Al juny de 1930 l’economista britànic John Maynard Keynes es trobava a Madrid donant una conferència titulada “Les possibilitats econòmiques dels nostres néts”.
Keynes va predir llavors que en uns 100 anys els europeus arribarien a un nivell de desenvolupament tecnològic que facilitaria la reducció de la setmana laboral a 15 hores. Previsions similars es van tornar a fer a la postguerra, sobretot durant les dècades dels seixanta i setanta de segle passat. Fins i tot a principis dels vuitanta, el filòsof André Gorz escrivia: “L’abolició de la feina és un procés que ja està en marxa (…) les formes per gestionar aquest procés constitueixen el debat polític més important de les properes dècades”.
Han passat gairebé 100 anys i la profecia de Keynes encara no s’ha complert.
Productivitat, precarietat, moralitat
El 1919, després de la vaga a la fàbrica barcelonina de La Canadenca, Espanya va ser el primer país a aprovar la jornada laboral de 8 hores. El 2021, el Gobierno acaba d’arrencar un pla pilot, sustentat amb fons europeus, per provar la setmana laboral de 4 dies.
La majoria dels països industrials no ha canviat de forma substancial la setmana laboral de 40 hores, aconseguides durant les lluites sindicals dels setanta. Segons dades de l’OCDE, el 2019 a Espanya es va treballar, de mitjana, 1.686 hores, bastant menys de les 2.137 hores de Mèxic, però gairebé 300 hores més que a Dinamarca. Per què seguim treballant pràcticament les mateixes hores que els nostres avis?
Keynes argumentava que la disminució de la jornada laboral es produiria per un augment sostingut de la productivitat, a causa sobretot de la innovació tecnològica. És cert que ara, gràcies a la innovació, produïm ràpidament més coses amb menys recursos.
A partir de la dècada dels cinquanta la productivitat, sobretot en els països industrialitzats de l’OCDE, ha crescut de forma sostinguda. No obstant això, ni les hores treballades ni la remuneració per hora treballada ha seguit una evolució proporcional a aquest patró. El cas més clar és el dels Estats Units, on a partir de la dècada dels setanta l’augment de la productivitat no ha influït de manera rellevant en la compensació horària dels treballadors i treballadores nord-americans.
Al Regne Unit, dos terços dels 8 milions de persones que viuen per sota de llindar de pobresa tenen una feina estable. Segons el sindicat espanyol UGT, el 2020, a Espanya, el 12,7% dels empleats entrarien en la categoria de treballadors pobres. Si a aquest escenari hi afegim l’impacte de les tecnologies digitals, que augmenta enormement la productivitat individual en mantenir-nos connectats 24 hores a el dia, podríem sumar també l’augment d’estrès i de les hores efectives de treball.
No només no hem arribat a treballar 15 hores a la setmana, sinó que també hem multiplicat els anomenats treballs inútils. L’antropòleg recentment mort David Graeber documenta en el seu llibre “Treballs de Merda” el fenomen de la proliferació de treballs considerats pels mateixos treballadors com inútils, és a dir, que no aporten cap valor a la societat o que fins i tot són nocius per a la mateixa. Graeber calculava que entre el 20% i 30% dels treballadors/es en el món anglosaxó consideraven el seu treball inútil.
Com és possible, es preguntava, que un sistema que suposa el més eficient de tots, produeixi treballs inútils i nocius per a la societat, el medi ambient i les persones que els realitzen? Graeber arribava a la conclusió que el treball no és simplement una cosa que necessita la societat industrial per produir riquesa, sinó que és, sobretot, un imperatiu moral.
La nostra societat no concep altra lògica que no sigui la de treballa dur i aconseguiràs els teus somnis. És l’ètica protestant portada a la seva màxima expressió. Segons aquesta visió, el capitalisme industrial ens manté en un estat constant d’ansietat per aconseguir una feina que ens dignifiqui moralment, pagant el preu d’acabar fent treballs horribles i nocius per no patir l’estigma de la desocupació.
Un nou món: post-creixement i post-treball
El treball com a imperatiu moral es combina perfectament amb una altra religió del nostre temps: el creixement econòmic. Si el PIB ha de créixer de forma sostinguda un mínim de 3% a l’any, s’entén perfectament com una reducció de l’horari de treball no és una opció viable. No obstant això, la idea del creixement infinit fa anys que és qüestionada per científics i més recentment per un nombre creixent d’economistes.
Avui sabem que organitzar l’economia per aconseguir un augment constant d’un indicador com el PIB no només és destructiu per al medi ambient, que ofereix recursos abundants però no infinits, sinó que també, després d’un cert punt, deixa de produir benestar.
Des de fa anys, experts com l’economista català Joan Martínez Alier denuncien la insensatesa de perseguir un creixement infinit. Més recentment, acadèmics com Tim Jackson i Kate Raworth, i fins i tot agències de la UE, han proposat amb urgència la necessitat de crear una economia post-creixement. La idea és que una societat pot prosperar sense haver d’augmentar la seva producció i consum de forma indefinida.
Una solució possible seria crear un sistema econòmic post-creixement basat en indicadors qualitatius molt més complexos i encertats que el PIB. Un món post-creixement hauria de ser també un món post-treball, on aquest ja no sigui un imperatiu moral sinó un element necessari, però no central, en el desenvolupament del benestar de les persones.
En termes concrets, això implica una radical redistribució de la riquesa i una transformació en les inversions dels guanys generats per la productivitat. Una part d’aquests guanys hauria de servir per seguir innovant i la resta per disminuir progressivament les hores treballades, fins arribar a un mínim que permeti una vida digna i satisfactòria.
A més, una reducció de l’horari laboral ajudaria a la conciliació familiar i a la vida social i personal, augmentant el temps dedicat a altres activitats que millorin el benestar general (art, esport, etcètera).
Farà Espanya la transició cap a una economia post-treball?
A Espanya aquest debat està molt endarrerit. Fins i tot gran part dels progressistes segueixen ancorats en el paradigma de l’ètica de la feina. Se segueix afirmant som pobres perquè no som productius, ignorant el fet que un augment de la productivitat sense una distribució dels seus beneficis augmentaria les desigualtats que ja afecten el país.
A tot això, hi afegim les receptes neoliberals de la UE que ens imposen allargar la vida laboral, reformant les pensions. El contrari del que necessitem per a una transició cap a una economia post-treball. Sindicats i partits progressistes haurien d’estar reflexionant sobre aquests temes per desenvolupar polítiques més ambicioses al respecte.
La proposta d’experimentar una jornada laboral de 4 dies conservant el mateix salari presentada recentment per Más Pais-Equo va en aquesta direcció. No obstant això, això hauria d’anar acompanyat per un debat sobre el tema de jerarquies i propietat de les unitats productives, empreses i fàbriques.
Les organitzacions on els treballadors tenen més poder de decisió, o on fins i tot s’autogestionen, demostren ser espais més favorables per a la implementació d’un paradigma basat en la idea post-treball. Casos com el Lucas Plan al Regne Unit demostren que, si els treballadors decideixen què i com produir, els resultats solen ser tecnologies més compatibles amb el benestar i amb les condicions de treball més favorables.
La meva feina, o la d’acadèmics com Martin Parker a Bristol o JK Gibson-Graham, posen de manifest el valor de les experiències d’autogestió per crear entorns laborals més sans i justos. Aquestes mesures podrien acompanyar també amb experiments pilot d’implementació de rendes bàsiques universals o rendes de les cures, que reconeguin el treball invisible de les i els cuidadors dins de les llars.
No hi ha dubte que el canvi d’una economia basada en el creixement material indefinit a una altra basada en una prosperitat sense creixement es trobarà amb enemics i detractors en ambdós costats de l’espectre polític. Molts d’aquests obstacles es troben ja, sens dubte, en els ambients acadèmics.
Una acadèmia més plural
Economistes heterodoxos com Piero Sraffa al principi del segle passat i més recentment acadèmics com Steve Keen, entre altres, han desmuntat sistemàticament els postulats de la teoria neoclàssica. En realitat, sabem que un mercat laboral hiperflexible augmenta la desigualtat i la precarietat laboral.
A Espanya, la gran majoria de les facultats d’economia estan dominades pel pensament econòmic neoclàssic que promou el lliure mercat i la “no intervenció” de l’Estat. Però estem en un moment de transició on sembla evident que el model capitalista basat en el creixement infinit mostra els seus límits, tot i que el nou paradigma de societat, basat en el post-creixement i el post-treball, estigui encara en estat embrionari.
Com va dir Antonio Gramsci , “el vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Els monstres del canvi climàtic, de la destrucció dels ecosistemes i dels seus efectes, com la covid-19, ja són aquí. Cal actuar ràpid per canviar de model.
Aquest és un article original de The COnversation. Llegeix aquí.
