Opinió

La classe obrera avui (com sempre)

Algú s’ha dedicat deliberadament a escamotejar o dissimular la identitat de la classe treballadora com a subjecte polític

El 7 de juliol passat els companys de Cal Temerari, a Sant Cugat del Vallès, em van convidar a la seva escola d’estiu per tal de parlar sobre què (i qui) és la classe obrera avui en dia. La pregunta al voltant de la identitat de la classe obrera no és una pregunta innocent, ja que només ens dediquem a buscar allò que, siga per la raó que siga, està amagat o no és visible amb facilitat. Allò que no és obvi. Vaig partir, doncs, des de la hipòtesi que preguntar-se per la classe treballadora ja ens mostrava que algú deliberadament s’havia dedicat a escamotejar-la o a dissimular-la sota altres noms, probablement amb l’interès de diluir la seva capacitat com a subjecte polític.

Per tant la classe obrera existeix i hauria de ser tan evident la seva existència com ho és que existeixen els assalariats. Seguint aquesta direcció, existeixen (existim) les persones que només podem assegurar-nos les rendes necessàries per a la subsistència a partir de la venda de la pròpia força de treball.

Marx afirmava que la força de treball és una mercaderia, però que és una mercaderia especial per dos grans motius: el primer dels motius ha de veure amb què és l’única mercaderia que és capaç de crear valor; el segon motiu –i aquest és el motiu que ens interessa en aquesta exposició- perquè és indissoluble de la persona que la ven. Per a una mercaderia ordinària la compravenda implica que hi ha un canvi de propietari de la mercaderia; en el cas de la força de treball la compra d’aquesta no implica la compra del treballador, ja que si la implicara, hauríem de concedir, estaríem parlant d’esclavatge.

Treballadors ‘all-included’

I, així, una de les perspectives d’estudi de les relacions laborals, aquella que defense jo, es basa en l’estudi de les relacions de poder entre els compradors i els venedors de la força de treball: l’estudi sobre quines són les condicions en què es produeix aquesta compravenda. Precisament una anàlisi actual de les relacions laborals, en les quals l’asimetria de poder entre compradors i venedors de força de treball és cada dia més òbvia a favor dels capitalistes, és el que ens permet qualificar a la nova classe treballadora de serveis com a treballadors all-included.

Aquests treballadors són els que pateixen condicions d’explotació tals que estan a disposició de l’empresari a l’hora d’entrar en l’ocupació (flexibilitat en la contractació), a l’hora d’eixir d’aquesta (flexibilitat en l’acomiadament) i pel que fa a les funcions i horaris que han d’acomplir quan estan contractats (en forma de polifuncionalitat i flexibilitat interna). Els treballadors all-included tenen menys capacitat de decidir quan i com posen en joc la seva força de treball, que els pot ser extreta (explotada) amb gran facilitat, ja que les regulacions legals i les condicions generals del mercat de treball (per exemple amb l’existència d’altes taxes d’atur que pressionen a l’oferta de treball) així ho permeten.

Parlar de classe treballadora és més complex que parlar de treball i condicions de treball però crec que no podem oblidar aquesta dimensió laboral a l’hora de parlar de les classes socials. Per tant, partirem –o almenys des d’aquest punt vaig organitzar jo la meva exposició a Cal temerari– d’una definició de classe social on la posició en les relacions de producció –ser propietari o no dels mitjans de producció– és un element cabdal. I una vegada deixat clar això –que hi ha persones que només poden vendre la seva força de treball i que, en general, es troben en posicions de desavantatge respecte d’altres persones que són les que s’encarreguen de contractar-les– és quan podem exposar quines són les diferències entre la classe treballadora tradicional i el que jo he vingut a anomenar nou proletariat de serveis o nova classe treballadora de serveis.

L’heterogeneïtzació de la classe treballadora

No és aquest el lloc per estendre’ns en excés, però és important assenyalar que a noves formes de treballar corresponen també nous treballadors. Les transformacions en l’estructura productiva –la terciarització, per exemple– provoquen també canvis en els treballadors que ara estan ocupats. El primer i més important –perquè probablement inclou a tots els altres canvis– és l’heterogeneïtzació de la classe treballadora.

Si l’imaginari de l’obrer industrial al llarg del segle XX era el d’home, adult i blanc que treballava en empreses de caràcter industrial inserides en grans concentracions urbanes; actualment es fa difícil, si s’és honrat, donar un tipus ideal de la mateixa potència per als obrers contemporanis: dones, joves, immigrants, homes, formats o no, amb experiències diverses pel que fa al sector productiu, a l’empresa o a l’ofici que han desenvolupat, amb condicions de treball variables al llarg de la seva vida i/o que alteren situacions d’atur amb presència més o menys estable a l’ocupació… Gent, a més, per a la que treballar ja no és el centre de les seves vides –és a dir, la idea d’ofici ja no és rellevant per a generar identitat en els individus- en un moment, i açò és tremendament important donades les retallades en els dispositius de benestar dels estats, en què treballar s’ha convertit en l’única forma d’obtindre rendes que allunyen als treballadors de la pobresa.

Amb aquest panorama, com pot negar-se l’existència de la classe treballadora? Com podem fantasiejar al voltant d’una recerca de la classe obrera –que implica que l’objecte d’estudi està amagat– si és precisament la classe obrera, el nou proletariat de serveis, el que omple les ciutats i les posa en marxa? Al final de la meva exposició a Cal Temerari vaig parlar de la metàfora dels centres comercials. Segons Marx el capitalisme duia dins d’ell la llavor que permetria la revolució. Aquesta idea s’il·lustrava, precisament, gràcies a la gran fàbrica capitalista en la qual els treballadors, sotmesos a les mateixes condicions d’explotació, acabarien sent conscients de les seves dificultats comunes: el capitalisme, així, mostraria les seves contradiccions i acabaria provocant la presa del poder per part del proletariat.

L’explotació en els centres comercials

En els centres comercials contemporanis passa quelcom paregut: molts treballadors estan ocupats en condicions semblants d’explotació i, a més, aquesta explotació es produeix davant dels ulls de molts altres treballadors –els consumidors, que ací actuen també com a testimonis i notaris d’una situació d’injustícia– que en la seva vida laboral poden estar igualment patint condicions de treball precàries, que segueixen la mateixa lògica d’explotació que la dels treballadors del centre comercial. La dificultat per a la identificació entre els treballadors ha de veure amb aquesta heterogeneïtat de la qual hem parlat més amunt, però, tanmateix, les condicions perquè es done aquesta identificació –allò que podríem batejar com consciència de classe- hi són presents. La nova classe treballadora de serveis existeix i és tan òbvia com òbvies són les injustícies que es produeixen en les relacions laborals contemporànies.

Són les organitzacions sindicals –acabava concloent a Cal Temerari– les que hauran de liderar aquest procés d’identificació entre els treballadors. Una de les característiques de la classe treballadora és que, per definició, amb molta dificultat pot acabar obtenint millores en les seves condicions de treball i vida a partir d’accions individuals i/o aïllades. És l’acció col·lectiva i els dispositius col·lectius –per exemple aquells organitzats a partir de l’estat de benestar així com els mecanismes de repartició de la riquesa- el que allunya a la classe treballadora de la pobresa; girar l’esquena a les associacions de treballadors que ja existeixen em sembla una important errada de concepte, ja que, almenys si no hi ha res que els substituïsca, sense els sindicats es fa complicat parlar d’acció col·lectiva entre els treballadors.

Per tant, enfront de la pregunta sobre l’existència d’una classe treballadora equivalent, quant a la seva capacitat política, al clàssic proletariat industrial la meva resposta ha de ser a la força un rotund sí. La classe treballadora, una nova classe treballadora de serveis, podem trobar-la –majoritàriament, tot i que no de forma exclusiva- entre els treballadors que avui en dia pateixen situacions d’explotació i precarietat, ocupats en activitats de serveis manuals i/o auxiliars. Són tants aquests treballadors que el fet que prenguen consciència de l’explotació i puguen identificar-se entre ells com a membres d’un mateix col·lectiu és qüestió de temps. Que les organitzacions sindicals siguen capaces de veure aquesta realitat i que troben la forma com vertebrar aquest pas de la classe en si a la classe per a si és el que marcarà, des del meu punt de vista, l’agilitat o la dificultat en l’assoliment de totes les potencialitats polítiques d’aquesta nova classe treballadora.