El títol és provocador, però és una simplificació. En realitat la pregunta hauria de ser: És just que les cotitzacions a la Seguretat Social (SS) les hagin de suportar únicament les empreses d’acord amb treballadors que tenen? D’aquesta manera es perjudica les empreses que necessiten més mà d’obra i poc susceptible de ser substituïda per màquines o robots, ja que requereixen donar tracte i atenció personalitzada per exemple: restauració i hostaleria, clíniques, torns de vigilància, etc. A més, com que la robotització generarà taxes elevades d’atur -i els aturats no cotitzen-, sols aportaran a la Seguretat Social, els minvants treballadors ocupats. D’aquí ve, juntament amb l’envelliment general de la població, la crisi anunciada de la SS.
Una solució parcial passa pel canvi del concepte base de la cotització. En lloc de descansar les cotitzacions, sols sobre les persones físiques que treballen, haurien de descansar sobre tot el conjunt dels integrants del procés productiu, o sigui, tant sobre el personal, com sobre les màquines i instal·lacions , els robots i els equipaments informàtics, ja que tots plegats col·laboren conjuntament en la producció de les empreses.. Al meu entendre, la millor manera de mesurar globalment i objectivament la seva aportació, és mitjançant la facturació total de l’empresa (o la quantia de la producció).
Així es posa en peu d’igualtat a totes les empreses, independentment de la quantia de la plantilla que ocupin. Algú podria suggerir que una millor manera de mesurar la base del gravamen, seria prenent com a referència els resultats de l’empresa (els beneficis). Però això introduiria alguns biaixos. El primer que les empreses que saben eludir, o evadeixen, el pagament dels impostos -especialment algunes grans empreses-, en resultarien premiades. El segon, que les empreses no eficients i per tant amb menys o cap benefici, s’estalviarien aquests costos productius, quan del que es tracta, és de què totes les empreses aportin a la SS per aquest concepte.
Algunes veus diuen que fer pagar pels robots (i per generalització a les empreses que es modernitzen i digitalitzen), és voler-les castigar com feien els “ludites” als inicis de la Revolució Industrial; destruint les màquines. L’error consisteix a identificar la proposta iconoclasta dels ludites, amb l’exigència d’una contribució equitativa a les necessitats de la SS, cosa totalment factible en empreses que per haver-se modernitzat tecnològicament, s’ha de suposar que són més eficients i rendibles.
