Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Ha passat ja massa temps des que el juny del 2003 CCOO de Catalunya vam debatre i aprovar la demanda d’establir legalment una Renda Garantida de Ciutadania (RGC) i vam pressionar per a la seva inclusió en els debats previs a l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia del 2006. Finalment aquest va incloure en l’article 24.3 la RGC com a dret. Poc ens imaginàvem a CCOO que tota la insistència i pressió que vam desplegar per introduir aquest nou dret subjectiu toparia amb tantes resistències i dificultats per desplegar-se. Menys encara que la realitat social del país el faria urgent i inqüestionable. En el debat de l’Estatut vam exigir la introducció de la RGC com a dret subjectiu convençuts que el programa de la Renda Mínima d’Inserció (RMI), que ja va costar molta lluita acordar-lo el 1990, s’havia quedat obsolet i era insuficient per respondre a les noves realitats socials que apuntaven. Per això, quan en plena gestió autoritària de la crisi, es retalla la RMI, el 2011, l’atur i la precarietat es tornen escandalosos i la pobresa creix i s’instal·la, és injustificable la manca de desenvolupament normatiu de la RGC. Perquè en la pobresa hi ha l’exclusió social i perquè qui és pobre no és lliure.
Per substituir la inacció del Govern, que es nega a desplegar el mandat estatutari de regular la RGC, i per emplaçar l’acció política parlamentària a consensuar la RGC, el novembre del 2013, es registren al Parlament de Catalunya 120.000 signatures per una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC). La ILP per una RGC materialitza la demanda social de lluita contra la pobresa i l’exclusió social, en un context d’atur insuportable i de retallades tant de la protecció per a situacions d’atur. L’actual Renda Mínima d’Inserció (RMI) és una protecció que ja no respon a les necessitats, ni per la quantia insuficient, ni pels requisits d’accés, discriminatoris, ni pels procediments, excloents. La RGC és l’exigència d’una resposta institucional a una realitat d’emergència social on la taxa de risc de pobresa i exclusió a Catalunya (taxa AROPE) és del 23,5% i en alguns grups de població, com les llars amb fills dependents arriba al 28,4% i en el grup de les persones en atur al 54,6%. Avui a Catalunya 171.000 llars tenen tots els seus membres en situació d’atur i en 102.000 llars d’aquestes hi viuen 207.000 persones i no hi entra cap ingrés (idescat 3er trim 2016). Una realitat que fa inajornable l’aprovació de la Llei.
Avui som en la darrera fase del tràmit de la proposta de llei que ha de substanciar la RGC. Ha costat arribar-hi, ha calgut superar obstacles, maniobres dilatòries, interrupcions per fi de legislatura i noves eleccions. Un temps en què el dolor social, la desesperança, la indignació, han quallat en amplis sectors de la societat. Fa més d’any que el Ple del Parlament va aprovar una resolució en relació a la situació d’emergència social que viu Catalunya, instant la posada en marxa de manera efectiva la prestació de la Renda Garantida de Ciutadania durant l’any 2017, però encara no s’ha consensuat la proposta de Llei, ni amb la Comissió Promotora de la ILP ni entre els grups parlamentaris, ni sabem si el Projecte de Pressupost del 2017 inclourà la corresponent partida que comprometi els recursos econòmics suficient per garantir la prestació.
Tot i que s’ha avançat en part de l’articulat del qual ha de ser la Llei, encara resten importants esculls: sigui la quantia econòmica de la prestació, tant de la prestació bàsica individual com de les persones de la unitat de convivència; el caràcter de dret subjectiu no condicionat; i el període temporal per a la seva plena implantació. Hi ha d’altres qüestions encara obertes sobre les que no hi ha posició definida ni definitiva, com és la compatibilitat de la prestació amb l’ocupació i el caràcter substitutori, o no, amb altres prestacions d’ajuts.
La RGC no es pot entendre com un subsidi per a pobres mentre l’accés al mercat de treball no ofereixi el benestar i la llibertat desitjada. La RGC ha de ser un primer pas en la línia de dotar d’instruments –polítics, socials, econòmics- que garanteixin existències dignes i lliures, eixamplant els horitzons socials i polítics de la societat. La pobresa i la desigualtat creixen per les polítiques que s’apliquen, però també perquè forma part de la lògica d’un sistema econòmic que es basa en l’expropiació de la llibertat individual per convertir-lo en guany privat. Per això dotar d’una assignació econòmica de suficiència, entesa com a dret personal, universal i no condicionat, ha de permetre dotar de seguretat i llibertat a les persones, en un context on es dibuixa la permanència d’alts nivells d’atur i pobresa i on l’empitjorament de les condicions de treball de qui té feina es justifica per la pròpia realitat de l’atur.
El Pressupost del 2017 ha d’incloure la corresponent partida per la RGC, serà l’indicador clar de si estem o no davant d’un Pressupost Social. No és just apel·lar la insuficiència financera per negar la RGC. No és justificable quan s’ha vist rescatar bancs amb milers de milions de diners públics o quan hem constat que les 10 grans fortunes del país superen amb escreix el patrimoni i la renda de la majoria de la població. No és just quan el 2008 l’impost de successions ingressava 900 milions d’€ i avui, després dels regals fiscals a les grans rendes, no arriba als 400 milions. Només amb la diferència es pot iniciar la dotació de la RGC. O simplement establint nous trams de l’IRPF per a rendes superiors als 60.000 €, situant-nos en la mitjana de les Comunitats Autònomes de l’estat. O fent que l’impost de Patrimoni retorni a posicions anteriors, on patrimonis, exclòs l’habitatge habitual, inferiors a 700.000 tributaven. RGC i fiscalitat justa i progressiva estan relacionades. Hi ha riquesa suficient al país per finançar l’existència material del conjunt de la societat i garantir així la seva llibertat efectiva. No oblidem que qui és pobre no és lliure, no té capacitat de negociar les seves condicions de treball o d’existència.
Sens dubte aquesta realitat social on es reclama la RGC té molt a veure amb l’atac a les condicions de treball i de vida i a les organitzacions dels treballadors que imposa la gestió neoliberal de la crisi a través de les retallades i les reformes laborals: 551.300 persones en situació d’atur, el 14,7% de la població activa; un 22,5% de taxa de temporalitat, entre els 20 i 30 anys arriba al 47,8% ; un 13,5% de parcialitat; els treballadors pobres, malgrat tenir feina, superen el 12%. L’exigència de la RGC i d’uns Pressupostos socials, compromesos amb el combat contra la pobresa i la desigualtat, per l’ocupació de qualitat i la reactivació i sostenibilitat de l’economia, no exhaureixen els reptes. És necessari i urgent la derogació de les reformes laborals i reforçar la posició de les organitzacions sindicals en la negociació col·lectiva i el diàleg social per garantir ocupació de qualitat, sous i pensions dignes i garantides.
