Des de l’aparició del coronavirus, en un intent de pal·liar els seus efectes devastadors, els governs van dictar mesures verticals, poc reflexionades i compartides. Des del Moviment Feminista es va denunciar el model social i sanitari actual: altament privatitzat, amb poc pes de l’atenció primària, pocs recursos, on es menysprea el treball de les cures i amb uns models qüestionables en els serveis sociosanitaris i d’atenció a la gent gran.
Durant la pandèmia s’han agreujat les vulnerabilitats de les dones confinades amb els maltractadors, de les que demanen exercir els drets sexuals i reproductius (a proposta de col·lectius feministes s’ha establert un protocol per la interrupció de l’embaràs), de les que viuen en residències, sobretot les de gent gran, de les que viuen en infrahabitatges, de les dependents d’economies informals, de les que fan feines precàries, encara que essencials, de les afectades per la manca de drets de la Llei d’estrangeria. També han aparegut demandes noves, com les de les dones que han de teletreballar amb nenes i nens petits a les llars. La majoria d’aquestes demandes, però, no han sigut escoltades per les institucions públiques i continua havent-hi un gran forat entre les mesures anunciades i la realitat.
Les principals pèrdues arran de la pandèmia han afectat col·lectius amb condicions de treball i de vida molt precàries, majoritàriament dones. També han afectat moltes de les persones que treballaven als sectors sanitaris, sociosanitaris i residencials, sectors altament feminitzats. Hi ha hagut afectacions degudes a les condicions de confinament, on els condicionants socials, com l’empobriment, han tingut un pes molt important, tant en el risc d’infecció com en altres riscos per a la salut física i mental.
Durant el confinament, els Serveis Socials, tot i haver estat sempre insuficients, han reduït a un mínim les seves prestacions, dificultant encara més la vida de les persones més necessitades, en un moment que aquestes demandes estaven augmentant. Costa d’entendre com, per por a la Covid, es tancaven alguns serveis públics, quan al mateix temps continuaven funcionant alguns serveis concertats o subvencionats i s’incentivava el voluntariat.
Algunes de les demandes des del Moviment Feminista, i des de diversos fronts, han estat explicades en el manifest fruit del debat organitzat el 28 de maig. Tenen a veure amb una visió bio-psicosocial i mediambiental de la salut, en el reforçament i una major inversió dels serveis públics i en canvis de model dels mateixos, incloent els d’atenció a la gent gran i la població més vulnerable i prioritzant i valorant l’atenció primària i els serveis més propers a les persones, exigint qualitat i calidesa i replantejant els models externalitzats, fragmentats i privatitzats. En resum, exigint veu i poder d’incidència a les organitzacions de dones i altres organitzacions socials, incloent les usuàries, com en el cas de les familiars que lluiten per la dignificació com a ciutadanes de les residents a les residències assistides i, sobretot, respectant i impulsant els drets sexuals i reproductius.
Avui, amb la pandèmia, valorem la sanitat pública i veiem que cal replantejar la seva organització al voltant de la ciutadania i la comunitat. Convindria que els responsables que als anys 90 van treballar en l’elaboració del marc legislatiu actual, amb lleis aprovades per consens de totes les forces polítiques, en molts casos, reconeguessin la situació de forma clara davant la ciutadania i s’apropessin a debatre les accions a realitzar per adreçar-se cap a l’eficiència del sistema sanitari, entès com més salut amb el màxim aprofitament dels nostres recursos.
Des de l’Atenció Primària, professionals, usuàries i altres organitzacions socials han demanat la millora dels recursos i del seu rol. També des de Salut Pública, la Societat Espanyola de Salut Pública i Epidemiologia se n’ha fet ressò i subscriu les demandes. La diversitat de formes de gestió i de proveïdors públics i privats en serveis com els sanitaris i els serveis socials no han ajudat a donar unes prestacions equitatives i de qualitat.
Hem d’anar cap a un nou model de millora dels Serveis Públics. Des de diversos fronts socials, cal treballar perquè la presència del gènere en les polítiques no sigui solament una consigna políticament correcta amb poc contingut: ha d’haver una voluntat política de remoure els fonaments de les polítiques públiques, tant les que tenen a veure amb els determinats socials com les que afecten els fonaments d’orientació de les polítiques públiques. De fet, des de fa anys hi ha un mandat d’aplicar la perspectiva de gènere en les polítiques públiques. L’any 2008 es va aprovar la Llei 5/2008, que parteix de la premissa que els drets de les dones són drets humans i que la violència masclista és una greu vulneració d’aquests drets. Una altra llei important a Catalunya ha estat la Llei 17/2015, que en l’article 13 planteja que les polítiques públiques en matèria d’igualtat entre dones i homes, que la Generalitat té assumides, s’han d’articular per mitjà de l’actuació transversal aplicant la perspectiva de gènere. En l’article 43 parla de la incorporació d’aquesta perspectiva en els programes de salut laboral, en l’article 46 sobre les actuacions sobre els usos del temps i en el l’article 48 sobre Polítiques de salut i serveis.
Malgrat tenir les eines legislatives suficients, malgrat que els departaments de la Generalitat han desenvolupat algunes eines, la concreció és encara molt minsa, si no inexistent. S’han centrat en treballar i aplicar protocols per detectar i atendre les violències masclistes, dotar de recursos -insuficients- d’acompanyament i protecció i en millorar les polítiques de salut sexual i reproductiva. Tot i que aquest treball ha estat clarament insuficient, aquests petits avenços són contrarestats per esdeveniments que demanen concentrar esforços humans i econòmics. En aquests moments, és quan queda palesa la feblesa d’algunes polítiques públiques a favor de les dones.
Un dels exemples pluridisciplinaris de propostes ha estat publicat pel CAPS l’any 2020 sota el títol “Algunes propostes de millora del nostre Sistema Públic de Salut“. Aquest treball conjunt és un intent de donar una alternativa global, en la que el gènere i, amb aquest, la millora de la salut de dones i homes i les poblacions més vulnerables, sigui un eix prioritari en el canvi de model.
Referències:
- http://xarxadedonesperlasalut.org/manifest-7-dabril-2020/
- https://caladona.org/la-violencia-masclista-no-satura-davant-del-covid-19/
- https://canalsalut.gencat.cat/web/.content/_A-Z/C/coronavirus-2019-ncov/material-divulgatiu/informacio-professionals-ordenacio-temporal-visites-atencio-IVE.pdf
- http://xarxadedonesperlasalut.org/manifest-28-de-maig/
- https://www.coordinadoraresidencias.com/acciones-covid-19
- https://focap.wordpress.com/2020/09/15/aquest-pla-no-serveix/
- http://www.mareablanca.cat/per-una-atencio-primaria-forta/
- https://sespas.es/2020/08/09/subscribimos-la-necesidad-de-una-evaluacion-independiente-de-la-respuesta-de-espana-a-la-covid-19/
- http://www.caps.cat/grup-de-politiques-de-salut/documents.html
- Llei 5/2008, del dret de les dones a eradicar la violencia masclista
- Llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes de la Generalitat de Catalunya
