Aquest mes de setembre he assistit a dos actes al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona: la conferència de Carme Molinero, amb motiu de la Diada de l’11 de Setembre, “Les lluites obreres i la democràcia a la segona meitat del segle XX”, i el pregó de la ciutat, per Javier Pérez Andújar, amb motiu de la Festa Major. Entre un i altre hi trobo un cert fil conductor: la presència d’uns protagonistes que fins ara han sovintejat ben poc els salons oficials del país i la ciutat. La història i la cultura són produccions públiques, certament hi ha persones i individualitats que expliquen actes, moments, obres, fets, però és el conjunt social qui amb els seus actes quotidians empeny en un sentit o altre la història i construeix la societat, la modela, la transforma.
Quan Carme Molinero en la seva conferència relata les lluites obreres a la segona meitat del segle XX, evidencia que la construcció de la democràcia en aquest país no ha estat ni el resultat de la mort al llit del dictador ni el pacte d’unes elits tancades en un despatx. Franco va morir al llit, certament, però foren les àmplies mobilitzacions socials, obreres, veïnals, estudiantils, les que van crear les condicions perquè el franquisme morís al carrer. El moviment obrer es va començar a reorganitzar ja a partir dels primers anys 50 del segle passat. A partir dels anys 60 sent CCOO l’organització fonamental ja és un actor fonamental en la lluita per la democràcia i l’autogovern de Catalunya. El moviment obrer ha estat, també, un factor de primer ordre per a la cohesió social i la integració plena de tot aquell que viu i treballa a Catalunya i per consolidar que Catalunya som un sol poble. L’any 1976 el moviment obrer fou la punta de llança de la lluita contra la dictadura. La conflictivitat laboral, i social, en un marc de dictadura, de manca de llibertats, fa que qualsevol conflicte social esdevingui conflicte polític i d’ordre públic. L’extensió dels conflictes que buscaven respostes materials concretes a les condicions de treball i de vida comportaven també la lluita contra la dictadura i per una societat democràtica. Això va fer possible l’extensió de la politització antifranquista a amplis sectors populars que va anar erosionant cada cop més el règim franquista i el va anar aïllant. Avui, l’actual marc democràtic té greus insuficiències, l’entramat constitucional construït a partir d’una determinada correlació de forces, cal refer-lo. Però aquesta democràcia que avui tenim és el fruit de lluites protagonitzades per homes i dones que han sofert persecució, tortura, presó i fins i tot mort.
Pérez Andújar, en el seu pregó, connectava amb el fil que trenava pocs dies abans Carme Molinero en el mateix Saló de Cent. Reivindicà en el pregó una cultura popular feta a contracorrent, d’escriptors i escriptores, de ninotaires, cantautors, coneguts i desconeguts, que construeixen la cultura viva de la ciutat en la negra nit de silencis i incultura. Ens parla de lectures de casa i biblioteca. Pérez Andújar omple el Saló de Cent del fum de les fàbriques, de la gent dels blocs, túnels, places que, en paraules seves, construïren l’estat del benestar amb les seves mans. La Barcelona de les lluites veïnals i obreres, que en un context de pobresa material i moral van voler convertir la vida en democràcia. La Barcelona mestissa, feta per homes i dones diversos i diferents en les seves maneres de ser i de viure, que han construït la ciutat i la seva cultura. També la Barcelona dels qui dormen al carrer, a les presons de la ciutat, en pisos pastera i comparteixen “llits calents”. La ciutat d’homes i dones diferents i diversos, sí, però que reivindiquem lliures, iguals i fraterns. Per això el pregó acaba amb “Barceloneses del mundo, ¡uníos!”, mentre aixeca el puny reivindicant la vida i la cultura popular.
Aquesta és la ciutat que s’ha passejat aquest setembre pel Saló de Cent, la ciutat viva, d’homes i dones que la construeixen dia a dia amb els seus actes i les seves lluites. Una ciutat que ha reivindicat la memòria pública de la història, la que permet reconèixer, per justícia històrica, el que van fer aquells homes i dones que van assolir un compromís públic per construir una societat més justa i més lliure i es van enfrontar a la repressió dictatorial, la que ha construït la cultura popular, feta des del silenci i la prohibició, la misèria i la pobresa, als llibres, fanzines i concerts, en les fàbriques i les places. El Saló de Cent ajuda a treure de l’oblit actual aquestes realitats. Un oblit que distorsiona fets i interpretacions i dificulta construir una identitat sobre la qual projectar el futur.
Parlo de classe obrera en el títol i ho faig com un recurs, conscient que ni el concepte de classe ni el d’obrera mantenen avui el contingut formal que tenien com a elements d’anàlisi de l’estratificació social. Obrer i classe determinaven tant la posició en relació amb la propietat dels mitjans de producció, com la identificació de l’individu amb aquesta posició social. Avui la relació amb els mitjans de producció ja no és l’element que defineix globalment la classe social, o l’estratificació social, ja que hi ha altres elements a tenir en compte i que estructuren les desigualtats socials, sigui l’educació o l’accés a la informació, l’edat o la nacionalitat d’origen, el grau d’autonomia o la posició jeràrquica en l’entramat social, públic o privat, el gènere i, sens dubte, l’adscripció familiar d’origen i l’entorn cultural corresponent. Però, tot i així, el concepte de classe social permet trobar claus explicatives al que està passant, els perquès d’un context de crisi on els costos de l’ajust s’han distribuït de forma diferent entre els grups socials i han donat com a resultat el creixement de les desigualtats. Classe obrera, però també podem dir-ne treballadora, entesa en sentit ampli, que recull les diversitats reals que avui viu el món del treball, creuat per les expectatives vitals diverses d’homes i dones, joves i grans, homes i dones, nascuts ací o fora, amb alts nivells d’estudi o sense, amb contracte fix, precari o en atur, autònom o per compte d’altri, microempresari, cooperativista o professional, etc., que ocupen posicions socials diferents, però que majoritàriament mantenen una posició subordinada amb un marc legal de relacions laborals que limita l’exercici de la democràcia al centre de treball i en la mateixa societat. Treballadors, en definitiva, que no disposen d’una real autonomia per organitzar el seu propi treball o producció, que es troben en posició subalterna davant els poders econòmics reals, més difusos i més confusos. Aquesta és també la realitat que configura una realitat social determinada, de classe treballadora, de classes populars, que comparteixen una posició social secundària i unes reivindicacions polítiques i d’organització social. Aquestes diversitats són també les que es passejaven d’una manera o d’una altra pel Saló de Cent.
