Diumenge van atropellar mortalment al Pujan, un jove que mirava de guanyar-se la vida treballant com a rider. Els accidents són constants, de fet avui una altra rider ha estat atropellat davant de l’Heron City. Aquests accidents laborals, perdoneu la redundància però cal insistir fins a fer-ho evident tot, són una tragèdia per a les treballadores que els pateixen i van des de la mort, la incapacitació permanent o temporal. I això sense pràcticament cap mena de contraprestació atès que com a molt les treballadores estan cotitzant la quota mínima d’autònoms (50 € dels 600-700 que guanyen en un bon mes).
Per tant després d’un accident laboral o d’una lesió laboral les riders poden acabar a la misèria, patint conseqüències greus com els desnonaments. Aquestes empreses que semblen hipermodernes com Glovo, etc. , practiquen el treball a estall com es feia a l’època de Dickens.
Per molt que milionaris, com Oscar Pierre fundador de Glovo, ho neguin, les riders no són autònomes, no fixen tarifa, ni tenen molts clients, són treballadores per compte de tercers, és a dir, empreses com Glovo Deliveroo, Uber eats. Per tant haurien de ser aquestes empreses les que paguessin la Seguretat Social, que podria cobrir a les treballadores accidentades.
Tanmateix, hi ha dos aspectes centrals darrere els accidents laborals, la gamificació de la feina i el rating. La gamificació és la tècnica d’aplicar la dinàmica dels jocs (competició i recompensa) i el rating és allò al qual ja estem tan acostumades de valorar els serveis, els publicacions amb el famós m’agrada no m’agrada del facebook.
Glovo i les altres plataformes tenen dues aplicacions, una amb la qual la clientela fa les comandes i una altra amb la qual assigna la feina a les treballadores, regula els horaris i moltes altres coses més.
Mecanisme diabòlic
L’aplicació que utilitza la clientela permet qualificar el servei i per tant assigna una puntuació a les riders, Així normalment com més curt és el període d’entrega millor se sol valorar la feina feta. També es valora l’estat d’arribada de la comanda, sobretot si es tracta de menjar o productes que es poden fer malbé.
Per altra banda, la gamificació treballa en funció de quantes comandes es fan per hora, de les distàncies que cobreixen les riders cobreixen i els desnivells que es pugen. Cada comanda acaba funcionant com un repte que permet les riders pujar de nivell. A més, genera que les companyes i companys de feina hagin de competir en una subhasta a la baixa sense fi. M’explico, si hi ha poques riders i moltes comandes les més desfavorables quedarien sense cobrir. Aquest cas no es dóna perquè Glovo, Deliveroo… el que fan és enrolar al màxim nombre de treballadores, que no cobren si no fan comandes, de manera que si s’ha d’anar del Paral·lel, barri amb oferta gastronòmica potent a Pedralbes, barri amb alt poder adquisitiu, la pujada és forta i la distància llarga. Si una rider ciclista (la majoria) ha d’agafar aquesta comanda, sap que no en farà cap més en una hora. Com a resultat el seu sou brut per hora serà d’uns 4 €, en canvi si pogués fer comandes amb un recorregut més curt, podria arribar als 7-8 € bruts a l’hora. Si la rider decideix no fer aquesta comanda antieconòmica, no guanya punts a l’aplicació i per tant no li entren comandes i encara guanya menys diners. El mateix passa amb els temps d’espera que a molts restaurants són grans.
El resultat del rating i la gamificació és una pressió enorme sobre els riders, per voler arribar el més ràpid possible. Anar de pressa no és una decisió individual sinó que els amos de Glovo i altres han establert unes regles que obliguen a córrer. Els accidents són producte d’aquesta organització laboral pensada per esprémer les treballadores i omplir les butxaques dels amos, sense tenir en compte cap mesura de seguretat. Aquestes empreses han generat tot un entramat per aconseguir tenir el màxim nombre de treballadores disponibles sense pagar res.
Les solucions per aquests accidents, com sempre, les treballadores les tenen molt clares. La primera posar un sou per hora com es feia quan es van començar a implantar aquestes plataformes. De fet la vaga de l’estiu de 2017 protagonitzada per les treballadores de Deliveroo tenia com a un dels objectius mantenir el pagament per hora.
La segona dotar d’EPIs, Equips de Protecció Individuals, a totes les treballadores i que l’empresa assumís el manteniment dels vehicles.
La tercera que seria pal·liativa, però evitaria la misèria en cas d’accident. Seria passar aquestes treballadores al règim general de la Seguretat Social, de manera que la baixa fos pagada i les incapacitats, de produir-se, atorguessin una pensió.
