El Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) celebrem enguany el nostre 25è aniversari. Vam néixer el 1993, com a resultat del Congrés de Periodistes Catalans celebrat l’any anterior, auspiciat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya. Des de llavors hem crescut, ens hem consolidat i ens hem convertit en un referent indispensable de la professió.
Vam néixer fa cinc lustres com a sindicat professional. Això vol dir que al nostre paper de defensa de les condicions de treball dels treballadors i treballadores de la informació, s’hi afegeix el de lluitar per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Per poder fer un periodisme realment independent és imprescindible que als mitjans de comunicació s’hi treballi en unes condicions laborals dignes. I a aconseguir aquest doble repte ens hem dedicat durant tota la nostra trajectòria.
Són temps realment difícils per a la professió. Arran de la crisi econòmica que va esclatar l’any 2008 s’han perdut al sector milers de llocs de treball. Les estadístiques parlen de 12.000. Però en realitat són molts més. I en són molt més perquè al periodisme hi ha un gran índex d’economia submergida, de col·laboradors i col·laboradores que són qui reben els primers cops. S’ha destruït molta ocupació a les redaccions, però fora de les redaccions també.
El col·lectiu de periodistes a la peça no para de créixer. Entre els que abans estaven en plantilla i ara ja no hi són a cop d’ERO, i els que busquen un lloc a la professió, el nombre de col·laboradors i col·laboradores augmenta i augmenta. I aportar solucions a aquest problema ha estat un dels màxims objectius nostres des del primer dia.
El primer que vam fer és el que fa tothom quan té un problema: buscar com ho han resolt altres que han tingut el mateix problema que tú. I quan vam mirar amb quines condicions treballaven els i les periodistes a la peça a països com Franca, Itàlia, Alemanya o Portugal, vam adonar-nos-en que no calia inventar res, només aplicar el que en aquests llocs ha funcionat.
La fórmula és ben simple: incorporar freelances i periodistes a la peça a la Seguretat Social a càrrec del mitjà amb l’obligació de cotitzar per ells en proporció al que treballen. Això els dóna dret a vacances, a atur, a baixes per malaltia remunerades, a cotitzacions per jubilació…, com el personal en plantilla, però amb els ingressos que corresponen per les col·laboracions aportades.
Sabem que aquesta és una mesura tècnicament possible. I també justa i necessària perquè els col·laboradors i col·laboradores deixin de treballar en unes condicions tercermundistes. A més, aquesta problemàtica té clarament un aspecte de discriminació de gènere, ja que es tracta d’un col·lectiu molt feminitzat i regularitzar-lo i donar-li cobertura social contribuirà a disminuir les desigualtats entre homes i dones a la professió.
Però fins ara, els legisladors, tot i admetre la dimensió del problema, no han impulsat cap iniciativa que pugui posar fi a la precarietat dels i les periodistes a la peça. Ho hem demanat a tots els governs haguts i per haver des del nostre naixement. Hem intentat també que s’impulsés des del Congrés dels Diputats. Però el poder polític mai ha posat el fill a l’agulla. Per aconseguir posa fi a una situació que cada cop afecta més companys i companyes, cal que tota la professió faci seva aquesta reivindicació dels sindicats del sector i diverses organitzacions professionals. Fins i tot hi ha una proposta de Llei dels Drets Laborals dels Periodistes que va ser presentada l’any 2006, publicada al Butlletí de les Corts Generals, en el preàmbul de la qual s’afirma que «La situació és especialment greu entre els que es coneix com a col·laboradors “a la peça”».
El text estableix que aquesta tasca «ha d’estar subjecte a relació laboral» i que aquesta «caldrà plasmar-la per escrit». I afegeix que en el corresponent contracte «s’hi faran constar els tipus de treball contractats, les directrius generals a les quals se sotmetrà el periodista, la remuneració prevista per als diferents tipus d’encàrrec i els responsables editorials que dirigiran el seu treball, així com el termini de vigència del contracte».
L’SPC fa 25 anys que lluitem, entre altres qüestions, pel col·lectiu de periodistes a la peça i contra la precarietat laboral que hi ha al sector. Ho seguirem fent, però com més gent siguem, més possibilitats hi haurà que entre tots aconseguim millorar les condicions de treball. Com també es diu el preàmbul de la citada llei «Malament es pot pensar en un exercici amb independència del periodisme quan s’està mancat d’uns mínims drets i d’estabilitat laboral».
Ja tenim només 25 anys! En aquest període, la nostra tasca i la nostra presència als mitjans ens demostra que si l’SPC no existís, caldria inventar-lo.
