Quan parlem de pobresa laboral, de pobresa social, no ens referim a fenòmens immutables de la naturalesa, ni a fets sobrenaturals sobrevinguts per un designi diví, sinó que constatem els efectes que l’organització de les relacions socials i laborals i les polítiques públiques tenen sobre les persones i les societats.
Molts dels problemes del país i dels treballadors i treballadores pengen de decisions polítiques que s’han de materialitzar en els propers debats pressupostaris, sigui a l’Estat o a Catalunya, com poden ser entre d’altres la fixació del Salari Mínim Interprofessional (SMI) o l’establiment d’una Renda Garantida de Ciutadania (RGC).
El SMI és una peça fonamental en la lluita contra la desigualtat social i la seva quantia té a veure amb qüestions com: la retribució legal mínima per a qui no té conveni de referència o la indexació dels ajuts públics; referencia a l’hora d’establir estratègies en la negociació col·lectiva; el consum i l’estímul a l’activitat econòmica i, conseqüentment, a la creació d’ocupació; determina la base de cotització mínima, sent així peça fonamental del sistema públic de pensions, la mínima de les quals també s’hi referencia; etc..
Resolució al Parlament
Per això ha estat oportú el debat i posicionament majoritari del Congrés de Diputats i Diputades, que aprova una proposició de llei presentada per la diputada de la UP-En Comú Podem, Aina Vidal, perquè el SMI passi dels actuals 655 € mensuals als 950 € al llarg de la legislatura. Reivindicava així les seves arrels sindicalistes, fent-se ressò de la demanda sindical de situar l’SMI en el 60% del salari mitjà del país. És un pas important que cal veure com es desenvolupa ara en el debat en comissió on s’ha de concretar la proposta de llei. El govern del PP ja ha avisat que pot incomplir, via impugnació al Tribunal Constitucional, aquelles disposicions del poder legislatiu que contradiguin el nucli dur de la seva política i en especial a la lògica austeritària de la política neoliberal que va aplicar la passada legislatura. Ja s’ha vist en la primera reunió de Diàleg Social entre Govern central, organitzacions empresarials i sindicals, que ha respost a la demanda sindical de pujada del SMI amb evasives i inconcrecions, situant com a barreres el sostre de despesa que marca la UE i l’article 135 de la constitució espanyola i les reformes que a parer seu s’han aprovat i “funcionen”. Caldrà, per tant, que l’exigència de revisar i actualitzar el SMI surti al carrer, convertint la reivindicació sindical d’apujar el Salari Mínim Interprofessional en una àmplia demanda social.
Sobre el SMI, la seva existència i la determinació de la seva quantia, assistirem els dies vinents a la confrontació de posicions. La realitat tossuda mostra que un baix salari mínim determina també un model econòmic i social injust i poc eficient. L’actual SMI és dels més baixos dels països de la UE i no té relació amb la situació econòmica del país. Mentre el PIB per càpita de França i el d’Espanya estan en paràmetres similars, l’SMI de França és de 1.466 € mensuals, més del doble.
Els poders econòmics, i la dreta política que el representa, critica la regulació de l’SMI per antieconòmic i al·lega que el “lliure” mercat és autosuficient per regular l’equilibri de les retribucions en relació al creixement econòmic. Però dels 28 països de la UE, 22 tenen establert un SMI i dels que tenen les taxes d’atur més baixes, 8 tenen establert un SMI, mentre que dels sis que no en tenen (Àustria, Xipre, Dinamarca, Finlàndia, Suècia i Itàlia), dos (Itàlia i Xipre) estan entre els que tenen taxes d’atur més altes. Mentre el Govern i alguns sectors econòmics venen defensant fa temps que salaris i creació d’ocupació tenen relació inversa, que pujar els salaris va en contra de la creació d’ocupació, hi ha qui considerem que els salaris tradueixen el grau de justícia social en la distribució de la riquesa creada i que al temps és un estímul per l’activitat econòmica.
Contra la lògica de devaluació salarial
Un altre dels arguments de crítica plantejarà que una pujada de l’SMI superior a la pujada mitjana dels convenis farà als representants dels treballadors reclamar majors increments en la negociació col·lectiva i, per tant, trencar la lògica de la moderació salarial. Però és un argument fal·laç, precisament perquè apujar l’SMI no és només una aposta per lluitar contra la pobresa i la desigualtat, també vol trencar la lògica de la devaluació salarial en la qual s’ha instal·lat la política neoliberal i que tan negatius resultats ha donat en termes de justícia social, igualtat i eficiència econòmica. La creença que la moderació salarial ha estat l’element determinant en els guanys de la competitivitat i en la reactivació de l’economia és negar l’evidència que l’actual procés de recuperació econòmica, que no social, s’explica fonamentalment per factors exògens (preu del petroli, tipus de canvi de l’€, tipus d’interès). I oblida que la no actuació sobre factors determinants com els costos energètics i la innovació tècnica i organitzativa, estan condicionant que l’actual moment de reactivació reprodueixi el model de creixement previ a la crisi amb els problemes i perills que això representa. Avui amb un SMI de 655 € estem molt per sota de la mitja europea, per sobre de Portugal i per sota de Grècia, i és un cas de dumping social, on les empreses competeixen a partir de la devaluació del treball assalariat. La creació d’ocupació no es deriva de l’existència de mà d’obra barata sinó de què hi hagi activitat econòmica per a satisfer la demanda. Mentre la renda personal disponible no activi la demanda difícilment hi haurà activitat econòmica i, per tant, creació d’ocupació. I a Catalunya avui l’SMI (655,20 € mes) està per sota del llindar de la pobresa (9.667 € any, Idescat).
Recuperar poder adquisitiu
l’SMI és un element que ha d’ajudar a recuperar el poder adquisitiu perdut, ha d’acabar amb l’estancament dels salaris, ha de contribuir al combat contra la bretxa salarial de gènere, i ha d’obrir el debat sobre el ventall salarial socialment assumible. A partir del 2012 els poders econòmics i els governs van fer de la devaluació laboral l’objectiu central de la política econòmica. Ho justificaven per afavorir la rendibilitat empresarial per atreure inversions i crear ocupació. La via que van utilitzar va ser la reforma laboral i la retallada salarial en l’ocupació pública. El resultat ja el sabem: destrucció d’ocupació, caiguda dels salaris d’entrada en un 13,5% entre el 2007 i el 2014, la disminució salarial general del 8,5% entre el 2009 i el 2014, la pèrdua de 31.000 milions d’€ entre 2010 i 2015 en la remuneració global dels assalariats en el conjunt de la Renda Nacional mentre les rendes empresarials creixen 7.100 milions d’€. l”SMI perd aquests anys 4 punts de poder de compra. La devaluació salarial explica la desigualtat i la pobresa. Reivindicar la pujada de l’SMI i dels mínims salarials dels convenis fa imprescindible enfortir l’acció sindical en la negociació col·lectiva i l’acció sociopolítica, i acompanyar amb la mobilització el diàleg social i el debat parlamentari sobre l’SMI.
