit, què haurien de fer els sindicats per evitar un ‘feixisme procedent de les urnes’?
El sindicalisme està clar que és un dels dics de contenció més eficaços que poden tenir els espais de participació que tenen els treballadors i les treballadores. L’objectiu és que no avancin les polítiques de segregació i segmentació, que volen reduir les llibertats individuals i col·lectives de l’estat democràtic. Nosaltres, els sindicats, podem actuar no només des d’una manera organitzativa defensant els drets dels treballadors sinó que podem emplaçar a les institucions públiques a establir les barreres que frenin els avenços de l’extrema dreta que es donen també arreu d’Europa.
I això com es fa?
A l’extrema dreta se la combat no només amb declaracions institucionals. La millor fórmula contra aquest fenomen és la construcció d’un escut social que millori les condicions de vida de la gent. L’escut social ha d’eliminar les pors que moltes persones tenen respecte de l’actual model econòmic i social.
Pregunta per qui és treballador de Nissan i alhora secretari general del sindicat. Vist des de fora sembla que el procés de reindustrialització de Nissan no avança.
Sí, sí que avança. El que passa és que encara potser no es pot informar amb detall. Però sense faltar a la confidencialitat puc parlar d’almenys 17 processos industrials que estan en marxa. S’ha de dir que el repte és complex. Però hi ha instruments que hi aporten atractiu, com l’espai on hi ha les instal·lacions industrials. Un altre element valuós és el capital humà, especialment pel que fa a enginyeria i personal de gran qualitat tècnica. També és clau la qualitat dels treballadors. A més, el projecte té un recorregut institucional que, si les administracions es comprometen, podrà donar resposta positiva a una de les crisis més importants que s’han produït a Catalunya els últims anys.
Insisteixo, confidencialitat a banda, es pot preveure que la major part dels 3.000 treballadors de Nissan es podran recol·locar?
Bé, diria que la xifra de treballadors directes a recol·locar són menys, sobre uns 2.000, i sí, confio que podran seguir treballant. I també penso que la reindustrialització ajudarà a trobar feina a altres treballadors de l’ecosistema de la cadena de valor del grup. Penso en el teixit de components. Crec que hi ha elements per disputar aquesta realitat.
Quin paper ha de fer l’administració en aquesta operació?
Com deia abans, hem de convèncer les administracions d’intervenir per recuperar la sobirania industrial. Aquest factor públic hi ha de jugar un paper molt important.
El procés de Nissan es fa de manera molt sigil·losa…
No fa gaire el comitè d’empresa es va reunir amb tots els elements que operen en aquesta operació, i els representants dels treballadors van sortir amb una impressió positiva. Per concretar, l’objectiu és que al juny s’hagin decidit el o els projectes de reindustrialització, que han de començar pel procés de negociació dels actius de Nissan i també per la negociació de les condicions laborals dels treballadors. Tot plegat per assegurar la incorporació del nou o nous inversors. Crec, ja he dit, que aquest cas té un recorregut normal. He conegut casos en què hem estat més amb l’aigua al coll que com estem ara.
Fa un temps, CCOO de Catalunya identificava les claus per al sector automobilístic: una fàbrica de bateries i la necessitat d’una aposta pel software vinculat a la conducció, necessaris per al cotxe elèctric. En aquest els anuncis d’inversió sobre Seat del Govern central i de Volkswagen li mereixen confiança?
Fa dos anys de les jornades de CCOO sobre el futur de l’automòbil. De Seat no només hem de garantir l’electrificació de tots els seus models, sinó que hem d’assegurar el manteniment de la marca. És important que es mantingui tota l’estructura empresarial que representa Seat i que l’empresa no es converteixi en una delegació de Volkswagen. Hi ha molts llocs de treball estructurals de Seat que es podrien perdre si canviés el model d’empresa.
Per on passa el futur de Seat?
El futur de Seat passa, com en tot el sector, per l’electrificació dels seus vehicles i també pel manteniment de la marca. El govern no ha de descuidar aquestes dues idees. L’executiu, que negocia directament amb Volkswagen, no ha d’oblidar que hi ha dos elements estratègics. Si no s’electrifica, l’empresa està en risc. Si l’empresa es converteix en una factoria de Volkswagen, hi ha milers de llocs de treball en perill.
A CCOO penseu que hi ha risc pel que fa al model actual de Seat?
Nosaltres ens fixem en algunes coses. Per exemple, la renovació de vehicles de la marca s’ha fet amb dos models que es comercialitzen com a Cupra. Hem de veure, doncs, com s’articula Cupra en el grup, perquè existeix el risc que Cupra quedi com una delegació de Volkswagen.
La indústria auxiliar de l’automòbil, que ocupa a Catalunya a quatre de cada cinc treballadors del sector, ha fet els deures que imposa l’electrificació?
No, no està fent els deures. En molts casos es nota una manca d’estratègia per adaptar-se a la nova situació que afecta a l’automoció. La majoria dels Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) d’acomiadament els presenten empreses auxiliars de l’automòbil. En alguns casos les mesures són fruit de l’impacte causat pel tancament de Nissan. En altres, com a Bosch i a Continental, la causa és l’obsolescència del producte respecte de la nova situació del sector. Per això cal que algun dels projectes d’electrificació realitzi amb una aliança entre empreses del sector dels components amb una iniciativa pública. El sector de l’automoció serà punter a Catalunya i a Espanya si també hi ha un fort sector industrial de components, si no tindrem problemes!
