Opinió

Les Kellys i la lluita contra la precarietat

Dissabte passat, Lloret de Mar va ser escenari per segon any consecutiu d’una concentració del col·lectiu de les Kellys, les cambreres de pis que netegen hotels i que des del 2014 es mobilitzen per fer visible la precarietat del seu treball i les dures condicions en què el realitzen.
Són moltes les feines dures i mal pagades que hi ha al nostre país, i aquesta s’ha alçat com un dels seus símbols més destacats. Moltes de les cambreres de pis es veuen obligades a fer jornades maratonianes de vuit hores al dia per les quals reben un sou de 600 euros. Maratonianes perquè en vuit hores han de netejar fins a 30 habitacions, número molt superior a l’establert fins fa pocs anys, i que les obliga a treballar sota una pressió extrema.
Fer llits, passar l’aspiradora, netejar banys, carregar matalassos i moure pesats mobles els provoca una sèrie de malalties laborals que acaba deteriorant la seva salut de manera crònica. Problemes a les cervicals, a les lumbars, túnel carpià, artrosi, fibromiàlgia, malalties degeneratives i invalidants tenen com a resultat que el 71% d’elles necessiten medicació per anar a treballar. Tal com elles diuen, esmorzen un ibuprofèn per poder aguantar el dia. A més, amb l’agreujant que en aquells casos que no tenen un contracte, perquè són falses autònomes, no poden optar a una baixa laboral remunerada.
El problema de les Kellys de Lloret de Mar, Barcelona i altres localitats turístiques és el mateix a tot Espanya i les reivindicacions similars. Reclamen que es reguli la càrrega de treball, que es reconeguin les malalties laborals, tenir la possibilitat d’accedir a una jubilació anticipada quan no és possible mantenir el ritme i posar fi a l’externalització, que és on es produeixen els casos més greus d’explotació laboral . Una Kelly subcontractada a través d’una empresa externa cobra la meitat que una contractada sota el conveni d’hostaleria, i en molts casos les seves vacances no són remunerades i impliquen la baixa a la Seguretat Social. Algunes ni tan sols poden ser acomiadades perquè els demanden els seus serveis setmana a setmana. Si es queixen, no les tornen a trucar.
Aquesta pràctica té origen en la reforma laboral aprovada pel Partit Popular, on s’obria la porta a l’externalització dels serveis principals de les empreses, com és el cas del servei de neteja d’habitacions en els hotels. Això ha provocat que el servei el pugui fer una empresa externa, amb unes condicions laborals molt per sota de les que estableix el conveni que correspon a l’hostaleria. Aquesta és la mare dels ous.
Des de Catalunya hi ha marge per combatre aquesta situació. Vigilar la càrrega de treball i les condicions ergonòmiques de la feina, impulsar l’acord social per aconseguir millores i intensificar la supervisió de la Inspecció del Treball estan dins de les nostres competències. El Grup Socialista va ingressar fa uns dies una proposta de resolució al Parlament que insta el govern català a prendre mesures en aquest sentit. De fet, són mesures que el Govern balear ja ha impulsat amb èxit, mentre la Generalitat n’ha restat al marge. A més, cal aprofitar les iniciatives que des del govern de Madrid s’han anunciat, com futures modificacions a l’estatut dels treballadors per tal de protegir les cambreres de pis de les empreses subcontractades o el “Plan para el Empleo Digno”.
La indústria del turisme és un dels pilars de l’economia catalana. És generador de riquesa i motor de molts altres sector, però ens hem de preguntar quin tipus de model volem impulsar, si repartint justament els enormes beneficis que s’han generat en anys de record pel turisme.
També hauríem de preguntar-nos per què un dels treballs més precaris que existeixen en la nostra societat es continua realitzant exclusivament per dones. La bretxa salarial és un dels reptes pendents de la nostra economia però ho és encara més en les rendes més baixes. Si la bretxa salarial és sagnant entre homes i dones, ho és molt més en les ocupacions més precàries i mal pagades, com la neteja i les cures, que són realitzats en la seva immensa majoria per dones.
Això ha de canviar. No podem ser una societat del segle XXI mentre acceptem pràctiques laborals pròpies de principis del segle passat. És moment de caminar cap a una millora generalitzada de les condicions de treball, i recuperar el poder adquisitiu que els treballadors/es hem perdut durant la crisi. I, sense dubte, la lluita de les Kellys suposa un pas endavant molt important en aquest camí.