Actualitat

«A la UGT de Catalunya o se la respecta com és o hi haurà moltíssimes complicacions»

Josep Maria Àlvarez compleix un dels rituals que se li coneixen des que és secretari general, fa 25 anys: se sotmet a entrevistes estivals. Fins ara servien per a fer balanç del curs. Ara, havent anunciat la seva retirada, permeten una visió de conjunt del seu perllongat mandat al capdavant de la UGT de Catalunya.

Després de més de 25 anys de mandat té al davant, tasques estratègiques: la derogació de les Reformes Laborals i reestructurar les relacions entre empreses i treballadors. És un moment difícil per deixar el timó?

La veritat és que fa vuit anys que miro quin seria el moment oportú, però no ens donen una treva per poder marxar. És una situació difícil i complicada. Crec que les persones a les quals els tocarà dirigir el sindicat en els pròxims temps no ho tindran fàcil: Pinten bastos!

Què us agradaria que passés abans de plegar de secretari general?

Jo encara aspiro a què abans que s’iniciï el congrés de la UGT de Catalunya l’abril del 2016 s’hagi derogat la reforma laboral. Perquè confio que les eleccions espanyoles se celebrin, i espero que en surti una majoria al parlament que la derogui.

Fa poc us vau apuntar a la jubilació avançada a Alstom..

No em vaig apuntar, va ser un ERO, estic acomiadat, estic a l’atur …

Sigui com sigui, a partir d’aquell moment vau obrir la batalla de revertir la situació de les persones acomiadades amb més de 55 anys que es troben sense salari i sense cap protecció social..

Aquesta lluita m’agradaria que fos una gran conquesta per a una gent que ho ha donat tot pel país. Què ha pagat les seves cotitzacions i tenen el dret a tenir una pensió digna. I ara per una conjuntura en la qual no tenen cap responsabilitat ho poden perdre tot.

Se us veu implicat personalment…

Reconec que quan estàs a prop d’una situació hi penses més. No hauria de ser així, però passa. Jo mateix, quan al desembre passat anava a donar-me d’alta a l’oficina d’ocupació, en el camí no vaig poder evitar que em saltessin les llàgrimes.. Estava amoïnat, sóc una persona a la qual li han reduït el salari, que s’haurà de jubilar amb 63 anys, que em reduiran la pensió, però que en relació amb el que li passa a la majoria del país, no em puc queixar.

Us posàveu en la pell d’altres persones en situacions pitjors?

Si, em deia, què pensaria jo si en lloc d’anar amb ERO pactat, amb una capitalització de la indemnització i aquests mecanismes-pont, què pensaria si fos una altra persona acomiadada sense altra possibilitat de cobrar l’atur i després, busca’t la vida…

Uns dies després revisant papers em vaig dir: hem de fer alguna cosa en aquest assumpte! Perquè al final el que importa és que les nostres reivindicacions tinguin noms i cognoms! De vegades per intentar abastar a més gent, generalitzem. Llavors costa més arribar a la gent, que s’identifiquin i puguin lluitar.

Les reformes laborals sembla que tenien una derivada, desmuntar els sindicats i el que signifiquen. A més, en aquests temps la corrupció ha esquitxat algunes organitzacions. Que en penseu?

És evident que els sindicats no els han pogut desmantellar. Però ens han obligat a dedicar massa temps a mirar-nos a nosaltres mateixos. Hem de reconèixer que no estem preparats per tenir xoriços a casa nostra. No estem preparats per aquestes coses. Però, tornant al tema, crec que no ho han aconseguit, de desmuntar-nos. Crec també que el que hagi fet qualsevol cosa incorrecta ho ha de pagar amb tota rotunditat.

En el darrer Consell Nacional afirmàveu que s’havia de reorganitzar el sindicat, que ningú diu que funcioni malament. I ja sabeu que es diu que el que va bé no s’ha de tocar. Per on aniria el canvi?

Miri, li diré amb solemnitat: la gran transformació del període actual de la UGT no és qui serà el secretari general a Espanya o a Catalunya, sinó que el realment transcendent seran els canvis que fem.

Pot posar exemples?

A Catalunya els canvis no ens agafen tan de nou. Fa anys que n’introduïm. Alguns els hem fet d’entrada en l’àmbit territorial, creant l’organització de la regió metropolitana de Barcelona, que prima els serveis a l’afiliat, l’atenció al treballador que va al local i al mateix temps treure estructures del mateix sindicat. En definitiva, tenir menys personal administratiu i més personal tècnic, advocats, economistes, etc.

I ara en l’àmbit estatal es tracta d’acabar de fer el procés de fusions de federacions que tenim en marxa des dels anys 70 del segle passat. De les 21 federacions que hi havia, ara en queden sis, i encara simplificar-ho més.

Com anirà això?

Anem a un procés en què quedaran tres federacions: una de serveis privats, una altra de serveis públics i una tercera d’indústria i sector primari. Però, al mateix temps, en realitat aquestes tres federacions es desdoblaran entre 27 i 30 sectors, el que abans es deia sindicats.

En síntesi, reduïm estructura i al mateix temps creem estructura sectorial per donar resposta a les coses que la gent reclama cada dia.

Que us demana la gent?

Ens diu, ‘ho feu molt bé, però de mi no us preocupeu, perquè jo treballo per una empresa que opera per un gran grup i us preocupeu per la gent d’aquest grup important però de mi no us preocupeu’. I crec que tenen raó a mitges, perquè el sindicat també són ells, però dit això s’ha de fer un esforç per aconseguir que on el sindicat és més fort, faci de paraigua per aquelles empreses on no hi ha capacitat organitzativa.

És interessant el que diu, però pot posar exemples del qual es vol fer, en aquest sentit?

Li diré que la UGT a la Seat planteja un punt que afecti les seves empreses proveïdores. En concert, que no es pugui adjudicar cap concurs que no contempli l’aplicació almenys del conveni provincial de referència de l’empresa que ha de realitzar aquesta concessió. Aquest és el punt que hem de desenvolupar, perquè les estructures que teníem van quedar anquilosades.

I potser fa falta més claredat, més transparència per esvair les sospites sobre certes actituds, no?

Una cosa que al sindicat no havíem fet mai, perquè no estàvem acostumats a conviure amb gent de moral dubtosa, és establir mecanismes perquè tothom pugui saber com funciona tot, a tots els nivells. A Catalunya això ja ho fem des de fa temps. El 2003, vam penjar a la pàgina web de l’IDFO, la fundació de l’institut de formació de la UGT, tots els cursos que estàvem fent i aquesta informació es manté accessible per a tothom. I el mateix es pot veure en relació amb els acords amb l’Administració.

En la perspectiva de tots els vostres mandats, UGT de Catalunya ha fet un gran canvi. De totes les coses que heu fet, de quines us en sentiu més satisfet?

Per pensar en el que em preguntes m’hauria de situar a la porta de sortida, i em queden encara uns quants mesos, una eternitat.

Algunes coses sí que es poden reivindicar. Sóc un enamorat del sindicalisme alemany. I d’aquest model sempre em va admirar el seu caràcter transversal des del punt de vista polític. Aquesta convivència sempre em va semblar una cosa a aplicar aquí. Des de llavors he pensat que calia superar la visió aquella que creu que només són bons els teus. I de vegades hi ha gent que no és del teu partit, en la qual val la pena de confiar-hi.

Això ho heu aplicat una mica a Catalunya, en aquests 25 anys.

A la chita callando, deu n’hi do el que hem fet. Sempre es parla de l’autonomia del sindicat, però aquesta autonomia ha de poder superar la prova del 9. I aquesta és la pluralitat interna. Per exemple a la direcció convivim persones que militen o han militat a ERC, al PSC, a UDC, a CDC, o a la CUP. Per a nosaltres això és una realitat que té el seu reflex a les comarques o a moltíssimes organitzacions d’empresa. I això és possible perquè en allò que per al sindicat és vital: les persones, no hi ha diferències.

Vostè milita al PSC, que ha tingut un daltabaix amb gent que ha plegat per motius ideològics, no us han preguntat com s’ho fa UGT per tenir incidència a llocs Cornellà i a Olot?

No m’ho han preguntat. Però en política tot és més complicat. El sindicat pot passar de costat en alguns temes, mentre que en la vida política hi ha coses que són: si o no, blanc o negre. Nosaltres no hem nascut per definir-nos en segons què. Hem nascut per a les coses que ens són pròpies, la defensa dels treballadors, el repartiment de la riquesa produïda, la llibertat, però, hi ha coses sobre les quals no ens hem de definir. I això és un avantatge.

No us preguntaré qui us ha de succeir al capdavant de la UGT de Catalunya, però sí que us demano per les característiques que hauria de tenir aquesta persona?

Em sembla que el pròxim secretari o secretària, el que convé és que sigui ell mateix. Després de 25 anys, el que cal, és que la secretaria general, que no influeix en tot, que pugui introduir la seva manera de ser i de pensar. I jo li demanaria al sindicat que li ho deixi fer.

Potser algú pensa, 25 anys són molt temps, però en realitat a Catalunya ara mateix la majoria dels membres del secretariat no passen dels 45 anys. I n’hi ha que són més joves encara. Això vol dir que el sindicat a l’únic que no ha canviat és al secretari general.

Aquesta és una constant a UGT

Si, els dos últims congressos quan es parlava si havia de plegar o no, i se’m deia que seguís, jo sempre plantejava com a contrapartida la renovació de l’equip. I personalment això em costava molt, perquè sempre hi ha relacions personals i de treball que costa trencar. Però la renovació ha de ser una constant.

Bona part del mandat de Josep Maria Àlvarez ha coincidit amb el del Cándido Méndez en l’àmbit estatal. Els canvis aplicats a Catalunya s’haurien pogut aplicar amb un altre equip a Madrid?

En el congrés de la UGT de Catalunya en el que vam sortir escollits, hi havia gent que en acabar plorava. El company Zufiaur, de la comissió executiva confederal em va preguntar, perquè ploren? I quan li vaig explicar vaig haver de dir-li que en aquell moment el que passava era que es trencava amb un model de sindicat que ens havia situat en una posició una mica marginal. I els que entràvem teníem clar: que la UGT de Catalunya ha de ser una organització autònoma. Les coses que ens són pròpies les hem de decidir amb absoluta llibertat i pensant amb la gent que representem.

Ḿéndez això ho va entendre?…

El Cándido té un tarannà que ha permès que això sigui possible. No vull pensar que hagués passat si no fos així. Perquè aquesta és una cosa que els dirigents de la UGT confederal han de tenir clara, a la UGT de Catalunya o se la respecta com és o hi haurà moltíssimes complicacions.

Al principi les relacions no devien ser fàcils?

Explicaré ara una anècdota que mai he contat. El primer debat que vam tenir quan vaig arribar a la UGT de Catalunya va ser si el carnet dels afiliats havia de ser en català o no. I era una discussió bizantina.

Nicolás Redondo va venir a Barcelona per la inauguració dels jocs paralímpics. I aquell dia jo estava bastant calent perquè no m’agrada perdre el temps. I li vaig dir: «mira Nicolás, a mi el sindicalismo, si el modelo me interesa sigo, y lo mismo los que estamos en esto. Tenemos una idea, sabemos lo que queremos y lo que se trata es saber si en la confederación esto encaja o no. Hay dos maneras de ver la UGT. Una organización muy pegada al cinturón i al partido socialista, que será muy importante, o una organización mucho más abierta, plural, sociopolitica, que será una organización importantísima. A mí la primera no me interesa. La segunda sí. Aí que o dejamos claro desde el principio que este es el camino, o nos vamos y poneis a quien queráis». I Nicolás em va dir: «Pepe, me interesa la segunda».

No us fa ràbia deixar la secretaria general quan sembla que coses com el dret a decidir estan en un punt interessant o que la unitat sindical almenys amb CCOO sembla ja molt acceptada?

No em fa ràbia per això, em fa més ràbia que als companys de Malhe de Montblanc, els agradaria que continués si els puc ajudar en alguna cosa.

En cada moment hi haurà coses transcendents. Però ni la unitat sindical està a tocar, ni en el dret a decidir queda clar que demà tindrem l’opció d’escollir. Com que jo seguiré vivint i treballant, en la unitat d’acció jo podré fer menys, però jo penso continuar ajudant per exemple a què Catalunya tingui el seu encaix, en termes amplis, que arriba fins al desencaix si així es vol, i sobretot que la gent ho pugui decidir de manera lliure.

Felipe González va dir que un ex secretari general és com un gerro xinès, que llueix però sempre és al mig del pas. En aquest sentit, quin és el paper que li veieu a un ex secretari general de la UGT de Catalunya?

No tinc ni idea. No vull deixar un lloc per entrar en un altre. Deixo una activitat i vull saber què passa quan l’endemà no has d’anar a treballar. Realment crec que la desconnexió no serà fàcil. Ara bé, espero tenir la tranquil·litat intel·lectual per dir: t’aixeques i ja decidiràs que fas. Sé que l’endemà no sonarà el telèfon i no tindré res a fer. Però si, tanmateix, algú pensa que puc fer alguna cosa útil, allí estaré. En tot cas el que si tractaré, és de respectar molt a la direcció del sindicat i ajudar-la.

Us veieu opinant de coses no estrictament sindicals?

Suposo que opinaré, com a ciutadà, i també de coses de la meva organització. Si coincideixo amb la direcció, opinaré. Si no coincideixo, no ho faré. Sigui qui sigui la persona que estigui al capdavant del sindicat, serà molt amic meu, perquè al sindicat no hi ha ningú a qui jo pugui posar la creu perquè no hi tingui feeling.