La pandèmia està evidenciant, cada dia més, que les crisis ataquen més fort aquelles persones que estan a la corda fluixa. I cada dia es veu més clara la realitat darrera l’expressió que afirma que ‘la pobresa té nom de dona’. Una crisi sanitària que ha exposat les feines feminitzades, aquelles que aplaudíem cada dia a les vuit del vespre, però que encara avui continuen copsades pel mercat irregular. Qui ens cuida? I qui cuida les que cuiden? Aquestes són preguntes que continuen necessitant resposta.
En el marc d’una crisi que no acaba i que, de fet, tot just comença la segona onada, parlem amb la Laura Pérez Castaño, tinent d’alcalde i directora de l’àrea de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona. Parlem de com han afectat el confinament i la crisi econòmica a l’expressió i solució de les violències masclistes, així com de la necessitat de polítiques públiques valentes que posin el focus “en canviar el sistema econòmic imperant”.
Així, inevitable parlar del feminisme de classe, també ara que s’ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre el treball sexual, de la mà de la Llei de Llibertats Sexuals, impulsada per la Ministra d’Igualtat, Irene Montero (UP). El debat al voltant de l’esborrany d’aquesta llei, que està aixecant polseguera, “deixa entreveure postures molt reaccionàries i viscerals”, diu Pérez Castaño, qui assegura que “s’han d’escoltar totes les veus, perquè el feminisme s’ha caracteritzat per la capacitat de construcció col·lectiva i no ho podem perdre ara”.
La prostitució s’ha tornat a posar sobre la taula recentment, en el marc de la Llei de Llibertats Sexuals, que inclou l’explotació sexual com una forma de violència sexual. És una llei proposada des del Ministeri d’Igualtat. Des de Barcelona, què n’opineu?
El debat sobre aquesta llei és complicat. No estem d’acord amb que l’explotació sexual s’inclogui en el marc de la violència sexual, perquè a la pràctica proposa mesures que persegueixen l’exercici de la prostitució. Fa cinc anys que construïm un projecte polític feminista molt allunyat del PSOE i no podem caure ara en els paranys que ens posen sobre la taula.
Per què n’esteu en contra?
Encara no tenim la llei final, només tenim la proposta que està passant per revisió. Però el que podem dir, de moment, és que l’anunci d’incorporar la terceria locativa [concepte que suposa castigar qualsevol persona que es lucri amb la prostitució] ens preocupa per com això pot impactar en la vida de les dones que estan exercint el treball sexual. Però hem d’esperar a tenir el text per a poder fer una valoració més completa.
Parla dels “paranys del PSOE”…
En qüestions com la prostitució, amb el PSOE hi ha una diferència clara de quin feminisme defensem. Hem construït una política feminista molt diferent. Nosaltres treballem i qüestionem molt el marc econòmic, perquè la clau de la desigualtat de gènere està a l’economia i a les diferències de classe. Ara que el feminisme està en el seu moment més ampli és quan es fa transversal i interpel·la altres qüestions com l’ecologisme, la migració, els drets humans…amplia el focus i és quan hi ha qui reacciona intentant protegir els seus privilegis.
Des del moment en què el feminisme s’expandeix, l’eix masclisme-feminisme ja no aplica en política institucional. El debat és més complex i entrem en un escenari en què un cert feminisme passa per un qüestionament del model econòmic. És aquest debat el que creu que frena al PSOE?
La reflexió feminista que té a veure amb subvertir el model econòmic fa que el PSOE no s’hi senti còmode. El feminisme del PSOE ha fet avançar moltíssim el país, però en el moment en què el discurs s’amplia al feminisme del 99%, que interpel·la canvis econòmics, mediambientals, laborals, en política migratòria, drets de col·lectius com el trans…aquí s’acoquinen. Abanderen el feminisme institucional, però quan toca parlar de classe social, d’interseccionalitat, de la mirada d’una dona negra que exerceix la prostitució, ja no se senten còmodes.
Les diferències entre aquests feminismes són molt clares quan es parla del sostre de vidre. El volem trencar, òbviament, però el feminisme del 99% no vol que sigui per a que les dones passin a ocupar els consells d’administració d’empreses com Endesa, que està tallant la llum a famílies vulnerables. No és per això que volem avançar en drets. Volem arribar a llocs de decisió que obrin les portes a dones precàries, millorar condicions laborals, dignificar la cura, canviar la llei d’estrangeria…
El PSOE és el partit que va aprovar la llei del matrimoni homosexual. Una gran llei que va aconseguir normativitzar el que, fins llavors, havia estat diferència. És un gran avanç, però va aconseguir posar dins la el seu model d’esquema familiar allò que era diferent. Tots ens casem, tenim fills…va ser una llei per a celebrar, perquè va ser pionera en el seu moment, però no va subvertir cap model ni va suposar trencar la base del sistema econòmic ni els privilegis de ningú.
Les diferències discursives entre Unides Podem i el PSOE estan clares. Però formen govern de coalició a l’Estat Espanyol i a Barcelona governen amb els vots del PSC…
Hi ha una part de la política que és pragmatisme. En el moment polític, el millor que podíem fer era fer entrar el PSOE al govern, per donar estabilitat a un moment complicat d’ascens de l’extrema dreta. L’aliat era el PSOE per moltes raons, que en feminismes també hi són, i segur que podem posar-nos d’acord en molts temes. I crec que hem de celebrar que la cartera del Ministeri d’Igualtat sigui de la Irene Montero, que ha encertat en posar l’èmfasi en les cures i els drets de dones que estan molt desprotegides.
La pandèmia ens ha deixat un escenari en què les feines feminitzades i les cures van ser feines aplaudides i després oblidades. Hi haurà un canvi de mirada des de l’administració?
Les dones han estat a primera línia a la pandèmia, exposades a feines que són imprescindibles. Arran de la crisi sanitària, aquestes feines s’han fet visibles. S’han aplaudit, però després no s’han reconegut com hauria, i això ho veiem en el fet que les dones han estat, majoritàriament, les beneficiàries de les polítiques socials. Els ajuts extraordinaris han estat majoritàriament per a elles. Som davant una feminització de la pobresa agreujada per una situació que ha impactat molt fort en les economies irregulars. I aquí hi trobem treballadores de la llar, cuidadores…
Hem reprioritzat l’agenda per millorar les condicions materials de les dones i la societat en general. Hem de fer polítiques per aconseguir major índex de regularització, millor condicions laborals, crear eines per treballar contra l’assetjament sexual de les feines més feminitzades…Tota la mirada de l’Ajuntament en matèria de feminismes ara està centrada en l’economia, la millora de les feines i les condicions laborals.
Les feines feminitzades s’han aplaudit durant la pandèmia, però després no s’han reconegut com hauria: les dones han estat, majoritàriament, les beneficiàries de les polítiques socials
Però l’Ajuntament no té competències per a certes coses en matèria laboral, com per exemple per millorar l’afiliació a la Seguretat Social de les feines irregulars
Estem estudiant una fórmula per a que el marc legal actual ens ho permeti, però és veritat que necessitem un canvi a nivell estatal, tant en el règim general de la Seguretat Social, com en la ratificació del conveni 189 de la OIT, en referència a les treballadores de la llar. Però també és cert que, com a Ajuntament, som empresa de contractació i som ‘patronal’ d’alguna manera. Li hem donat moltes voltes, per exemple, al servei d’atenció domiciliària, que es licitarà al gener i en el qual volem evitar al màxim la parcialitat, que és una de les causes principals de la bretxa salarial.
Estem fent estudis per saber com millorar els contractes des de la perspectiva de les condicions laborals, també en serveis com el de neteja. Ningú 40 anys d’institució s’havia plantejat treballar sobre la contractació pública. I tenim molta feina, perquè tenim contractes del sector social que són realment precaritzadors.
Estem parlant de contractació directa però, què passa amb les externalitzacions?
Són les subcontractacions les que realment precaritzen. El conveni del funcionariat està pactat amb els sindicats; sempre es pot millorar, però no podem internalitzar tots els serveis perquè els recursos són finits. El problema està amb la part externalitzada, perquè no podem obligar l’empresa a que pagui més els seus treballadors, però sí podem prioritzar la valoració tècnica per sobre de l’econòmica. No hi ha gaires administracions que treballin així, però hem decidit que el 50% d’empreses pitjor valorades en la part tècnica ja no seran considerades per l’avaluació econòmica. Així, encara que la teva oferta econòmica m’interessi moltíssim segons el que estableix la llei de contractació estatal, que diu que t’has de quedar amb l’oferta que et surti més a compte, jo et dic que, com que no tens una bona valoració tècnica, ja no m’interessa si ho fas barat.
Què és el que es valora en la part tècnica, doncs?
Per exemple que no s’obligui a parcialitat si la dona no vol, o que no la facis anar d’una part a una altra de la ciutat perquè a tu et vagi millor, però ella perd hores efectives de feina. Obliguem a treballar sempre en la mateixa zona. El projecte de Súper Illes Socials, per exemple, va en aquesta línia. Volem generar cures de proximitat, un model en què les professionals tinguin persones de referència properes amb qui comentar els casos, per acompanyar-les, un model en què el CAP estigui present. Una integració sociosanitària que posi les cures al centre.
Hem parlat de la precarització de les dones. Aquest és un factor que també afecta a la denúncia per violència masclista. Si hi ha dependència econòmica de la parella, es redueix la capacitat d’actuar. Estem en aquest moment?
Ara, la dependència econòmica cap a l’agressor és el gran problema. Avui hi ha, aproximadament, 300 dones acollides a la ciutat de Barcelona. És una xifra molt bèstia. I, si aquestes 300 dones no tenen una sortida ocupacional i habitacional, no podran sortir de l’acollida i no tindran independència ni refaran la seva vida. Podem seguir augmentant els recursos per atendre-les, però el problema no es resoldrà fins que no afrontem el problema estructural de manca de feina i de feina digna.
Desvincular-te del teu agressor, a més, vol dir encarregar-te dels fills i tirar endavant. Són dones que necessiten feina i casa, i estem en un moment en que tenir aquestes dues coses és complicat. Avui tenim entre 50 i 70 desnonaments setmanals a Barcelona, així que necessitem resoldre aquestes emergències perquè si no, qualsevol resposta que donem la violència masclista serà un pegat.
Podem seguir augmentant els recursos per atendre les violències masclistes, però el problema no es resoldrà fins que no afrontem el problema estructural de manca de feina i de feina digna
Segons el SARA (Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida), les denúncies de violència masclista durant la pandèmia van disminuir, per una qüestió bàsica d’estar tancada a casa amb l’agressor. Com van ser aquells mesos?
Hi va haver una variació important durant el confinament, però les dades es van recuperar ràpidament als nivells de la mala normalitat. Els indicadors són molt clars i el que va fer el SARA durant el confinament va ser un esforç per estar present. Les dones amb les quals es tenia contacte cada dos mesos, es trucaven cada dos dies. Van ser uns mesos de molts riscos, d’estar en solitud. Tenir les portes de casa obertes et permet relacionar-te, fer alertes, autoprotegir-te emocionalment.
De fet, els casos que ens van arribar per emergència van ser molt menys que abans de la pandèmia, però molt més greus. Quan una dona arribava a les portes del SARA era per risc de mort d’ella o d’algun dels seus fills. Van ser mesos de supervivència.
Hi haurà algun canvi de plantejament en l’atenció a les violències després del confinament?
Un dels aprenentatges que hem extret és la necessitat de treballar més la línia de les masculinitats. Estic convençuda que si el feminisme busca la transformació social ha d’interpel·lar l’altre 50% de la població. Durant la pandèmia ens vam reubicar en els rols de gènere. Qui cuida? Pensàvem que cuidar era canviar el bolquer del nen, però de cop ens passem 24 hores al dia amb una criatura, una persona malalta, amb alzheimer o malaltia crònica. Quan has de passar a netejar cada dia perquè no hi ha ningú que vingui a casa a fer-ho per tu, ens adonem de la importància de les cures.
Potser durant el confinament es van reajustar els rols de gènere, però hem tornat a veure com el patriarcat n’ha sortit intacte. Així que, ara més que mai, hem de treballar la línia de les masculinitats i l’atenció a homes al servei del SARA. Posarem les cures al centre, per revaloritzar-les de manera que s’entengui de veritat que són importants. Perquè durant la pandèmia ja ho vam veure, que eren importants, però si no van relacionades amb una economia productiva ni amb creixement econòmic, continuaran sent els estrats més vulnerables els qui assumiran aquestes feines.
El feminisme també ha de reflexionar sobre qui fa la feina que algunes dones han deixat de fer, perquè ara han ascendit socialment. Ara són les migrants, les dones d’orígens humils o en situacions complicades les que fan les feines que altres han deixat de fer.
