Va néixer el 1944 al barri barceloní del Camp de l’Arpa del Clot, quan els naixements encara tenien lloc a casa amb la llevadora. De pare i mare d’esquerres i antics membres de la CNT, en Ferran López recorda un ambient familiar en què es van mantenir els valors de la llibertat i la República, però de manera restringida per por a les represàlies. “Els que havien perdut la guerra estaven molt limitats, si no molt controlats. Quan s’ajuntaven a casa alguns amics i jo estava per allà, avisaven amb un ‘compte, que hi ha roba estesa’, per alertar que podia sentir-los. El temor era que escoltés coses, les comentés a algun company del col·legi i aquest li digués al seu pare, que podia ser de dretes, i hi haguessin repercussions”.
Als anys 60, en Ferran López va formar part de les Comissions Obreres Juvenils (COJ) i de les Comissions Obreres de Barri i, posteriorment, de les Comissions Obreres del Metall. Després va entrar a Acció Comunista, que era una organització nascuda sobretot de membres del Front Obrer de Catalunya (FOC) des de la seva federació exterior.
Amb 15 anys va tenir la seva primera feina a una companyia d’assegurances, després va estar a una empresa d’instal·lació de vidres a edificis i, amb 25 anys, ja casat, va entrar a la Harry Walker, que es dedicava a la importació, fabricació i comercialització de maquinària i accessoris per a la indústria de l’automoció i treballava per a diverses marques. La fàbrica ocupava uns 3.000 metres quadrats al passeig de Valldaura, prop dels terrenys de Renfe Meridiana.
SOUS BAIXOS I TOXICITAT ALTA
Després de superar els tres mesos de prova, va passar a ser treballador fix. Inicialment, va entrar com a verificador de carburadors, de manera que un cop acabada tota la cadena de muntatge havia de revisar si el producte complia amb les condicions adequades. El seu activisme dins la fàbrica i la reclamació de millores laborals van fer que el canviessin de lloc. “Em van represaliar i em van treure de verificador. Em van posar a una màquina de foradar peces i, després, al departament més de càstig, que era treure la rebava dels carburadors, és a dir, que havies de polir la peça perquè es pogués anar muntant”.
La precarietat laboral a la Harry Walker tenia diversos vessants, des de sous baixos i la necessitat de fer hores extra per arribar a fi de mes, fins a falta de mesures d’higiene i salubritat. A això se sumava un ritme de treball cronometrat que resultava frenètic: cada vegada demanaven més peces en menys temps, i d’això depenia el sistema de primes, que eren complementàries als salaris. Les queixes, les assemblees i les aturades de producció anaven seguides d’amonestacions per part de l’empresa, de manera que es va configurar un sistema opressor de sancions en què l’obrer veia disminuir els seus ingressos mensuals.
“EM VAN PROHIBIR QUE PARLÉS AMB ELS MEUS COMPANYS”
“Hi havia un clima de malestar per les condicions d’explotació que tenia la fàbrica. Els encarregats eren molt cacics i el cap de personal era un dictador. Llavors, clar, hi havia gent que de tant en tant es rebotava i jo era una de les persones que feia una labor de conscienciació, de manera que em van prohibir que parlés amb els meus companys”. El cap de personal es deia Francesc Mateo; el director, Joan Ramon Duran, era conegut com ‘El negrer’, i la persona encarregada d’imposar les sancions era en Vicenç Barrachina.
“Hi havia una persona que cronometrava el temps de producció, un temps al qual era impossible d’arribar, a més que corries perill d’accident i acabaves rebentat. La política de sancions i repressió era molt superior a l’habitual. Hi havia sancions de tota mena: de suspensió de feina i sou, d’amonestacions… i això comportava reducció salarial. Podien posar 80 amonestacions de cop, o cinc o sis, segons el conflicte que hi havia. Com que contractaven molta gent eventual, si els interessava la persona se la quedaven i si no anava directament al carrer sense cap problema.”
El setembre del 1970, arran d’una aturada de maquinària de 20 minuts contra les condicions de toxicitat, un treballador va ser suspès de feina i sou durant dos mesos i 40 més van ser amonestats, cosa que va provocar una nova aturada. A l’octubre, l’automobilística va sancionar amb 20 dies tres empleats per no acceptar un canvi en el sistema de primes i això va generar més protestes i una espiral de noves sancions. Al novembre, els sancionats sumaven 19 mesos de suspensió.
“El clima era d’acció, reacció, repressió, protestes, sancions, aturades i solidaritat econòmica amb els sancionats. I això era una constant fins que ens vam imposar al mes de desembre. La tensió estava arribant a un punt bastant fort, i es van començar a fer assemblees al pati. Es va posar un bidó gran i un de petit per poder pujar a l’altre, i des d’allà es feien els mítings. Recordo que la primera vegada que vaig pujar per llegir un escrit em tremolaven les cames”.
Els tres dies abans de la gran vaga es van produir un seguit d’assemblees i aturades, sent especialment destacable el paper de les dones, una minoria d’unes 50 treballadores, dins d’un total de més de 470 persones, que va romandre unida i solidària fins al final. Els treballadors van escollir una comissió per negociar les seves reivindicacions amb la direcció, però aquesta es va negar a escoltar res que no fossin els enllaços i jurats d’empresa, que eren els membres de la Central Nacional Sindical (CNS) o sindicat vertical.
REIVINDICACIONS LABORALS
Els treballadors reclamaven la supressió de les sancions i que els contractes eventuals passessin a fixos. La readmissió dels treballadors acomiadats, sota el lema de “O tots o cap”, era una altra de les reivindicacions, no només en el context de la Harry Walker, sinó en el marc de les mobilitzacions obreres que es produïen a Barcelona. Els baixos salaris feien necessari demanar un augment de sou de 3.000 pessetes mensuals (18 euros). Per tenir una idea del que significava aquesta quantitat, el Metro valia 3 pessetes, igual que telefonar des d’una cabina, mentre que el diari costava 4 pessetes; anar al cinema, 18 pessetes, i tallar-se el cabell, 30 pessetes.
La Harry Walker va contestar amb nous acomiadaments a l’entrada de la fàbrica i amb presència policial, i així es va arribar al 17 de desembre. “Quan vam arribar a la fàbrica, la porta gran estava tancada. Només estava oberta la petita. Hi havia molta policia per fora i per dins i, a mesura que la gent anava entrant, si estaves a la llista dels acomiadaments, el cap de personal deia. ‘Vostè no entra. Signi, i al carrer’”. En Ferran López estava a la llista, però va entrar agafat d’una companya de feina i, com que feia molt de fred i anava molt tapat, va aconseguir camuflar-se i arribar a la nau. També un dels líders més destacats, en Manuel Murcia, va poder colar-se saltant una tanca, amb l’objectiu de continuar la mobilització des de dins.
Manifest de l’Assemblea de Treballadors de la Harry Walker del 30 de gener del 1971
En Ferran López va dirigir desenes de companys cap a la nau de soldadura, que era el lloc on havien de concentrar-se i, un cop allà, la policia el va cridar pel seu nom. Els companys s’hi van posar davant perquè no se l’emportessin, però ell va accedir a acompanyar els agents i el cap de personal el va fer fora per conducta indisciplinària: “¡Tomen nota de este! ¡Ha entrado aquí por la violencia!”, va dir. En Ferran recorda les baixes temperatures d’aquell matí, els detalls de les converses i el pensament constant de si li posarien la mà a sobre, cosa que finalment no va passar.
Quan va sortir al carrer encara era fosc i a mesura que anava caminant pel passeig de Valldaura va veure altres companys que també havien acomiadat, mentre que cada cop més policies a cavall es dirigien cap a la Harry Walker. La fàbrica estava ocupada pels treballadors i els agents van donar l’ordre de desallotjar per les bones o per les dolentes, de manera que els obrers van sortir pacíficament i es van manifestar fins arribar a la plaça Llucmajor (avui plaça de la República).
COMITÈ DE VAGA
“A partir d’aquí, va començar el funcionament clandestí. Es va crear un comitè de vaga, que es connectava amb petits grups, per exemple, d’unes deu persones. Cadascuna d’aquestes, a la vegada, tenia contacte amb deu treballadors i s’anava creant una xarxa, de manera que quan el comitè deia tal dia a tal hora assemblea a tal lloc, ho deia a aquests deu i començava a córrer la veu. Llavors la gent s’anava presentant en grups de cinc o sis o set a l’església, que era on normalment ens reuníem. Durant una hora anava arribant gent, fins que acostumàvem a ser uns 300 i es feia l’assemblea”.
Obrers d’altres fàbriques properes, parròquies com les de Sant Sebastià del Verdum i la de Sant Mateu de la Guineueta i fins i tot treballadors francesos i italians van col·laborar econòmicament per ajudar els vaguistes, que rebien entre 1.000 o 2.000 pessetes (6 o 12 euros) segons si estaven solters o si tenien família. També en Ferran López va viatjar fins a París el mes de gener per recollir 10.000 francs (9.000 euros) i, així, setmana a setmana, va anar incrementant-se la caixa de solidaritat.
Al principi el suport a la vaga era unànime, però a mesura que passaven les setmanes alguns obrers es van reincorporar al seu lloc de treball. Això va originar l’aparició de piquets des de les sis del matí que recriminaven a crits l’actitud dels esquirols. “Vaig rebre amenaces durant molt de temps per aquests fets, se’m va acusar d’organitzar-ho, però no era veritat. La Policia va escorcollar casa meva, i em van voler amenaçar per telèfon, però van trucar a casa dels pares i es va posar el meu pare, llavors es van adonar que no era jo i li van dir que contra ell no tenien res”. A partir del primer mes de vaga es va decidir que era convenient no dormir a casa i fer-ho a diferents pisos, per tal d’evitar ser detinguts i que es desmantellés l’estructura organitzativa. Molts treballadors, com el Ferran, ho van fer així, però va haver-hi tres detinguts: Fermí Muñoz, Joan Josep Martínez i Víctor Serrano.
45 dies després de l’inici de la vaga, el manifest de l’assemblea dels treballadors confirmava que “l’empresa ha utilitzat tot tipus de coaccions i amenaces (cartes, visites, personals, sancions, etc.) aconseguint que els encarregats, comandaments intermedis, tècnics, alguns administratius i uns quants obrers entressin a treballar”. En aquest sentit, el Ferran López reconeix que “va haver-hi gent que va començar a treballar, inclús gent polititzada, i es va entrar en contacte amb ells. Se’ls va dir que estaven fent d’esquirols, se’ls va donar octavetes perquè les distribuïssin per dins, ho van fer, i clar, al final els van acomiadar també”.
El Nadal del 70 i els inicis del 71 va ser un període molt complicat: “Era difícil, però s’havia d’aguantar com fos. Tot i la penúria d’estar de vaga i no cobrar, la solidaritat era evident. Quan fas pinya fas coses que individualment, sigui per por, per falta de consciència o per sentir-te sol, mai hauries pensat que fos possible. Et pots reunir a casa d’un treballador, o no tenir inconvenient en què el comitè de vaga vagi a casa teva amb el perill que comporta que ens enxampin, o anar a casa de capellans. Es dóna una situació tan especial que no la pots oblidar mai”.
DOS JUDICIS A MAGISTRATURA DE TREBALL
En paral·lel a la vaga, van haver-hi dos judicis a la Magistratura de Treball pels acomiadaments: un per 13 obrers i un altre per 253. Tots es van declarar improcedents i, en el cas dels 13 primers, permetia que l’empresa readmetés els treballadors o els indemnitzés, i això va ser una victòria agredolça per a la plantilla, ja que vuit d’aquests companys no van ser readmesos, entre ells, en Ferran López.
Més enllà de no reincorporar-se a la Harry Walker, assegura que aquella vaga de més de dos mesos, que va ser la més llarga a Catalunya des de la Guerra Civil, va valer la pena perquè “es va fer una feina de conscienciació en plena dictadura franquista, en un moment en què tot estava prohibit i no tenies cap mena de llibertat. Les lluites començaven per un problema laboral i s’acabaven convertint en un problema polític, amb detencions, registres, magistratura, etc. El component sindical era importantíssim perquè la gent anava prenent consciència que sí es podia lluitar i que sí es podia guanyar”. Un cop aconseguides les peticions dels treballadors, posats en llibertat els detinguts i acabada la vaga, els diners de la caixa de resistència van anar a parar als companys de La Maquinista Terrestre i Marítima, mentre que la conflictivitat laboral va continuar a empreses com Macosa, Pegaso, Hispano Olivetti o Seat.
Full informatiu dels treballadors de la Harry Walker del 15 de febrer del 1979
QUÈ VA SER DE LA HARRY WALKER?
A finals dels anys 70 l’empresa es va traslladar a Polinyà (Barcelona) i va passar a dir-se Fagensa. El recinte que va deixar al passeig de Valldaura és ara un espai guanyat per al barri on hi ha el CEIP Santiago Rusiñol, el CAP Rio de Janeiro, el poliesportiu Valldaura i la plaça dels Treballadors i les Treballadores de la Harry Walker, en homenatge als protagonistes d’aquesta vaga històrica.
El Ferran López va anar a treballar a l’empresa Estampaciones Metálicas y Transformados Industriales (Emitsa) a Sant Andreu de la Barca, on va estar pocs mesos, i es va anar formant en el sector sanitari, primer com a cuidador psiquiàtric i després com a infermer a l’Hospital de Sant Pau.
Ara està jubilat i continua fidel al seu activisme: forma part de la Marea Pensionista i és membre actiu de la Fundació Andreu Nin, que realitza diferents activitats per rememorar el paper del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) des de la seva creació el 1935.
