Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les manifestacions que se celebren dilluns 1 de maig tenen aquest any una característica especial. Es tracta de la primera celebració del dia mundial del treballador que es fa un cop tots els observadors afirmen que la crisi s’ha superat a l’Estat espanyol. Per aquest motiu les posicions dels sindicats són diferents. Es pot veure en els articles d’opinió dels secretaris i secretària general dels principals sindicats de Catalunya: en tres dels quatre publicats a Diari del Treball s’esmenta en el titular el mot ofensiva. I en el que fa quatre la idea hi és present en tot el seu contingut.
Durant la crisi, que va tenir un origen financer i repercussions en el consum i la indústria, es va aprofitar des dels governs, seguint les petjades de les organitzacions patronals, per fer una legislació a mida dels interessos dels empresaris. Des del 2008 fins al 2016 es pot dir que les organitzacions sindicals van intentar aturar els cops.
Les reformes de les lleis van arribar a amenaçar l’ordenació laboral més elemental. Els convenis podien decaure si no es renovaven a la seva finalització. I una part dels que negociaven els convenis volien precisament la seva desaparició. Llavors s’hauria aplicat simplement la llei bàsica que, per exemple, fixava els sous d’acord amb el salari mínim interprofessional. Per superar aquest tràngol les sentències emeses després de les denúncies sindicals ha estat clau.
La posició dels sindicats va ser defensiva durant el punt més negre de la crisi. El canvi de les regles del joc a mig partit i una política extremadament agressiva, duta des dels governs, va acular l’activitat de les organitzacions obreres. La pèrdua d’ocupació es va traduir en pèrdua d’afiliació i en més debilitat. Una resposta a aquest fet ha estat una reducció del nombre de federacions i un canvi de prioritats. Però s’ha de dir que en el període negre de la crisi van ser els sindicats els bastions més ferms.
Cal dir que no només es van canviar les regles del joc, també es va endurir la legislació d’ordre públic per mirar d’atemorir els treballadors. La xifra de 300 sindicalistes als quals els demanaven penes de presó bàsicament per participar en vagues generals o sectorials només es pot trobar en dictadures.
Drets perduts
La situació actual pot mostrar un canvi de cicle. Els treballadors i les seves organitzacions veuen que hi ha beneficis però que aquests no arriben als salaris. Consideren que la recuperació, si s’ha produït, és gràcies a l’esforç de la classe obrera. Hi ha una xifra que explica la situació. El PIB s’ha situat al mateix nivell que estava abans de la crisi, però la part dels salaris ha perdut 8.000 milions d’euros, o el que és igual, s’ha registrat una devaluació salarial del 20% en relació amb el que hi havia abans del 2007.
La comparació amb el que hi havia abans de la crisi encara és difícil de sustentar:
- A Catalunya, continuem tenint 395.300 persones ocupades menys que el 2007.
- La taxa d’atur és del 15,8%, 9,3 punts més que el 2007, i la segona més alta de la UE.
- 4 de cada 10 persones en situació d’atur fa més de 2 anys que no tenen feina i la meitat de persones no tenen cap prestació.
- L’ocupació és cada vegada més precària, augmenten les formes d’explotació laboral i els salaris no creixen al mateix nivell que els preus de compra.
- Les dones continuen sent discriminades en el treball, i el seu sou és un 26% inferior al dels homes. Els joves se’n van del país buscant un futur millor.
- Moltes pensions tenen quanties miserables, per sota del llindar de la pobresa i les no contributives estan congelades des de fa 6 anys.
- Les prestacions per desocupació solament cobreixen un 30% de les persones aturades. A Catalunya hi ha 293.660 persones que pateixen atur de llarga o molt llarga durada: són, concretament, 6 de cada 10 persones aturades.
El canvi de cicle pot tenir els seus inicis la primavera del 2017. Es veurà en les negociacions dels grans convenis que resten per signar. Les organitzacions obreres es preparen per dur el canvi a les meses de negociació conveni a conveni i al conflicte si no hi ha acord. És l’ofensiva de què es parla des de fa mesos.
L’alternativa que elaboren les organitzacions socials i sindicals té a veure amb recuperar la part del pastís que correspon a la classe obrera i restituir els drets laborals i ciutadans perduts.
Les manifestacions convocades pels sindicats majoritaris es fan a:
Barcelona a les 11,30 a la cruïlla entre la ronda de Sant Pere i Passeig de Gràcia
Girona, a les 12 a la plaça de la independència
Lleida, a les 12 a la plaça del Treball
Tarragona, a les 12 a la plaça Imperial Tarraco
Tortosa, a les 12 a la plaça del carrilet
La Unió Sindical Obrera de Catalunya es manifesta a Barcelona a les 12 des de la Plaça Universitat
La Confederació General del Treball es manifesta a Barcelona a les 11 des de la cruïlla de la Plaça de l’Àngel i Via Laietana.
