La Pepa Bertran és metgessa de família, viu a Corbera de Llobregat i treballa a l’Àrea Bàsica de Salut (ABS) del Baix Llobregat Nord, que inclou els municipis d’Olesa de Montserrat, Abrera, Collbató i Esparreguera. Fa atenció domiciliària i a residències, i va ser en una visita a una dona gran amb demència que feia diàlisi a Esparreguera a principis de març quan suposadament es va contagiar de coronavirus. Llavors encara es considerava una epidèmia, arribaven notícies d’Itàlia i de la Xina, i la doctora no duia protecció perquè no sabia que la senyora, que semblava estar bé, tenia la Covid, de la qual, finalment, va morir.
“Al cap d’unes 48 hores vaig començar a tossir molt. Era cap de setmana. Dilluns vaig trucar a la feina perquè tenia molta tos, tenia tota la pinta de Covid, però com que llavors a la primària no hi havia PCR, em van enviar a casa a fer teletreball. Dissabte vaig ingressar al Clínic amb pneumònia bilateral greu. No vaig anar a l’UCI, vaig demanar aguantar al màxim, que no contemplessin aquesta opció encara. Vaig necessitar oxigen, amb una mascareta que et permet respirar pels teus propis pulmons. En canvi, si t’intuben, un tub t’insufla l’oxigen i et fa moure els pulmons”, explica la metgessa.
La Pepa va passar 10 dies al Clínic, a vegades sola en una habitació i a vegades amb alguna altra persona, i 8 dies a l’Hotel Plaza de la plaça Espanya de Barcelona. “No cabia gent als hospitals, molts vam haver de marxar amb l’oxigen. Els símptomes que tenia encara els tinc. Estic millor, perquè les analítiques de sang surten millor, però la Covid em va afectar els ronyons, la pell, el fetge…. Encara avui m’ofego, estic baixa d’oxigen i tinc un cansament que no em deixa moure. És com si el meu cos no fos meu”.
La doctora va contagiar la seva parella, que va patir pneumònia bilateral i que ja està recuperada. Els seus fills estan independitzats i no viuen amb ella, però el patiment de portar la malaltia a casa no desapareix. “Hi ha por a contagiar els altres, i una vegada els contagies el sentiment que tens és… També hi ha el patiment dels meus fills cap a mi, perquè és una malaltia nova. Vaig tenir un dia molt crític en què no podia respirar, i tenia tots els paràmetres de les analítiques fora de control”.
Sanitaris amb Covid-19 persistent
La Pepa Bertran forma part d’un grup de recent creació que es diu ‘Sanitaris amb Covid19 persistent’ i que està format per unes 30 persones entre metges, infermers, auxiliars i treballadors socials, que continuen amb símptomes múltiples mesos després de patir la malaltia. “Demanem que se’ns compti. Volem saber quants sanitaris ens vam contagiar i quin és el nostre estat de salut. Hi ha que estan molt afectats, per mals de cap, o perquè se’ls adormen els braços, o que no han recuperat el gust o l’olfacte. Com és una malaltia nova, no sabem què passarà. Seria bo que ho fes el Col·legi de Metges i, després, que cada societat científica comptés els seus. Hauria d’haver-hi categories per especialitats perquè estem contagiats de moltes especialitats. Quasi tots ens vam contagiar al principi. Les primeres setmanes de març van ser fatídiques”. Declarar la Covid com a malaltia professional és un primer gran pas. La metgessa explica que tenen suport, entre d’altres, del Col·legi de Metges, de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) i del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM).
La doctora Bertran va tornar a la feina el 25 de setembre després de més de sis mesos de baixa, assignada a l’ambulatori de Martorell, però de moment fa tasques de despatx i documentació. “No m’imagino la meva vida professional sense visitar pacients”, lamenta, als seus 61 anys, després de ser metgessa des dels 23. Encara s’ofega, li baixa l’oxigen i té dolor muscular. Té anticossos que la protegeixen del contagi però, com ella remarca, “no sabem quant duraran ni la qualitat d’aquests anticossos”.
“Els metges que estem malalts de Covid persistent i que ens estem organitzant per defensar nos com a col·lectiu professional davant la nostra empresa i l’administració, tenim un doble patiment: a nivell personal, cap a nosaltres i les nostres famílies, i a nivell professional. Jo ara no puc treballar de metge? I què m’ofereixen? Hi ha persones amb 30 anys que estan com jo. Som els que tenim cura dels pacients; si ningú té cura de nosaltres, nosaltres no podem cuidar els pacients”. La Pepa ho té molt clar: “Jo no vull estar en una habitació fent receptes. Amb la meva experiència puc ajudar altres àrees de la medecina, i així ho he demanat a la meva empresa. Volem que el nostre futur professional no sigui estar tancat a fer receptes, sinó que s’aprofiti la nostra experiència en altres camps”. Com a exemple, destaca que poden col·laborar en la recollida de dades de simptomatologia o ajudar a crear protocols per a pacients lleus amb Covid quan tornen a casa i fer-los un bon seguiment.
