Les polítiques aplicades per gestionar la fallida del sistema financer del 2007/08 i la crisi econòmica subsegüent, han fet aparèixer totes les febleses i contradiccions de la democràcia política i social. Deixant de banda el debat relatiu a quina i de quina qualitat era la democràcia resultant de la sortida del règim dictatorial franquista, a hores d’ara és evident el seu retrocés i que la democràcia en aquest país trontolla. El que era una crisi econòmica, avui sembla que superada, ens ha instal·lat en una profunda crisi social i politico-institucional.
Democràcia i desigualtat són conceptes contradictoris. El creixement de les desigualtats és el major dissolvent de la democràcia i això ho estem constatant aquests darrers anys. Ho deia Nelson Mandela “Si no hi ha menjar quan es té gana, si no hi ha medicaments quan s’està malalt, si hi ha ignorància i no es respecten els drets elementals de les persones, la democràcia és una closca buida, encara que els ciutadans votin i tinguin Parlament”. I avui, potser en paraules menys crues, aquesta és part de la realitat que ens envolta.
El 15% (el 19% a l’Estat) de la població activa està en situació d’atur, vol treballar i no pot fer-ho, i això sense comptabilitzar qui ha marxat a treballar fora del país (més de 800.000 persones al conjunt de l’Estat) o qui ja no es registra com a demandant d’ocupació, cansat de la manca d’ofertes adequades. El 50% de les persones desocupades no reben cap prestació ni subsidi. El 90% de les contractacions que es realitzen corresponen a feines temporals, de curta o molt curta durada, i a temps parcial. Una precarietat que explica que un 13% dels treballadors i treballadores són pobres, no disposen dels ingressos suficients per superar el llindar de la pobresa. La bretxa salarial de gènere també ha crescut aquests anys, està en el 26% de mitjana, fruit de l’impacte més gran de la precarietat en la contractació, però també de la pervivència de factors discriminatoris en les ocupacions, assignacions de categories i càrrecs o la pura i simple diferència de tracte a les dones per feines del mateix valor. Hi ha més de 100.000 llars a Catalunya on no entra cap ingrés.
La desigualtat és creixent, fruit de les polítiques aplicades pels governs aquests darrers anys. La reforma laboral afebleix la negociació col·lectiva, en facilitar als empresaris la no aplicació dels convenis signats i l’establiment de convenis d’empresa per sota dels convenis sectorials de referència. Limita la capacitat d’intervenció sindical en la negociació, suspenent la pròrroga del conveni mentre es negocia, sentenciant la lliure disponibilitat dels treballadors mitjançant l’extensió de la precarietat contractual i qüestionant la legitimitat sindical. El resultat és precarietat i més pobresa. Però, sobretot, més desigualtat. I ara que l’economia es recupera i hi ha creixement, s’evidencia la injustícia: entre el 2007 i el 2016 a l’Estat els beneficis empresarials han crescut més de 8.000 milions d’€, en el mateix període, la massa salarial ha disminuït 34.000 milions d’€.
La desigualtat creixent mostra com és de limitada la democràcia al nostre país. Però també fa insuportable la deriva autoritària i antidemocràtica que s’instal·la en l’acció dels governs, en les mesures i accions que prenen. És indignant veure com el Govern de la Generalitat no considera necessari que la Renda Garantida de Ciutadania garanteixi uns ingressos mínims a qui malgrat que treballa no hi arriba; el Govern de l’Estat creu que el Salari Mínim Interprofessional no cal dignificar-lo ni garantir-lo; i les organitzacions empresarials i patronals plantegen que la negociació col·lectiva estableixi increments retributius inferiors a l’augment del cost de la vida.
Si el significat de democràcia és govern del poble, seria més lògic que fos el govern dels pobres que no pas el dels poderosos, encara que només fos pel nombre. Però la realitat és un govern al servei d’una minoria, allunyat dels interessos i necessitats de la majoria social. En democràcia el poder es distribueix entre tots els ciutadans i les decisions es prenen segons l’opinió de la majoria. Democràcia és, també, un conjunt de regles de convivència basades en el respecte a la dignitat, la llibertat i als drets de totes les persones. Però perquè hi hagi democràcia real cal: sobirania popular, o sigui, que tothom disposi de drets i llibertats; llibertat, entesa com la capacitat de cadascú per actuar per si mateix i respondre dels seus actes; i igualtat, basada a tenir les mateixes oportunitats i les mateixes obligacions davant de la llei. Així ha de permetre que la democràcia s’encarni en un govern escollit pels ciutadans.
Malauradament la desigualtat limita clarament la sobirania, la llibertat i la igualtat d’oportunitats. També la manca o la mala informació i la cessió dels drets al grup polític de torn que pren les decisions (moltes vegades al marge de la participació de la ciutadania) afebleix la democràcia.
Febleses estructurals
A aquestes febleses estructurals de la democràcia hi hem d’afegir les accions conscients que poders públics i econòmics apliquen. La ruptura del principi de la divisió de poders, fonament de la democràcia, dificulta la limitació dels abusos de poder. La concentració empresarial dels mitjans de comunicació, el control polític dels mitjans públics i la precarització dels professionals de la informació són un còctel desinformatiu que erosiona la democràcia. La judicialització dels conflictes socials i polítics, recordem els judicis a 300 sindicalistes en una causa general contra l’exercici del dret de vaga, les repercussions de la llei mordassa o el recurs al Tribunal Constitucional com a càmera política. La negació del diàleg i la concertació social i el valor de la negociació com a via per a la resolució dels conflictes, siguin laborals, socials o polítics. L’ús de l’opacitat i el secretisme en els debats polítics parlamentaris, utilitzant vies d’urgència, recurs als decrets llei i la instal·lació en la manca de debat social de decisions polítiques transcendentals. Sembla voler-se instal·lar la lògica que els fins superiors justifiquen l’ús de qualsevol mitjà, encara que l’ús del mitjà acabi desvirtuant el mateix fi que es persegueix.
Avui tot indica que estem en plena regressió democràtica. La gestió política de la crisi econòmica, al servei del rescat del sector financer i els grans interessos econòmics, provoca una gran desigualtat, mitjançant l’extensió de la precarietat i la pobresa. La democràcia s’afebleix, però l’acció dels governs també la buida de la seva pròpia essència.
Per això, un dels principals reptes avui és el combat contra la desigualtat i, per tant, l’acció per repartir de manera justa la riquesa que s’està creant. Això comporta una acció important i forta per disputar en la negociació col·lectiva el salari i la qualitat de l’ocupació, però també en la societat, per bastir plenament i de forma avançada els drets de ciutadania i la protecció social. La lluita contra la desigualtat comporta l’exigència de més i millor qualitat democràtica. Cal fer valdre la importància del debat social i la transparència de la política; reconèixer el paper del diàleg i la concertació social; dignificar la pluralitat i la professionalitat informativa dels mitjans públics; etc.
Malauradament cal recordar i insistir que, com en tantes altres coses, la democràcia és un procés en construcció, on si no s’avança, es retrocedeix, amb els perills que això suposa.
