Badalona va ser, l’any 1918, escenari d’una vaga que molts consideren com un precedent de la que un any més tard esdevindria a Barcelona a la productora elèctrica coneguda com La canadenca. La protesta a Badalona també reclamava la jornada de vuit hores i va costar sang obrera.
La vaga va afectar la indústria química Cros. El resultat va ser una dura intervenció de la Guàrdia Civil, que es va saldar amb 4 morts fruit d’una càrrega a tocar de la Casa de la Vila. També es van registrar uns 50 ferits després que el cos armat ataqués la massa, sabre en mà, al carrer Del Mar fent passades amunt i avall. L’única conseqüència va ser la dimissió del llavors alcalde de Badalona, Jaume Martí i Cabot. Tot això s’explica al llibre ‘La càrrega’ escrit per l’historiador badaloní, Jordi Albaladejo, i l’il·lustrador, Toni Benages.
La presentació es va fer divendres, 22, en un acte multimèdia, amb la coral La badalonense, una coral vinculada directament a l’entitat fundada fa 165 anys a la ciutat del Badalonès nord, com a mecanisme per evitar la repressió que afectava les associacions obreres. “Llavors -explicà Albadalejo-, els obrers i les classes populars, davant el perill d’il·legalització de les seves organitzacions, creaven entitats culturals, com les corals, cosa que els permetia seguir reunint-se”. Així doncs, la coral que va interpretar cançons de l’obra El cant dels obrers que evoca les lluites i esperances de la classe treballadora de finals del segle XIX i principis del XX, té les seves arrels en l’obrerisme del segle XIX.
En l’acte es va recordar que Joan Peiró, dirigent històric de la CNT, havia estat durant molts anys organitzador de la Federació de societats d’oficis, a Badalona. Amb l’arribada del tren, l’any 1860, a la ciutat es van començar a crear empreses químiques, com la Cros, a més de les tradicionals del tèxtil. La localitat ben just tenia 29.000 habitants.
L’any 1915 la federació de societats d’oficis va començar a moure’s per assolir entre altres punts, les vuit hores. Va començar la immigració, que no ha parat fins ara. La reivindicació de les vuit hores va cristal·litzar l’estiu de 1918 en la vaga de la Cros, que tenia llavors 1.900 obrers. Per dissoldre una concentració davant de la Casa de la Vila, la Guàrdia Civil va carregar a cavall i amb trets de màuser. El resultat van ser 4 morts i més de 50 ferits, fruit dels cops de sabre que el cos armat va fer als manifestants. A l’obra s’esmenta Joan Manent, un escriptor de l’època, que afirma que el 26 d’agost de 1918 el cos militar va galopar sabrejant els ciutadans de Badalona, vessant “sang proletària, que és la més barata del món”.
L’excusa del llibre va servir per vincular el relat històric amb una aproximació a la situació actual de la classe treballadora. Aquesta part la va desenvolupar la dirigent sindical de CCOO, Carme Martínez.
La sindicalista va lligar la lluita per les 8 hores amb el costum que tenim aquí de sopar tard. “Això no és una mania local, és el resultat del fet que moltes persones havien de tenir dues feines per poder sobreviure, i arribaven a casa tard, molt tard”, explicà.
Martínez va parlar del canvi que els anys 90 va suposar, per a les relacions laborals, la globalització. Això va comportar deslocalitzacions i canvi en el model productiu. Aquest canvi va haver de ser afrontat pels sindicats organitzant-se de manera diferent, va dir.
De Lheman Brothers a la LAU
Es va referir també, Carme Martínez, a la crisi de Lheman Brothers i els seus efectes en les borses mundials. Això va fer que el 2008, “un 23 d’agost”, es decidís per sorpresa reformar la Constitució. El canvi, fet per acord gairebé secret entre PSOE i PP, va implicar que es consagrava l’equilibri pressupostari i es feia que pagar els deutes privats fos més important que invertir en millores socials o l’Estat de benestar. En aquesta línia es van aprovar dues reformes laborals, per facilitar una important baixada de salaris.
Una altra fita en la contrareforma va ser l’aprovació de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU), que reduïa de 5 a tres els anys dels contractes de lloguer. “Això ha fet que a Badalona el preu de l’habitatge hagi arribat a la xifra psicològica de 1.000 euros de mitjana”, va dir, i que un de cada set ciutadans visqui a Catalunya per sota del llindar de la pobresa. A aquestes realitats dures va contraposar la restitució dels 5 anys en els contractes de lloguer i la lluita per aconseguir, en sectors importants, com el tèxtil, el salari mínim de 1.000 euros en 14 pagues.
Finalment, Martínez es va referir a la necessitat que els treballadors, com va fer la CNT de la mà de Salvador Seguí i Joan Peiró en el Congrés de Sants, celebrat també ara fa cent anys, adaptin les seves formes d’organització a les noves formes que adopta el capital, “que arriba a extrems com trossejar la traducció d’un llibre i sotmetre aquesta feina a subhasta atorgant capa peça a una persona diferent. I així ara hi ha llibres traduïts que no hi ha ningú capaç d’entendre”, afirmà Martínez.
