Hi ha dates assenyalades que ens alegra celebrar any rere any. Sovint ens passa això amb els aniversaris, les festes populars o les efemèrides de victòries col·lectives. Malauradament, molts dels dies mundials no són un recordatori d’allò que hem de celebrar sinó més aviat el contrari, ja que posen sobre la taula temes pendents que hem d’afrontar com a societat. Aquest és el cas del Dia mundial de la justícia social global que se celebra avui, 20 de febrer. No hi ha res més pendent -i prioritari- que acabar amb les injustícies arreu i, segurament, no hi ha res més complicat, perquè els poders hegemònics se sostenen precisament en aquest paradigma que perpetra desigualtats per subsistir.
Als països del Nord consumim habitualment productes com el cacau o el cafè, que arriben a la nostra taula havent passat per nombrosos intermediaris i comercialitzats amb preus dictats per l’especulació borsària. Per aquest motiu, tot i que el consum mundial d’aquests productes no para d’augmentar (a Espanya, el 63 % de la població major de 15 anys pren cafè diàriament i la tendència és a l’alça) i que els beneficis d’aquestes indústries no han parat de créixer, les camperoles que els conreen segueixen vivint en la pobresa i, de fet, cada cop s’emporten una proporció més baixa dels beneficis.
Segons el darrer informe editat en castellà per la Coordinadora Estatal del Comercio Justo, les productores de Costa de Marfil (el principal país productor de cacau) només reben entre un 3 i un 7% del preu final d’una barreta de xocolata, mentre que fa 50 anys en rebien el 50%. Això suposa que, de mitjana, les famílies que es dediquen a conrear cacau no arribin al 37% de la renda mínima de subsistència. Mentrestant, el mercat global de la xocolata -cada vegada concentrat en menys empreses- mou aproximadament 103 milions de dòlars i creix a un ritme del 7% anual.
El cafè
Pel que fa al cafè, les xifres no són gaire més positives. Mentre que les empreses i distribuïdores van generar 1177 milions d’euros l’any 2017, les productores només van rebre el 4% d’aquests ingressos. Aquesta desigualtat creix encara més amb els cafès de càpsula; en aquest cas, la xifra que reben les productores és encara menor. A més, el cas del cafè també és paradigmàtic quant a les conseqüències del canvi climàtic i si no s’adopten mesures, es calcula que l’any 2050 només la meitat de la superfície actual serà apta per al seu conreu. Tot i així, per fer front a la gran demanda, la indústria potencia el monocultiu de cafè sense ombra, que produeix un gran rendiment de les terres però també impactes negatius al sòl, a l’aigua i contribueix a la pèrdua de biodiversitat.
Aquestes dades posen de manifest com el sistema econòmic imperant, el capitalista, promou l’acumulació de beneficis per als accionistes de les grans empreses aprofitant-se del treball esclau de milions de persones i explotant el medi ambient sense mesura. Aquesta situació no és cap novetat i, de fet, ens hem acostumat a acceptar-la com si no hi hagués alternativa. Però n’hi ha.
Un exemple clar és el moviment del comerç just, que fa dècades que denuncia les pràctiques del comerç internacional i promou la sostenibilitat ecològica i el treball digne per a les treballadores del Sud Global. Basat en deu principis bàsics, proposa un model econòmic que vetlla pels preus i els salaris justos i per la democràcia organitzativa, sovint materialitzada en el cooperativisme. Fruit d’aquests principis, i com explica el darrer informe de la WFTO, podem veure com més del 92% de les entitats de comerç just, en comptes de pagar dividends als accionistes, reinverteixen els beneficis en la mateixa empresa i en la comunitat (en educació, mesures de salubritat, equipaments, etc.). També cal destacar el seu ferm compromís amb la igualtat de gènere, com demostra el fet que les dones que hi treballen tenen 4 cops més possibilitats d’ocupar càrrecs de lideratge que en les empreses tradicionals, fins al punt que el 52% de les directores executives són dones i constitueixen més de la meitat de les juntes directives.
D’altra banda, avui dia no podem parlar de justícia social global sense tenir en compte l’emergència climàtica que estem vivint. El pessimisme és inevitable quan veiem que els governs no semblen disposats a avantposar la vida als beneficis empresarials, com es va evidenciar amb la manca d’acords a la Coop25. Però sempre hi ha escletxes d’esperança i els Friday For Future en són un exemple: els milers de joves mobilitzats en el darrer any poden ser còmplices i protagonistes del canvi, aliats d’un consum i un comerç transformador. I aquí el comerç just també té molt a aportar, perquè la sostenibilitat ambiental és un altre dels seus punts forts. Sovint les famílies de les treballadores de les petites cooperatives productores viuen a les mateixes plantacions, i el fet que el seu objectiu no sigui la maximització de beneficis els permet produir amb tècniques que minimitzen els impactes ambientals i la contaminació, així com garantir la seva sobirania alimentària.
Cal tenir present que, a banda de promoure un sistema de producció alternatiu i de regular les relacions comercials, el comerç just també treballa per aconseguir que les empreses deixin enrere les seves pràctiques abusives i que els governs els permetin ser impunes. Tot i la gran responsabilitat d’aquests agents, però, les consumidores no estem exemptes de drets i deures i cal que siguem més conscients del poder que tenim per canviar les coses mitjançant el nostre consum. Aconseguir la justícia social global no serà cosa d’un dia, però tampoc podem creure que és una utopia i consumir sense criteri. No ens ho podem permetre.
