En la història empresarial d’Espanya està molt present la raó social «Vídua de…». Amb aquesta denominació es buscava conservar el poder de la marca i el prestigi de l’anterior propietari, i reflectia un fet: la vídua era el primer recurs per afrontar la successió quan moria l’empresari i es volia donar continuïtat al negoci familiar.
De vegades la vídua era una dona amb trajectòria empresarial, o havia treballat en el negoci, a l’ombra del marit. Altres vegades tenia un paper menys actiu, bé garantint el traspàs d’una generació a la següent o com dona de palla, seguint les directrius marcades per un altre membre de la família, o fins i tot cedia el seu lloc a un apoderat.
Eren, i això és important, peces fonamentals per mantenir la unitat del capital de l’empresa, i garantir la seva supervivència. Entre els anys 1886 i 1936, etapa d’especial dinamisme en la modernització econòmica espanyola, la major part de les dones fundadores d’empreses eren vídues.
Beneïdes per la llei? Lleis de successió, estratègies i restriccions
El marc legislatiu espanyol del segle XIX no era pitjor per a les dones que el d’altres països europeus. A Espanya, a causa de la influència de el Codi Civil francès (1804), es va establir la igualtat hereditària per a tots els fills, amb matisos importants, després de la promulgació del Codi Civil, el 1889.
En general, les regions on es privilegiava a un únic hereu coincidien amb els territoris forals, i les filles solien ser sistemàticament relegades, sent clara la preferència pel fill home. A les regions d’Espanya on tots els plançons hereten se suposa un avantatge obvi per a les dones.
Tant el Codi Civil com el Règim Foral van establir regles de protecció a favor de la vídua. I la regla en tot el territori espanyol, excepte a Catalunya, era el règim matrimonial de societat de guanys, en la qual tota la riquesa generada pertanyia per igual a tots dos cònjuges.
Després de la defunció d’un empresari, ocorrien dos processos: la partició del seu patrimoni entre els hereus, i la reconstitució del negoci. En la divisió del patrimoni entre els descendents un aspecte important era la consideració social i jurídica que existia cap a la vídua. Quan l’amo de l’empresa moria, si hi havia una vídua, es calculaven els beneficis econòmics adquirits durant el matrimoni, es separava la seva meitat, i es procedia a la distribució de l’herència segons els mecanismes previstos (igualitaris o no).
Les característiques del marc legal espanyol convertien a les dones en elements clau per analitzar les estratègies de supervivència de les empreses familiars.
El paper de la vídua a la supervivència empresarial
Enfront dels censos de població, que oferien un elevat grau d’ocultació de la participació econòmica de les dones, els Llibres de Societats del Registre Mercantil tenen l’avantatge que mostren a l’amo efectiu de la societat, sigui home o dona.
La limitació més important és que només reflecteixen a una part de les dones empresàries: les fundadores i sòcies d’una societat mercantil. Les societats suposaven una petita part del món empresarial formalitzat, ja que la majoria de les activitats eren desenvolupades per unitats unipersonals.
Per registrar una empresa, es requeria, a més d’un esforç econòmic, certa formació per tractar amb notaris i advocats. Així que, amb independència del volum del capital de les empreses que veurem a continuació, els que participaven en aquestes iniciatives, eren, sens dubte, un grup privilegiat d’espanyoles.
Emprenedores vuitcentistes
En el nostre treball “Guardant un llegat, bressolant un futur. Vídues a les societats mercantils en el canvi de segle (1886-1919)” ja vam detectar que les empreses fundades per dones es caracteritzen per tenir un capital mitjà inferior al d’aquelles que estaven formades exclusivament per homes.
Són societats amb vincles de parentiu molt més elevats entre els socis, el que evidenciava que les dones tenien una xarxa més petita de contactes. La reduïda dimensió mitjana de les empreses suggereix un perfil lligat a la supervivència, més que a l’obtenció de beneficis econòmics, o l’especulació.
Gairebé la meitat de les empresàries en aquesta època eren vídues i més de la meitat d’elles assumien en els estatuts tasques de gerència i gestió. Aquesta dada revela una experiència prèvia, majoritàriament adquirida dins de l’empresa familiar. Les vídues que es trobaven en societats en les que no tenien vincles de sang amb els altres socis solien estar en qualitat de substitutes dels seus marits. La condició de provisionalitat i la seva situació de principal beneficiària de l’herència del marit-empresari són factors que expliquen la major diversitat de negocis de les vídues enfront de les dones amb un altre estatut civil.
Les vídues i els seus rols
Quan les vídues apareixen en els Llibres de Societats com a sòcies fundadores d’una companyia, en molts casos continuen amb l’activitat exercida pel seu difunt marit, el que delata que es tracta d’una refundació de l’empresa.
No totes les vídues van ser empresàries a l’ombra; també adoptarien un paper passiu, acompanyant els seus descendents en el nou negoci, sense cap paper en la gestió, o fins i tot delegant formalment tota decisió relacionada amb l’empresa.
En la nostra investigació hem establert tres supòsits sobre els rols exercits per les vídues a les societats mercantils:
- Supòsit I: la vídua amb un paper instrumental, supeditat a l’interès de l’empresa familiar o, fins i tot, delegant les seves funcions en un apoderat.
- Supòsit II: la vídua amb la missió de ser la transmissora generacional amb un pas temporal per l’empresa. En aquest cas el més usual era que la vídua figurés com propietària legal, però designava un apoderat o un gerent, que era precisament el seu fill o gendre.
- Supòsit III: identifica una vídua que desenvolupa una activitat econòmica de forma activa o amb un paper de lideratge. Matriarques que, a causa de el canvi generacional, obtenen el control d’un negoci que anteriorment ja manejaven.
Els dos primers supòsits són els més usuals. La diferència entre tots dos pot ser molt subtil; en el supòsit II l’aspecte determinant és la temporalitat de la presència de la vídua a l’empresa.
No obstant això, totes elles van trencar amb la invisibilitat social, convertint-se en les propietàries de l’empresa i vetllant pels interessos familiars amb l’objectiu de guardar el llegat per als seus descendents.
Fins a dates molt recents, la modernització econòmica -i el desenvolupament econòmic en el llarg termini en si- havia estat considerada un procés netament masculí, enllumenat per empresaris, inversors, emprenedors… un conjunt d’homes el paper no es posa en dubte que fos vital. Però, estaven sols?
Preguntada la Història sobre el paper de les dones, si de cas a elles se’ls ha atribuït un gentil paper invisible, instrumental en altres casos. Les investigacions en història empresarial amb perspectiva de gènere s’interroguen sobre l’impacte de la mobilització del capital i riquesa de titularitat femenina, com va contribuir a la modernització econòmica, a la generació de capital i, sens dubte, a un model de desenvolupament que avui està sent qüestionat.
Aquest és un article original de The Conversation
