Els darrers recursos presentats pel Govern del PP al Tribunal Constitucional (TC) contra diverses lleis del Parlament de Catalunya han provocat la seva anul·lació parcial. Un fet que genera diversos posicionaments, polítics i socials, de rebuig. No només pel que pressuposa d’una pràctica política poc democràtica, com és la utilització per part del Govern del PP del TC per limitar la capacitat legislativa del Parlament. Si no també perquè són lleis que responen a necessitats socials reals, provocades pel mal funcionament del mercat i la vulnerabilitat dels sectors socials més febles. Amb aquests recursos el Govern del PP mostra, tant el poc respecte per la divisió de poders propi d’un sistema democràtic, utilitzant el TC en interès de la posició política pròpia, com la seva concepció social i de valors i el servilisme als interessos dels grans grups econòmics i financers.
Els recursos del Govern del PP davant del TC deixen sense efecte, l’impost sobre habitatges buits (que afecta grans tenidors en municipis amb demanda de lloguer social), l’obligació de lloguer social d’aquests pisos o la possibilitat d’obligar les entitats de subministrament de serveis bàsics a no interrompre la seva prestació, entre altres qüestions. Pel que fa a la llei d’igualtat, anul·la els articles referits a l’àmbit laboral que amplien la possibilitat a empreses mitjanes i petites a fer plans d’igualtat, que recullen la necessitat de comptar amb un o una responsable sindical d’igualtat amb formació on els sindicats tinguin presència, o els que obliguen a establir mesures preventives de riscos laborals davant l’exposició a factors de risc per la fertilitat, l’embaràs i la lactància. El Govern del PP, quan presenta aquests recursos, defensa la posició dels grans tenidors d’habitatges buits (fonamentalment entitats financeres), de les grans subministradores de serveis bàsics (companyies elèctriques, de gas i aigua) i dels empresaris en general (evitant-los l’aplicació de noves normes laborals que facin efectiva la igualtat de gènere al treball). És servil amb els poderosos, insensible amb els vulnerables.
Però la situació d’emergència i injustícia segueix viva i, per tant, més enllà del rebuig al recurs al TC, el Govern de la Generalitat de Catalunya i les administracions locals han d’actuar amb les possibilitats i competències que tenen i amb els recursos propis per fer-hi front. Poden promoure polítiques que creïn ocupació, via inversió pública i dotació de serveis públics; establint clàusules socials en la licitació pública que obligui les empreses que treballen per l’administració a complir els convenis sectorials, garantir l’estabilitat i la subrogació contractual, pagar un salari mínim adequat a la realitat territorial en la qual s’opera. La Generalitat de Catalunya, com autoritat laboral que és, pot orientar l’acció de la Inspecció de Treball a perseguir el frau i vigilar el compliment de la llei d’igualtat en els articles no impugnats. Pot garantir la protecció social de les persones sense ingressos, donant via lliure en el Parlament a la proposta de Renda Garantida de Ciutadania (RGC, ILP presentada ja fa dos anys), dotar pressupostàriament un fons pel lloguer social, proposar l’establiment de convenis a les empreses subministradores per crear fons voluntaris que garanteixin els subministraments (i publicitar-ho) i desenvolupar els reglaments i protocols d’actuació que es deriven de normes legals avui vigents i no impugnades.
Estem en crisi social i la pobresa és la màxima expressió. Pobresa laboral i social i desigualtat són el resultat de les polítiques pressupostàries, fiscals, laborals, socials i industrials, aplicades els darrers anys, que han destruït activitat industrial i han generat atur, han fet créixer la precarietat i la desprotecció. Per això és necessària la derogació de les reformes laborals, el restabliment de polítiques de protecció que garanteixin la cobertura de les persones en atur i noves mesures en forma de rendes garantides, l’actualització del poder adquisitiu de les pensions, la millora dels salaris, la reversió de les retallades i unes polítiques públiques dirigides a crear ocupació a través de la inversió i la prestació de serveis públics, i una reforma fiscal profunda.
Per evitar caure en el parany del “Res no obté qui confon la lluna amb el dit que l’assenyala” que deixà escrit Yoka Daishi (Xina 665-713), el millor és veure el dit i la lluna. Per això, entretant promou l’àmplia participació el 26-J perquè el vot forci un canvi de polítiques. Cal impulsar una resposta social compartida que evidenciï la denúncia a la situació de pobresa laboral i social que vivim, el rebuig a la judicialització de la política, i l’exigència d’accions, mesures i dotacions pressupostàries per fer front a la crisi social. Evitem ser aquell que apareix popularitzat pel vers de Yoka Daishi quan es tradueix: “quan el dit assenyala la lluna, els idiotes només veuen el dit, i no la lluna”.
