Es pot entendre la societat com una xarxa complexa. Les neurones del nostre cervell són una xarxa complexa. Un ecosistema és una xarxa complexa. Internet és una xarxa complexa. Una xarxa complexa es compon d’una sèrie d’elements diferenciats però altament connectats.
Les xarxes complexes tenen algunes característiques comunes.
Una és el que s’anomena món petit: entre dos nodes qualsevol de la xarxa no hi ha més que quatre, cinc, sis passos si no es fan de manera aleatòria. Les influències d’uns elements amb d’altres són sempre perceptibles.
Una altra és que les xarxes complexes són estructures d’alta supervivència. Es poden eliminar nodes o passeres, un rere un altre, sense que la xarxa es desmunti, encara que algun sector pateixi. A partir d’un grau de deteriorament, de vegades poc anticipable, la desaparició d’un sol punt provoca que la xarxa es desmunti sobtadament i sense remei.
L’última característica que vull destacar és que els nodes més generosos, amb més connexions, o amb connexions més difícils de sostenir, són els més vulnerables. Són els que, si desapareixen, provoquen el col·lapse de la xarxa.
La setmana passada em vaig preguntar si es podria considerar Catalunya una xarxa humana complexa. Crec que es pot fer aquest exercici d’abstracció, sabent que la xarxa humana d’un lloc sempre té relacions amb la xarxa humana de tots els llocs, i que té relacions amb la xarxa de la vida del seu ecosistema… Al final el món no seria altra cosa que una gran xarxa de xarxes.
El conjunt de persones que avui fan la seva vida a Catalunya. Constitueixen una xarxa? En constitueixen dues?
La setmana passada van succeir grans mobilitzacions. Hi havia una part molt gran de Catalunya concernida per una sèrie de relacions. I n’hi havia una altra, també gran, no mobilitzada, concernida per unes relacions diferents. Quan hi ha hagut eleccions, aquests universos s’han posat de manifest de forma similar. Hi ha dues xarxes, llavors?
Crec que no i espero que no.
Crec que podria arribar a produir-se la divisió si seguim alimentant la polarització, ningú sap amb quines conseqüències. Mai no sabem quin node o quin nexe de la xarxa pot produir un dany irreparable en trencar-se.
D’una observació simple, veiem que el tipus de treball et porta més a una part de la xarxa que a una altra. Que el lloc on vius és significatiu. Que ho són els referents culturals. Que ho són hàbits de consum de mitjans de comunicació i de xarxes. (FaceBook deu tenir feta l’anàlisi). Cap d’aquestes qüestions per separat poden ser determinants, però es percep la progressiva agrupació i el seu efecte acumulat. Això va poder passar en altres moments de la història i es va saber conduir cap a la cohesió de la xarxa. Les expressions “un sol poble”, “és català qui viu i treballa a Catalunya”… van ser concebudes com un conjur per evitar un trencament.
Convé identificar les interseccions socials. Les subxarxes que permeten la interacció entre aquestes dues parts de la xarxa humana de Catalunya. El Barça, per exemple. L’escola, per exemple. Els sindicats de classe, per exemple. Les associacions de veïns, per exemple. Les plantilles de moltes empreses. Grups humans connectats per nexes d’interès, d’espai o de necessitat que tenen solidesa i freqüència. Són els més generosos i els més vulnerables, si atenem a la teoria de xarxes. No haurien de caure si volem conservar la xarxa humana de Catalunya.
En aquestes subxarxes s’han trobat idees, rutines, propostes de consens que perviuen malgrat les pulsions polaritzadores sobre la xarxa general. Estan funcionant i per tant són possibles. Per això són claus. I per això són l’aposta necessària, espero que també suficient. Catalunya és cohesionable a partir d’aquí.
A alguns d’aquests espais no s’hi pertany de manera voluntària. En d’altres, sí. Aquests són els imprescindibles. Els espais de gent que s’uneix per millorar una cosa o altra. El treball, el dret a l’habitatge, l’educació, la salut, el barri. La cohesió a Catalunya només es pot guanyar des de la gent milloradora del benestar.
Ni el benestar ni la cohesió, ni la supervivència sencera de la xarxa es poden aconseguir des de la unilateralitat sinó des de les interseccions.
Tornem a les característiques de la xarxa: que no ens passi que entre una part i una altra de Catalunya perdem els nexes que la fan un únic món petit. Que no ens passi que un trencament sigui l’últim. Que no ens passi que oblidem els nodes més generosos i vulnerables, les interseccions.
Si Catalunya pot ser considerada una xarxa complexa, algunes decisions polítiques són temeràries. Catalunya arribarà fins on puguin arribar les seves interseccions. La línia viable és la de les persones i entitats que treballen conjuntament pel benestar de Catalunya.
