Acabem el primer trimestre del 2016 encara amb el Pressupost prorrogat del 2015, malgrat fa ja sis mesos que vam ser cridats a expressar les nostres preferències polítiques a les urnes. Encara no sabem com s’est
an traduint en mesures d’ingrés i despesa pública les propostes polítiques expressades en la campanya electoral, ja que la continuïtat pressupostària comporta la continuïtat de les polítiques públiques. A més, i per a major desconcert, tot i haver-se anunciat que aviat començarà el tràmit parlamentari del Pressupost del 2016, es prenen decisions de despesa i inversió que ja determinen quina serà la seva orientació política. És normal i no conflictiu si és producte del debat polític i el consens social, però és poc comprensible si es fa al marge. Això és el que passa amb l’anunci de la Consellera d’Ensenyament de tancar 67 aules per a nens i nenes de 3 anys pel curs que s’inicia el proper setembre. És pren una opció de política educativa d’efecte pressupostari que requereix necessàriament el debat polític al Parlament i el social amb la comunitat educativa.
No és l’única decisió dels darrers temps, però té una significació que no podem deixar de banda. Segur que hi ha limitacions pressupostàries que obliguen a determinar prioritats en la despesa i inversió. El que es faci ens permetrà conèixer quin model de país es vol construir. El tractament pressupostari de les partides educatives indiquen les opcions polítiques per les quals s’opta. Opcions que, a més, es prenen en un context econòmic i social determinat, en el qual l’educació ha d’actuar. Parlar d’educació és abordar el desenvolupament de les persones des dels 0 anys a través de l’educació i formació al llarg de la vida, contemplar l’educació superior, l’educació general a la no formal, l’ensenyament i la recerca. Hem de ser molt curosos amb unes partides pressupostàries que indiquen opcions polítiques en relació a la igualtat d’oportunitats i la promoció de la innovació social. Tractar-ho com a despesa o com a inversió és ja una opció, en un context on les desigualtats socials creixen i on el model productiu segueix necessitat d’un fort impuls per promoure els sectors de major valor afegit.
Aquests anys es disputarà el traçat del camí que volem imprimir a la societat. La crisi ha estat l’excusa per retallar drets i desmuntar un model social, ha crescut la pobresa, la desigualtat i la precarietat s’han instal·lat. S’han imposat unes polítiques sense consens social, forçades pel joc d’interessos dels poders econòmics i financers i aplicades per un poder polític servil i insensible. Ara hem sortit de la recessió econòmica i les dades, malgrat les incerteses i la feblesa de la situació, apunten un creixement econòmic important. Per això apareix l’exigència de retornar allò perdut, retallat, conculcat, així com garantir la protecció i la recuperació de qui ha quedat malmès en el camí. En els debats pressupostaris es disputaran les polítiques que en les urnes es van sentenciar i, tant el 27-S com el 20-D, la ciutadania s’ha escorat al canvi i al progrés, ha castigat la continuïtat i la regressió de drets.
Per això cal entendre que l’anunci de tancar aules de P3 va contra el sentir social majoritari. La natalitat ha baixat els darrers anys, però la qualitat disponible avui a les aules de P3 pot millorar i la igualtat social encara resta lluny. L’educació infantil és una inversió. Una potent inversió per afavorir la igualtat d’oportunitats, que no és la igualtat social, però hi ha d’ajudar ja que, quan més i millor tracte educatiu es rebi en aquestes edats primerenques, més fàcil serà seguir per la via de la promoció educativa i, conseqüentment, social. Sabem que promoció educativa i social tenen en els orígens socials la baula feble, però l’esforç educatiu de les societats té molt a veure amb remoure obstacles i generar entorns d’igualtat social. Retallar inversió en educació infantil, quan encara tenim ràtios de 25 nens i nenes i d’1,3 mestre per aula, és una temeritat en termes de futur de país, és una regressió pel que fa al progrés social i és, en política, el sotmetiment al dogma neoliberal.
Aquesta serà una decisió batallada a pobles, barris i ciutats per pares i mares, mestres i professors. Relacionaran aquesta mesura amb el privilegi de finançar amb fons públics escoles que segreguen per sexe o amb l’encariment dels estudis universitaris, per acabar concloent que aquesta política educativa és segregadora i classista, que renuncia a una societat més justa, més lliure, més igualitària. En l’educació infantil es posen les bases del procés d’aprenentatge i del model educatiu del país.
Fa pocs dies, el 9 i 10 de març, el Ple del Parlament va aprovar importants resolucions, que mostren voluntat de fer front a la pobresa, tot i que amb alguns compromisos inconcrets i algunes renúncies importants. Però no es tracta només de combatre els efectes de les males polítiques, que cal fer-ho, sinó que cal anar més enllà per construir una societat més justa. Les polítiques pressupostàries en general, i les educatives en particular, són determinants per saber si volem avançar en una societat compromesa amb la igualtat d’oportunitats, on l’educació i la formació es tractin com una inversió per modernitzar les bases materials de la societat, afavorir l’autonomia personal (i social) en l’ús del coneixement al servei de la innovació i el progrès. Si es mantenen els núvols de l’austeritat en les polítiques pressupostàries, en especial la que té a veure amb els drets socials, la tempesta social acabarà arribant.
Autores: Joan Carles Gallego
