La Constitució Espanyola estableix que la llei ha de garantir el dret a la negociació col·lectiva laboral i la força vinculant dels convenis, reconeixent, a més, el dret de les persones treballadores i empresaris a prendre mesures de conflicte col·lectiu.
La negociació col·lectiva, els convenis i el conflicte col·lectiu són els instruments bàsics utilitzats pels sindicats i les associacions empresarials per a la defensa dels seus interessos econòmics i socials.
El conveni col·lectiu és l’instrument fonamental per al repartiment de la riquesa, l’eina que tenim els treballadors i les treballadores per lluitar contra la desigualtat i evitar la individualització de les relacions laborals. Durant anys, no sense esforç i gràcies a la pressió sindical, s’han aconseguit importants millores en les condicions de treball via negociació col·lectiva que han repercutit en la millora de la qualitat de vida dels treballadors i treballadores.
A la classe treballadora mai ens han regalat cap dret, les conquestes i millores en les condicions de treball han estat fruit de reivindicacions i lluites sindicals. Moltes d’aquestes reivindicacions s’han plasmat, gràcies a la negociació col·lectiva, en convenis sectorials que han perdurat, adaptat i millorat al llarg dels anys.
Aquestes han sigut les regles del lloc durant anys: persones treballadores i empresaris negocien i defensen el seus mutus interessos i arriben a acords que plasmen en convenis col·lectius sectorials que estableixen les condicions mínimes a aplicar en un sector determinat i que posteriorment poden ser adaptades i millorades mitjançant la negociació a l’empresa.
Però el govern del PP, amb la connivència de CiU i altres partits polítics, representant la més casposa, ambiciosa i retrògrada classe empresarial, van decidir dinamitar el nostre model de negociació col·lectiva i convertir la classe treballadora en meres titelles en mans d’un poder empresarial unilateral desorbitat.
Les diferents reformes laborals van acabar amb aquestes regles del lloc i l’equilibri (tot i que mai havia sigut un equilibri real) en les relacions laborals, deixant els treballadors i les treballadores en una situació de vulnerabilitat.
Com a conseqüència d’això ens trobem en l’actualitat un mercat laboral precari, amb multitud de convenis col·lectius d’empresa amb prioritat aplicativa sobre els convenis sectorials, fet que ha degradat les condicions de treball i salarials d’una manera desmesurada, convertint un important número de treballadors i treballadores en persones pobres i amb condicions de feina indignes. Mentrestant, els beneficis empresarials no han parat de pujar, tot el que han perdut els treballadors i les treballadores ha anat a parar a la butxaca d’alguns empresaris.
Però aquesta situació ha d’acabar, cal un canvi urgent, és necessari construir un model de relacions laborals més equilibrat que acabi amb el poder empresarial il·limitat. El model actual no es només injust, sinó que tal com ha quedat demostrat al llarg d’aquests anys es també del tot ineficient per a la nostra economia.
Hem d’ aconseguir la derogació de les reformes laborals i construir entre tots i totes un model més just i equitatiu, perquè una altra forma de fer les coses és possible.
