Està de moda l’FP? No ben bé. Entren diners del Fons Social Europeu (FSE) per crear ocupació i aconseguir millors condicions laborals i una de les seves concrecions és millorar la qualificació de les persones amb el motor més potent de qualificació que tenim, la Formació Professional Inicial, perquè hi ha un gran dèficit de població amb un nivell de qualificació mitjà, només un 9% davant el 33% de l’OCDE, i un excés de població amb sobrequalificació o manca de qualificació.
És necessari fer campanyes i donar a conèixer les possibilitats que té l’FP com a opció formativa, trencar amb la percepció social que són estudis de segona categoria i valorar l’adquisició de competències que únicament es poden adquirir per aquesta via formativa. Però si no s’inverteixen diners ni s’assigna un pressupost propi i es mantenen les mateixes condicions i retallades, l’FP seguirà sent la germana pobra de l’educació.
Malgrat l’esforç de l’administració per vestir les dades, seguim a la cua de la UE en inversió educativa i al capdavant en segregació socioeconómica, com apunta l’indicador d’abandonament escolar prematur: 17% a Catalunya, i fins al 40% en el grau mitjà, respecte al 10,6% UE, amb les ràtios a l’FP catalana més elevades del tot el sistema educatiu estatal.
Durant els darrers deu anys, en un context de crisi econòmica, s’ha duplicat l’alumnat de l’FP pel retorn al sistema educatiu i per la impossibilitat de trobar feina a Catalunya, on tenim una de les taxes d’atur juvenil (24%) més elevades d’Europa i no per l’augment de les taxes d’escolarització ni el demogràfic. L’alumnat que per edat hauria de dirigir-se a aquests estudis ha perdut un 30% del seu pes total i, actualment, l’alumnat no repetidor que tria l’FP com la primera opció d’itinerari postobligatori no arriba ni a un 15%.
Mentre creixia l’alumnat i s’estancava l’oferta pública, l’administració va aplicar les retallades que a dia d’avui encara no ha revertit: increment d’hores lectives, augment de ràtios, taxes als cicles formatius de grau superior… A la vegada que implantava nous projectes sense recursos (dual, innovació, emprenedoria…) i tiraven endavant gràcies al voluntarisme del professorat, condicionat sovint per l’elevada interinitat (50%) i per la necessitat de permanència al centre.
Mentre creixia l’alumnat i s’estancava l’oferta pública, l’administració va aplicar les retallades que avui dia encara no ha revertit: increment d’hores lectives, augment de ràtios, taxes als cicles formatius de grau superior… A la vegada que implantava nous projectes sense recursos (dual, innovació, emprenedoria…), els quals tiraven endavant, gràcies al voluntarisme del professorat, condicionat sovint per l’elevada interinitat (50%) i per la necessitat de permanència al centre, amb la millora de les seves condicions laborals congelada des de 1999 (ja fa 20 anys!) quan es va signar el primer i únic Acord per l’FP entre l’administració i la majoria dels sindicats.
Es manté el batxillerat i l’itinerari universitari com opció prioritària de l’alumnat no repetidor i es reserva l’FP pels repetidors, especialment els CFGM, com una opció de segona oportunitat. Ja apuntava en el seu darrer informe Save the Children que l’alumnat pobre té quatre vegades més possibilitats de repetir que l’alumnat amb recursos econòmics.
La falta d’orientació i d’acompanyament en el sistema educatiu i les poques places públiques per cobrir les demandes de primera opció condiciona l’accés amb l’opció més adient i atractiva pels joves que accedeixen i s’han de conformar amb les segones o terceres opcions. Per optimitzar recursos es matricula per sobre del 100% de la ràtio, amb les aules amb més de 30 alumnes (sense comptar l’alumnat de segon curs que pot tenir assignatures pendents de primer curs).
Es converteixen les aules d’FP, sobretot les del GM, en punts crítics pels col·lectius més vulnerables, amb un elevat risc d’exclusió del sistema educatiu, per l’alumnat que per alguna característica social veu afectades les seves oportunitats i resultats educatius: l’alumnat amb necessitats educatives especials, amb dificultats socioeconòmiques i amb infrarrepresentació de gènere.
Amb el Decret 150/2017, de 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, el Departament publicava una declaració d’intencions que en el capítol IV fa referència als ensenyaments postobligatoris, si bé amb el redactat final no es va aconseguir garantir el suport educatiu, l’accessibilitat universal i la inclusió en aquesta etapa. Només el seu desplegament amb pressupost i recursos estructurals poden corregir les seves mancances.
L’alumnat amb menys recursos econòmics que arriba a l’FP sol ser repetidor i difícilment pot accedir a la primera opció desitjada, per la baixa qualificació en l’expedient acadèmic i la manca d’oferta pública, i ha de triar altres cicles o desplaçar-se a altres municipis si queden vacants, amb la despesa de transport que suposa. Les beques de transport, aprovades en resolucions parlamentàries, fa anys que haurien de cobrir les despeses de desplaçament al centre i a l’empresa on es cursen les pràctiques.
Les oportunitats de cursar l’FP en centres d’altres titularitats o en modalitats a distància són mínimes per aquest alumnat pels preus desorbitats de cada curs, el qual pot arribar als 3.000 euros anuals.
Cal trobar l’equilibri en la planificació del mapa territorial entre l’oferta d’FP pública i les necessitats del teixit productiu, amb la participació dels agents socials i econòmics, a hores d’ara exclusivament en mans de l’administració educativa, per tal de garantir el dret a la formació de totes les persones.
Pel que fa a l’alumnat amb necessitats educatives , es reserven 2 places per grup que s’assignen per punts i en cas de no obtenir plaça aquest alumnat queda exclòs d’accedir al cicle per les places convencionals, per la qual cosa és molt freqüent que per garantir plaça a la 1a opció l’alumne no presenti la documentació de NEE. Per tant, sovint hi ha més alumnat amb NEE que l’assignat per les places de reserva sense cap tipus de personal de suport. La sobreràtio, la manca de formació permanent específica, d’accessibilitat en la majoria de centres i de personal sanitari dificulta les possibilitats d’èxit educatiu d’aquest alumnat amb el suport que necessita, sense entrar en detalls de les dificultats per trobar empreses de pràctiques o cursar altres modalitats com la dual, reservada a l’alumnat amb millor expedient acadèmic que superi les diferents proves de selecció.
La bretxa de gènere a l’FP afecta especialment la dona i les seves oportunitats d’èxit al mercat de treball: els cicles industrials estan sobrerepresentats per homes (95% o més), associats a professions més ben remunerades que les famílies professionals amb sobrerepresentació femenina, del sector serveis i d’atenció a les persones, associades a salaris més baixos i feines més precàries.
Segons l’estudi del sociòleg Andreu Termes (professor de la UAB i relator del grup de treball sobre desigualtats de gènere i FP del Consell d’FP de Barcelona), hi hauria evidències que la bretxa de gènere tingui afectacions en els resultats acadèmics i a escala personal. L’anunci de la bonificació de la meitat de les taxes del grau superior per les dones que optin per algunes titulacions industrials és una mesura insuficient i propagandista que perpetua les taxes que es van imposar durant la crisi a Catalunya, una de les poques comunitats amb preus públics a l’FP. Cal establir mesures de discriminació positiva i molta orientació en les etapes obligatòries per trencar amb els estereotips de gènere de les professions.
