El primer de maig de 2019 és un moment en què el moviment sindical mira enrere per buscar punts de referència. Un pot ser el moment, ara fa cent anys quan es va crear l’Organització Internacional del Treball, una organització amb presència de sindicats, patronals i governs. Una segona fita té a veure amb el nostre país. Fa també cent anys que després d’una duríssima vaga iniciada a la Canadenca, protagonitzada per la CNT, es va aconseguir una victòria transcendent traduïda en el primer decret que fixava la jornada laboral en vuit hores, a les quals s’acompanyaven vuit hores de lleure i vuit hores de descans.
Veient la diversitat de convocatòries es fa difícil creure que el sindicalisme està en crisi. Potser ho està la forma clàssica d’organització dels treballadors, però igual que el capitalisme muta, també ho fa l’eina de la qual es doten els treballadors per defensar-se i conquerir nous drets, com es demostren amb lluites com les dels ‘riders’ i contra les falses cooperatives.
Els sindicats majoritaris, CCOO i UGT enfoquen la diada de l’1 de maig a Catalunya, amb la seva manifestació central que sortirà a Barcelona de la cantonada entre Ronda de Sant Pere i el Passeig de Gràcia, constatant que els últims vuit anys molts dels avanços aconseguits després de llargues lluites es van perdre o estan en perill com a conseqüència de les dues reformes laborals aprovades en el seu dia pel PSOE i pel PP i CiU en el segon cas.
Les mesures incloses a les reformes pretenien, i en certa manera han aconseguit: una devaluació salarial de més del 10%. La reducció de salaris ha vingut acompanyada d’altres mesures com fer que els convenis prioritaris siguin els d’empresa enlloc dels de sector, la limitació de la vigència dels convenis o la creació de les empreses multiservei.
A la crisi, i als efectes de la devaluació es poden vincular realitats que abans semblaven superades com la reducció de l’esperança de vida, l’aparició dels treballadors pobres, que a Catalunya s’acosten als 400.000, entre altres. Ara el treball precari ha passat a ser habitual contra el que passava fa una dècada.
Contra aquestes realitats els sindicats majoritaris havien posat les seves esperances en un canvi de govern que permetés redreçar la situació. Especialment quan els beneficis empresarials s’han recuperat des de fa anys, sense que es produeix el repartiment corresponent cap a els treballadors i treballadores.
Els resultats electorals al parlament espanyol obren ara una escletxa d’esperança a les forces sindicals per iniciar un camí de redreçament. Els sindicats majoritaris esperen que ara, un cop superada la inestabilitat parlamentària s’abordin els problemes que pateixen els sectors populars amb un executiu estable.
La USOC farà la seva manifestació al marge dels altres sindicats. Sortirà a les 12 del migdia de la plaça Universitat, la seva secretària general, Maria Recuero, explicava a la vigília de la jornada: «després de les eleccions del 28-A, no hi ha excuses perquè no es restitueixin els drets eliminats per la reforma laboral que tant mal han fet als treballadors i a les nostres condicions de treball. Cal reforçar la negociació col·lectiva i millorar substancialment els baixos salaris». Aquest sindicat reclama una millora de la seva presència en les taules de diàleg social, atès que amb les últimes dades ja estaria situat en el 5% de la representativitat.
Prendre els carrers
La Confederació General del Treball (CGT), sindicat hereu directe de la CNT, es manifesta a les 11,30 sortint a Barcelona dels Jardinets de Gràcia. En el seu manifest afirma que les llibertats públiques es veuen amenaçades amb l’auge d’ideologies totalitàries i amb les lleis regressives dels últims governs. La meitat de la població segueix marginada i patint la intolerable xacra de la violència masclista. Es nega l’existència del canvi climàtic i es propicia pels mercats la sobreexplotació del planeta. No, els temps no han canviat tant. «Per això és ara tan necessari, com ho va ser llavors, que la classe treballadora s’organitzi i prengui els carrers en defensa dels seus drets, de les llibertats d’una igualtat real entre homes i dones, de la defensa del planeta i d’una forma de vida digna», assegura.
També es manifesta a Barcelona la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC). Sortirà a dos quarts de sis de la plaça de les tres xemeneies al Poble Sec, just on hi havia la seu de la Canadenca. Aquesta agrupació de sindicats diversos: USTEC, d’ensenyament; CATAC a l’administració pública; Sindicat Ferroviari o CTS a la Sanitat, emmarca la mobilització en la lluita contra la repressió i en favor de les llibertats i a favor del repartiment dels treballs i de la riquesa.
Sindicalisme independentista
Com en altres anys, el sindicalisme independentista, encarnat entre altres per la Intersindical CSC i el col·lectiu Alcem-nos, es manifestarà sortint a les 18.00 hores de la plaça d’Urquinaona. Serà el primer cop que mesuri les seves forces després de la seva irrupció en diversos àmbits de l’Administració pública de la Generalitat i altres institucions. Aquest sindicat reivindica en el seu manifest i la seva convocatòria la República catalana, social i feminista, alhora que fa bandera de l’alliberament dels presos i preses polítics.
