Entrevista

8 hores: “Res és ni s’aconsegueix per sempre. Has d’estar atent per defensar els teus drets”

Alfons López és un periodista i dibuixant que s’ha dedicat a l’acudit gràfic i a la narrativa dibuixada a través de la historieta. Pepe Gálvez és economista, guionista, coneixedor de còmics i sindicalista. Tots dos s’han trobat sovint per fer feines conjuntes. Recorden la primera i l’ubiquen l’any 1992. Va ser el llibre Asesinato en la mezquita que va editar SOS Racisme. Abans ja havien fet alguna cosa, sobretot exposicions. També per la revista ¡Más madera! Recorden a més una exposició sobre la ciutat de Barcelona en el còmic, una maqueta amb tots els personatges que havien sortit de la ciutat. López diu que va ser una «preciositat», però que allò va passar durant l’època que hi havia diners. Ara, opinen, la narrativa gràfica no està valorada ni pagada. Però així i tot han trobat com editar el llibre8 hores. El noi del sucre i la vaga de la canadenca.

A la contraportada podem llegir: «Com que les victòries no són per sempre – com tampoc ho són les derrotes, – hem de vetllar pels drets socials, encara». I d’això va el llibre, d’exposar uns fets que van passar fa justament 100 anys per fer dubtar el lector sobre com s’ha arribat fins aquí, per mostrar-li amb imatges, donant importància a la memòria històrica en tots els sentits, que la unió sindical, el moviment obrer i la lluita pels drets laborals i socials és funcional i necessària. Que tant el 1919, amb la vaga de la Canadenca, o el 1923 amb l’assassinat per part de la patronal d’un líder obrerista amb altes qualitats com va ser Salvador Seguí, com ara, qui té el poder econòmic té el poder fàctic i els mitjans, però les classes populars ben organitzades segueixen tenint la força.

8 hores. El noi del sucre i la vaga de la canadenca és un còmic que ens explica perquè la vaga de la Canadenca, nom amb què era conegut el grup de la Barcelona Traction, Light and Power Co. Ltd., va ser possible per l’existència dels sindicats únics aprovats al Congrés de Sants de 1918. És un còmic que a través de les seves vinyetes i de les píndoles de text extres que ens arriben com a context ens esbossen quins van ser els principals fets mundials entre 1887 i 1923.

Són molts anys treballant junts temes diversos sempre vinculats als drets socials i al món obrer. Aprofiteu els 100 anys dels dos fets que li donen sentit al llibre o com decidiu llançar-vos amb la proposta?

Alfons López: Tot comença amb un emprenyament. Salvador Seguí i jo som de Lleida. Amb uns quants anys de diferència vam néixer en el mateix carrer. Ara mateix és una zona molt degradada del casc antic on només hi ha immigrants homes negres sols. A més, les cases van caient de velles i allà està quedant un forat… Jo estava passejant pel carrer Tallada i vaig arribar on vivia Seguí, que també és de les què ha caigut, i hi havia una placa i un petit mural. I vaig pensar que els proletaris, les classes més baixes que el noi del sucre defensava, són els que ara estan aquí: els immigrants, els que no tenen cap dret. Afegiria també els joves… Aquesta associació d’idees em va portar a mirar quan s’havia fet la vaga de la Canadenca i vaig parlar amb el Pepe per veure si podíem tirar això endavant perquè era molta feina. Sense una subvenció, una cosa així que requereix tanta documentació i tantes hores és molt difícil de fer.

Pepe Gálvez: El problema és que el mercat no t’ho paga. Vam parlar amb la Fundació Cipriano García i ho va assumir. Vam començar aleshores a buscar sabent algunes coses, però sense haver-ho estudiat no érem conscients del paper tan fort que va tenir la vaga de la Canadenca. És impressionant!

Com va anar, per qui no ho sàpiga?

A.L.: Aturen la ciutat.

P.G.: Comença en unes oficines. I està tan ben organitzat que aconsegueixen aguantar 42 dies de vaga i aturar la ciutat no una vegada, sinó dues. Tot en una situació d’excepcionalitat no democràtica perquè va haver-hi estat de guerra, els hi havien tancat els locals, hi havia un exèrcit fet d’esquirols, la policia, els sometents… Hi havia una ofensiva brutal en contra dels treballadors.

A.L.: Hi havia tants detinguts que no els hi cabien a les presons i els posaven en vaixells.

P.G.: De fet, entre les dues vagues, la de la Canadenca i la general, van arribar a 9000 detinguts. Clar, la primera va ser una vaga a una empresa, no era general, però es va estendre i amb solidaritat van aturar la ciutat. La demostració d’organització per algunes sensibilitats pot ser aliena, però per mi va ser molt emotiva. Era una forma d’actuar solidària, de ser capaços d’organitzar-se i resistir. Al final van aconseguir les 8 hores, però crec que no era la primera reivindicació. Això va ser un tema de les negociacions del moment i del govern de Madrid.

Com va anar això?

A.L.: No va anar. No es van complir. La patronal les va anar boicotejant durant anys i anys i anys i les 8 hores reals només es van aconseguir amb la segona república. Estem parlant del 19 i fins al 1931 no s’aconsegueix.

P.G.: Va haver-hi un boicot clar per part de la patronal.

A.L.: Però aquella gent s’autoprotegia. Com podien aguantar? Tenien una bossa de resistència on tothom posava diners.

P.G.: Tenien una estructura molt forta però molt feble a la vegada. Estava enfortida pels lligams de solidaritat, però no tenien cap suport ni reconeixement institucional. Però què fan? Generen i tenen capacitat primer de sortejar la militarització i a més a més evitar l’enfrontament directe perquè sabien que tindrien les de perdre i munten una xarxa solidària que els permet aguantar.

A.L.: És curiós com la figura de la Mancomunitat queda desdibuixada i pràcticament no intervé… L’Ajuntament fa una mica de missatger, però els protagonistes són per una banda els empresaris i els militars de Catalunya i per una altra banda el sindicat. Primer no es deia CNT es deia CRTC.

La Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) va néixer de fet l’any 1910 i va ser qui el 1918, en el Congrés de Sants, va establir la nova forma d’organitzar-se a través de sindicats d’indústria o sindicats únics, en comptes de per sectors.

P.G.: Clar. Això va passar el 1918. A la vaga de la Canadenca s’hi arribava amb capacitat d’actuar. Si hagués estat abans del congrés, no haurien estat capaços de fer-la. A més, ara barregem coses, però el congrés de Sants es fa mentre hi ha la famosa grip espanyola que ve dels Estats Units. Hi ha un escrit d’un delegat del Congrés que diu ‘quan sortia de casa per anar al Congrés, passava un camió per recollir els morts’.

A.L.: Surt dibuixat.

P.G.: Deixaven els morts a la porta i el camió o el carro els recollia. Aquella grip atacava la gent jove, però els treballadors deien que havien de ser-hi… I és en aquest Congrés, on el noi del sucre i la gent passen d’una associació professional per cada gremi on cadascú tira pels seus interessos a actuar conjuntament. A cada empresa sindicat únic. I la Canadenca, que és una empresa que té l’electricitat, part del gas, té tramvies, té els primers ferrocarrils, és el que fa que la vaga afecti tant. Perquè tenen capacitat d’actuar i perquè afecta un element clau que és l’energia i la mobilitat.

En el Congrés de Sants es passa d’una associació professional per cada gremi on cadascú tira pels seus interessos a actuar conjuntament. A cada empresa sindicat únic

A.L.: Pearson va ser l’enginyer canadenc que ho inicia, però en aquell moment ja havia mort en un enfonsament d’un vaixell.

P.G.: El director era Fraser Lawton que va dir, i ho il·lustrem en el llibre, ‘mi pagar i manar. Els obrers no tenen cap dret’. I de tots, aquest és l’element fonamental. Aquesta frase, que és tonteta, és l’element fonamental. La vaga es desenvolupa i es fonamenta perquè no accepten que els treballadors puguin negociar en condicions mínimes d’igualtat. És una vaga que tracta del poder i de la democràcia. De la desigualtat de poder brutal que hi ha hagut i que ara torna i que en alguns llocs la imposen…

A.L.: D’aquí ve l’origen del còmic. Ens adonem mirant els migrants que estem anant enrere i que tot el que els nostres besavis van aconseguir a poc a poc es van perdent. Res és per sempre, res s’aconsegueix per sempre. Has d’estar contínuament atent per defensar els teus drets.

P.G.: Existeix la temptació contínua per part de qui té el poder econòmic de voler més i això passa perquè a la nostra societat mai s’ha limitat el poder econòmic. Com a màxim hem avançat en el reconeixement de la negociació col·lectiva, que és el que ells demanaven. Demanaven el dret a negociar amb una certa igualtat tot i saber que l’altre sempre tindrà més pes econòmic.

Abans i ara.

A.L.: Fa 7 o 8 anys, a un altíssim càrrec provinent de la caixa se li va escapar en una conversa qüestionar perquè havien d’existir els sindicats.

P.G.: La gent jove que entra a treballar ha de negociar un a un què serà d’ell i no com a conjunt que tenen els mateixos interessos i per tant han de reivindicar coses que els afecten a tots. Això s’ha imposat molt i sobretot en els sectors que estan més preparats.

Això és culpa del model productiu que s’ha establert on es valora molt més la meritocràcia.

P.G.: Estem vivint una paradoxa brutal amb el tema dels riders, tots els que treballen les cures, els immigrants de Lleida que treballen de temporers amb tot el que els hi ha perjudicat la pandèmia… I al mateix temps, aquests dies han passat dues coses fortes. Els de Goldman Sachs dient que volen treballar 80 hores a la setmana perquè ara estaven treballant 100. I en una auditoria d’aquí els joves demanaven treballar 60 hores. Són notícies de la setmana passada… I es tracta d’una empresa amb una honestedat comprovada que segueix com segueix després d’enfonsar la borsa i tot.

A.L.: I tenim la banca. Tot de gent a qui els hi han dit que havien de convèncer els clients per passar-se a Internet i s’han cavat la fossa.

La vaga es desenvolupa i es fonamenta perquè no accepten que els treballadors puguin negociar en condicions mínimes d’igualtat. És una vaga que tracta del poder i de la democràcia

En contrapartida hi ha moltes veus que reivindiquen 30 h a la setmana màxim sota la premissa de repartim la riquesa, repartim el treball.

P.G.: Durant un moment del segle XX es parlava de repartir el temps i a finals del segle se li dona la volta… La contrarevolució es dona als anys 70, es va estructurant i triomfa a finals de segle. Fins que esclata la crisi al 2008…

A.L.: Si volguéssim fer classes d’història econòmica i popular podríem preguntar que per què s’inaugura l’estat del benestar. S’inaugura sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial. S’estén a Europa perquè existia la Unió Soviètica i per por que hi hagués una sèrie de partits comunistes que prenguessin el poder a França i a Itàlia que estaven a un pam. I per això s’estableix un pacte que ja no serà necessari quan cau la Unió Soviètica. Així de simple. Mentre hi ha un enemic, vinga, que els treballadors tinguin vacances que en el temps del noi del sucre no existien. Tindreu paga extra, educació quasi gratis i vacances… Genial! Però quan s’acaba la por al comunisme, s’ha acabat! I es deteriora tot.

Cal saber això i entendre els moments històrics i les respostes que s’han donat per no repetir errors, però evidentment no interessa donar eines que ajudin a desmuntar privilegis. S’afirma sovint que la gent no sap d’on venen els drets adquirits, no saben d’on surten les 8 hores o hi ha el discurs que amb violència no s’aconsegueix res.

P.G: Una part molt important de la nostra feina és el treball de la memòria. És un element clau. Ens arriba la setmana vinent una nova edició del llibre Miguel Núñez: mil vidas más amb 37 pàgines noves en aquesta edició que va guanyar el premi nacional de cultura.

Quan maten el noi del sucre és el 1923, Miguel Nuñez és del 1920… Amb les publicacions lliguem els moments i podem veure una continuïtat que malauradament està present en el tema de les 8 hores. Les persones que surten a 8 hores, apareixeran després a la dictadura de Primo de Rivera i a la de Franco. La voluntat de negar també surt. Sobretot a la segona part del llibre parlem de com quan veuen la potència que té el moviment obrer i la capacitat d’organitzar-se és quan diuen que han d’acabar amb això.

A.L.: I acabar amb això vol dir físicament.

P.G.: Hi ha una part de la patronal que sí que voldria negociar, però la què s’imposa, la Federació Patronal Catalana, volen destruir-los. Una de les primeres coses que surten al llibre és una denúncia que va fer la CNT en un míting: que en una reunió de persones benestants de Barcelona entre les quals esmenten al Cambó es parla de recollir cèntims per matar Ángel Pestaña i a Salvador Seguí.

A.L.: No oblidem que Cambó va donar suport a Franco. Franco va tenir un suport de la gran burgesia catalana.

P.G.: Tots actuaven en la mateixa línia de ‘hem d’acabar amb ells’. No acceptaven els canvis i el que aconsegueixen, sí, són reformes laborals i les 8 hores, però sobretot el que aconsegueixen és que se’ls respecti i se’ls tingui en compte. I això és el que no poden acceptar de cap manera.

És una època de molta tensió als carrers, a part de dins les fàbriques.

P.G.: Amb aquest ‘acabar amb ells’ s’inicia la guerra del pistolerisme on evidentment tenen més possibilitats de guanyar ells perquè tenen la policia que els dona suport, els militars i també les bandes que paguen. Aquí el Seguí diu: ‘ei, anem a buscar aliats perquè no ens impedeixi avançar en la visió estratègica, que era enfortir-se com a massa organitzada perquè era l’única manera de poder avançar’. I mentre es plantegen i treballen en això, primer maten al Layret i al 23 se’l carreguen a ell, tot i que ja havia baixat el moment de la guerra forta del pistolerisme i els grups d’acció.

Una part molt important de la nostra feina és el treball de la memòria

Pel mig també ha estat a la presó i ha patit més atacs… Quins recursos utilitzeu al llibre per mostrar tanta informació?

A.L.: Ens adonem que hem d’utilitzar dos tipus de narració. La narrativa de còmic és seqüencial com al cine i l’hem d’acompanyar d’una narrativa més clàssica amb petites píndoles de texts il·lustrats que fan de context. Tots dos recursos són paral·lels a mesura que avança la narració. Si haguéssim explicat tot en vinyetes hauríem necessitat 600 pàgines i no hi ha ni el pressupost ni el temps per poder-ho fer. Aleshores, a mesura que avançava la narració, anàvem fent intercanvi. Ens adonàvem de coses que havíem d’ampliar i creem els punts de context.

Comencem amb l’assassinat del noi del sucre per captar l’atenció del lector. És un moment molt dramàtic i així també utilitzen una manera diferent d’entrar dels llibres d’història. És més narrativa de pel·lícula o sèrie de televisió: començar amb una narració que es deixa i es recupera al final. També hi ha algun truc narratiu com que es va perdent el color i cap al final, com al principi, tot torna a ser negre per la situació.

A banda dels trucs narratius, l’estil respon a algun motiu concret?

A.L.: Es nota molt la documentació, però malgrat això, l’estil gràfic i el narratiu tendeix a ser minimalista. El lector és prou adult per veure que si dibuixem una línia de mar amb 4 canyes, no cal afegir res més. Tenim tots molta educació visual i tots hem vist moltes pel·lícules i hem llegit còmics. Treballem més la simplificació. Altres vegades sí que toca posar un edifici concret perquè allà era on passaven les coses. La ciutat era molt primitiva i no tenia res a veure amb la Barcelona que coneixem. En una pàgina surt la Sagrada Família i és perquè ells deien que es reunien al camp i en aquell moment ella estava enmig de camps. O es reunien en una església. O en un camió en marxa de mudances.

P.G.: Perquè estaven clandestins i el comitè de vaga va haver de fer meravelles com reunir-se dalt d’una camioneta donant voltes.

A.L.: Els havien il·legalitzat i a la seu del local no podien anar perquè els detenien. Recordava el principi de la clandestinitat de CCOO on la gent es reunia en esglésies o al camp. Amb el dibuix hem volgut que això es notés.

Per difondre i compartir idees la impremta i el grafisme van tenir molt pes durant la primera part del segle passat. Per què? També era complicat accedir-hi.

A.L.: Era un moment que la gent començava a llegir més. Veníem d’un analfabetisme brutal, però a les ciutats bàsicament gràcies a les accions sindicals de la CNT i en part de la UGT i la feina dels ateneus populars es complementava el poc que es feia a l’escola. Els nens pràcticament no hi anaven perquè s’havien de posar a treballar molt de pressa. La gent comença a llegir i la impremta té un pes increïble. També és el moment més gloriós de les revistes d’humor a Catalunya.

P.G.: Al llibre hi ha alguns homenatges. Són invencions, acudits.

A.L.: Hem fet veure que eren acudits de l’època imitant l’estil. Aquells anys són molt més brillants en cultura i art del què imaginem. Potser no necessàriament a Espanya però és el moment del jazz, Picasso comença a ser Picasso, és un moment increïble… Inclús la música clàssica té una evolució. És un moment molt més brillant del que pot semblar. A nivell de drets socials no, però sí que ho és la revolta. La revolta és interessant. Estem en plena Revolució Russa.

Els treballadors aconsegueixen que se’ls respecti i se’ls tingui en compte. I això és el que el poder no pot acceptar de cap manera

A l’estat espanyol res d’això va afectar tant, no va participar de la I Guerra Mundial i 10 anys després la crisi econòmica del crac del 29 també va anar com va anar…

P.G.: Una de les coses que planteja el noi del sucre és que quan acabés la guerra haurien d’estar preparats perquè tot el que estaven produint aquí perquè les fàbriques a Europa no produïen es deixaria de fer i hi hauria més atur i pitjors condicions…

Coses que tornen a passar cíclicament. Què s’hauria de fer d’aquestes eines? Cal portar llibres com aquest a les escoles per treballar la memòria històrica?

P.G.: És una narració de tipus documental, és didàctica. Així que sí, hauria d’anar als joves com eina per la mateixa memòria i veure relacions amb el futur. També un consell de redacció lingüística l’ha recomanat per estudiar algun grau de català. Tot ús és benvingut, però per la seva visió més didàctica va de cara a la joventut i a un sector no tan jove que no ha conegut això.

A.L.: Fem una enquesta i d’aquí al voltant a saber qui sap que és la vaga de la Canadenca.

Clar hi ha la part d’omplir-se de cultura general, però més enllà de tenir coneixement, moltes generacions joves i no tant es troben amb molts impediments dins el mercat laboral. Part de la població activa ha crescut en una crisi constant i no sap com lluitar per assolir drets.

A.L.: És com ara això de la pandèmia. La gent es pensa que això és la fi del món. No és res comparat amb una postguerra. Del 1940 al 1946 van morir prop de 40.000 persones d’inanició. Als matins tu sorties i veies gent morta del carrer… Nosaltres som del 1950 i ja no vam agafar la postguerra dura, però.

Sense comparar i parlar de millor o pitjor, però ara hi ha noves dificultats com el concepte de la individualitat.

P.G.: L’acció col·lectiva és necessària i una de les coses que ha aconseguit el pensament únic del neoliberalisme és l’individualisme hiperconnectat: ‘tu entres, negocio amb tu sense parlar amb la resta ni veure com els hi afecta tenir o no tenir el que tens tu’. Però alhora tots estem molt connectats perquè tots anem amb el telèfon… No té sentit no elaborar una realitat conjunta i no partir de posicions col·lectives a la feina. L’individualisme domina. Madrid és l’exemple clar

A.L.: I preparem-nos ara amb el què ve amb el teletreball perquè és perfecte pel sistema. Estàs sol a casa i em diràs que pots treballar quan vulguis… Jo també sóc autònom i treballo a casa, però resulta que no tens interacció amb els companys, serà més difícil muntar una vaga… Ja hi ha estudis que diuen que la pobresa que suposa fer una videoconferència en comptes d’una conferència presencial no té comparació.

L’acció col·lectiva és necessària i una de les coses que ha aconseguit el pensament únic del neoliberalisme és l’individualisme hiperconnectat

I el que dius de la flexibilitat és fals. Perquè potser et toca treballar 8 hores però dividides al llarg de 12…

A.L.: I al final estàs tot el dia treballant.

P.G.: Clar. Parlar de les 8 hores era una forma de dir ei 8 hores per treballar, però després tenir 8 hores per descansar i 8 hores per formar-nos. És una reivindicació de la vida.

Hi ha països que han posat lleis de desconnexió digital.

P.G.: És la gran batalla dels algoritmes, de qui els domina que està construint a nivell mundial un oligopoli… Són 4 al final: Google, Amazon, Facebook i Apple. Tenen més PIB que el conjunt europeu gairebé i tenen una concentració de poder que els permet imposar condicions davant la ciutadania que per molt que sigui majoritària, perd. De tot això parlem a l’epíleg, de la democràcia econòmica. Hem de controlar el poder econòmic perquè si no ho fem, perdem la nostra vida.

A.L.: I en relació al poder, el protagonisme en aquella època era majoritàriament masculí. No vol dir que no hi hagués dones implicades, però ens ha costat… Sí que feien vagues, però a l’aparell dirigent no es trobaven enlloc. Sempre que hem pogut hem dibuixat dones però era complicat.

P.G.: Hi ha un precedent que és la revolta del pa que la fan les dones.

Té a veure amb el paper de la dona dins el mercat laboral i també amb la doble jornada laboral que tenim un cop som dins.

P.G.: Aleshores comença a haver-hi moviment dins l’obrerisme i hi ha dones com Emma Goldman, Rosa Luxemburg, Clara Zetkin… Després hi haurà l’incendi de Chicago. Amb tot, la lluita pels drets de la igualtat de la dona neixen en el moviment obrer. Aquí, la majoria de dones treballaven en el sector tèxtil. Hi ha una vaga que fan en solidaritat, però al final quan hi ha represalies i els homes estan a la presó elles eren les que s’organitzaven per sobreviure.

A.L.: Hi ha una manifestació de dones dissoltes per la guàrdia civil i et pots imaginar com ho feien, a cops de culata…

Ara en teoria hi ha una legislació que prohibeix segons què i les pràctiques són dubtables…

P.G.: Pensa que coincidint amb la segona vaga és quan es comença a aplicar la ‘ley de fugas’, que et maten.

De totes maneres, a Salvador Seguí el van matar pagant, sense acollir-se a cap llei.

A.L.: Una cosa molt interessant que hem intentat reflectir és el pensament d’ell. Diuen que va fer una novel·leta, no està comprovat… Ell era una persona de pràctica i en un moment determinat decideixen matar al paio que està defensant una acció reivindicativa no violenta. I amb això, la patronal el mata. Aquesta reflexió és molt dura. Però clar, mates precisament a qui és més perillós. Com t’enfrontes a algú que està dient ‘vigilem amb les armes’? Hi ha un moment que a la CNT es queda en minoria.

P.G.: Al llibre no hem entrat, però li van fer un judici popular i ell, no se sap perquè, si cansat de la guerra interna, se’n va al camp de Tarragona. En una de les xerrades que fa diu que fan falta ‘militants intel·lectualment preparats que són més necessaris que no els lluitadors de carrer heroics’. Té una visió d’hegemonia i no és Gramsci, que el maten amb 33 anys, potser als 50… Planteja que s’ha de guanyar l’hegemonia de la societat i té una visió sobre que el sindicalisme sociopolític ha d’anar més enllà de reivindicacions laborals i arribar al conjunt de la societat.

A.L.: Ell pensa a llarg termini, amb una gran capacitat d’anàlisi, i el maten perquè tenia una intel·ligència natural. Ara estem faltats d’homes i dones amb lideratge natural. Perquè moltes vegades tenim líders autènticament inútils. Ell era un autèntic líder natural.

P.G.: És un moment determinat que per diverses circumstàncies conflueix gent bastant potent. Hi ha el Peiró, el Piera…

A.L.: Està el Pestaña… Hem volgut remarcar que no tot ho va fer ell.

Qui té el poder econòmic sempre vol més i això passa perquè a la nostra societat mai s’ha limitat

És el que comentàvem abans sobre la importància de la unitat d’acció. Hi ha alguns casos més recents on també s’ha donat, però costa per diferències polítiques i divisió d’interessos.

P.G.: És un tema complicat. La CNT va ser bastant sectària. Seguí pacta també amb la UGT i diu que ‘si no ens ajuntem tots, no ho pararem’, que sense estar tots, no es farà prou força. No hi hem entrat perquè és molt complicat.

A.L.: Tenia molt bona relació amb el Companys també.

P.G.: Tenia molt bona relació amb tots menys amb la patronal. I ell buscava aliances i es portava bé amb tots… menys amb el Lerroux. Agafa un odi molt fort als partits d’alguna manera. Ell reivindica l’autonomia del sindicat, però té molt clara la unitat dels que estan al mateix costat.

A.L.: Amb el Companys no està demostrat que es coneguessin de petits, però els dos eren de Lleida

Hi ha veus a qui els hi grinyola el seu catalanisme.

P.G.: Ell era catalanista, però el seu discurs és que érem confederalistes. Era universalista no nacionalista, però evidentment no podia estar d’acord amb visions centralistes, era entrar en contradicció amb la seva naturalitat. Va tenir molt bona relació amb el Companys i no la va tenir dolenta amb el Macià.

A.L.: De fet el Macià en l’últim moment l’avisa.

P.G.: Va haver-hi dos atemptats previs. Un l’expliquem al llibre i l’altre no… La nit anterior va haver-hi una situació rara on semblava que anaven per ells… La gent es trobava al voltant de plaça universitat i es coneixien tots. A vegades estaven ells a un bar i els pistolers estaven una mica més enllà…

Tornant al tema del grafisme, Pagès editors és la primera vegada que feien novel·la gràfica? 

A.L.: I a més pretén publicar en català, que això és una novetat ¡per què no hi ha! No es produeix amb autors d’aquí.

P.G.: Més que publicar en català és també publicar autors catalans en català.

Pot ser que ara estigui tornant? Vinculat amb la història s’estan fent exposicions. De fet fa poc al Palau Robert hi havia una exposició que abordava la tasca del Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana per lluitar contra el feixisme durant la Guerra Civil anomenada “Aixafem el feixisme”. Parlar i exposar-les, pot donar peu a què es generin de nou?

A.L.: Poden ser modes.

P.G.: La riquesa del grafisme dels anys 30 fins a la segona república i la guerra és brutal. No ho hem valorat suficient. Ara és més variat i el cartellerisme quasi ja no existeix i funciona tot al voltant de les xarxes.

A.L.: El còmic no morirà, però a vegades es fan tiratges molt curts… El còmic americà i el manga és un altre tema, però hi ha poca producció nacional.

P.G.: Com objecte sensorial no té comparació amb una tauleta i continuarà com a hereu d’aquell grafisme, però molts llibres tenen tirades molt petites.

Cultura no és només que entenem tots el català. Cultura també és una manera, la nostra, d’expressar con s’entén la vida

Per què?

A.L.: Estem en un moment que tot ve de fora. La nostra manera de ser, la cultura, que la mare li digui al seu fill ‘la mare que et va parir’, a un americà no se li acut. La nostra manera d’actuar està en perill. El cinema català amb la pandèmia s’ha anat a fer punyetes. Cultura no és només que entenem tots el català. Cultura també és una manera, la nostra, d’expressar con s’entén la vida. Falta cuidar les maneres d’expressió.

P.G.: El què dèiem d’individualisme hiperconnectat: arriben de totes parts inputs, sèries, còmics, memes… Però hi ha molt poques obres que neixen d’experiències d’aquí, properes, que tinguin el contingut i recullin experiències, sensacions i vivències. D’aquí o Guadalajara. Tenim més clar el que passa a Brooklyn o a Harlem que no el què passa a la Torrassa.

A.L.: Al llibre, hi ha un moment que ell i la seva companya estan berenant a l’espigó. La gent no sap que fins als anys 60 l’espigó era el lloc popular perquè era gratis i a més es feia un pescaíto frito molt barat que pescaven allà al costat… El col·loquem allà perquè sabem que hi anava a berenar. Allà? Doncs sí, els barcelonins pobres anaven allà

No saber què feien els obrers a principis de segle més enllà de no saber res sobre el món laboral aleshores també té a veure amb l’urbanisme. La reestructuració de la ciutat en si en diferents fases, de manera radical pels jocs olímpics ha canviat tot l’entorn…

P.G.: Segurament té a veure amb això, però també amb el presentisme. Hem viscut sempre, sobretot abans del 2008, cap endavant. I no tenia sentit com a societat consumista pensar en per què abans havia anat pitjor. No volíem saber d’on venim, ens interessava més saber coses sobre els que vivien millor. La lluita cultural americana era brutal i això és una pèrdua important de la teva identitat… No vius a Brooklyn, vius aquí i el teu avi va viure i fer tot això. No ho pots ocultar.