Opinió

La vaga del 9 de febrer o com no confondre els ous amb els caragols

Estimats lectors i lectores, recordeu els monòlegs d’en Joan Capri? A casa recordem quan sentíem les seves genials reflexions, algunes de les quals encara podem tornar a gaudir a través d’Internet, en qualsevol bloc amb arxius mp3 o amb l’spotify mateix. L’altre dia em vaig divertir molt sentint-lo altre cop! És genial aquest home! Recordo un fragment on parlava del cinema de nova generació, el modern, aquell en què, quan ell hi anava, sempre hi havia algun “entès” que exclamava: ¡esto es cine! però que era tan incomprensible per a ell mateix que, finalment, quan ja feia mitja hora que la cinta es projectava, acabava cridant, impacient i amb veu alta i forta: “volen començar la pel·lícula d’una vegada!!!!”. Ha! ha! ha!

Els sindicats hem convocat, per al proper 9 de febrer, una vaga a l’ensenyament públic no universitari de Catalunya i demanem expressament al Departament d’Ensenyament que comenci la “pel·lícula de la negociació” JA, que decideixi entre negociar amb els legítims representants dels treballadors i treballadores o encetar un conflicte.

Els polítics de torn s’omplen la boca dia sí i dia també amb paraules meravelloses sobre l’economia espanyola, sobre el creixement, sobre les altes a la seguretat social i sobre el descens de l’atur. Es parla habitualment de la marca Espanya o Catalunya –com us estimeu més–, de les exportacions i, en definitiva, que som els primers de la classe en tots aquests anys de retallades dels drets aconseguits després de tantes lluites, mobilitzacions i anys de negociació. Drets que vàrem perdre amb l’excusa de l’arxi-coneguda crisi econòmica d’un dia per l’altre, com aquell qui no vol la cosa, sense esperar-ho, i ens va deixar a tots amb una cara de babaus o la dels típics “pringats” a qui se’ls acaba de vendre la moto, però no una moto qualsevol, no: com a mínim una Harley Davidson. Per cert, la mateixa cara amb què un servidor es va quedar l’1 de gener del 2002, quan em vaig arribar al bar de la cantonada de tota la vida i en lloc de les 80 pessetes, en Paco em va demanar pel meu cafè de cada matí 1 euro. ¡Cuidadu!, que en aquell moment no vaig reaccionar perquè no portava la calculadora per passar d’euros a pessetes que regalava el meu banc, però quan vaig fer els meus càlculs ja vaig veure que ens l’havien fotuda, i ben fotuda. El mateix que ha passat en aquesta crisi, que hem pagat i callat tots els treballadors i treballadores d’aquest país sense dir ni fava amb l’anomenada devaluació interna de salaris i condicions laborals.

I justament d’això va aquesta vaga: de recuperar. De recuperar uns drets que no van caure del cel, sinó que van ser conquerits. La majoria d’ells, amb un acord EN SOLITARI de CCOO el 2005, ves tu per on. No volem res de nou, no volem cap tracte de favor, no volem el que no és nostre. Volem el que hem perdut. I creiem que després de 10 anys de penúries ja ha arribat el moment que el govern faci la seva feina democràtica i de dret de seure, parlar, negociar i arribar a acords. En aquest cas, encara és més simple: recuperar acords. Si és necessari, amb un calendari de temps, però prenent-se seriosament un dret tan important de tots els ciutadans i ciutadanes d’aquest país com és la EDUCACIÓ.

És curiós de quina manera es vol confondre l’opinió pública, aquests darrers dies, a través de les xarxes socials. Alguns s’atreveixen –a vegades donant la cara, però també, moltes altres, fent servir el mètode ja clàssic de la suplantació de la identitat– a qualificar aquesta vaga –que és una vaga LABORAL i de RECUPERACIÓ DE DRETS ROBATS– de vaga política. I veureu, quan es demana tornar a l’horari lectiu ja pactat, o que el personal substitut pugui començar de nou a sortir de la precarietat cobrant el juliol o els seus sexennis arrabassats en el seu dia; quan es demana que el professorat de més de 55 anys pugui reduir de dues hores l’atenció directa a l’alumnat; quan es demana que els especialistes i el coordinador cobrin el seu complement, quan es demana que s’incrementi el personal de suport educatiu (TEI, educació especial, assessors LIC…), quan es demana la convocatòria d’oposicions després de tants i tants anys de sequera d’oferta pública…, quan es demana tot això –que, com veieu, són demandes per un costat laborals i per l’altre de millora directa de la qualitat educativa del país– el fet que “certs poders interessats” deixin entreveure la politització d’aquesta vaga (crec que no hi ha eleccions aviat, no, o m’he perdut alguna part de la pel·lícula?) està més a prop d’un acudit de Lepe que d’un analista imparcial de la situació i de la realitat. Insisteixo, manipulació interessadíssima i amb l’ànim exprés de rebentar la vaga (res de nou, un clàssic de tota la vida… en això tampoc són originals).

Diguem de passada que l’acord de CCOO del 2005 –que, vés per on, ara tothom reivindica (manda huevos, com va dir un dia aquest senyor que ha deixat de ser ambaixador d’Espanya al Regne Unit)– va ser molt criticat, malgrat que TOTHOM se’n van beneficiar. Però el més important és que ara anem tots plegats, que tots junts fem més força, que la funció dels sindicats (malgrat els intents fallits dels últims anys de destruir-nos i deixar els treballadors i treballadores sols i indefensos davant de l’arbitrarietat, el poder econòmic i els mercats) és la d’aconseguir millores per al conjunt, seient, negociant i arribant a acords. Acords que poques vegades inclouen tot el que demanem, però que és un punt d’equilibri, en funció de les forces que tenim en la mobilització. Una força que ve directament del treballador i treballadora a qui representem, i que els sindicats hem de gestionar de la forma més eficient per aconseguir els nostres objectius. I aquesta feina de sindicat seriós, que aconsegueix acords i drets ha estat des de SEMPRE l’ADN més característic de les CCOO, la nostra marca inconfusible.

Ja fa sis anys que el govern de la Generalitat demostra que per a ell la EDUCACIÓ NO ÉS una prioritat de país. Així NO!! S’han deixat d’invertir-hi més de 5.300 milions d’euros. Així NO!! Hem passat de destinar el 3% del PIB per a educació al 2,4 %. Així NO!! I és que l’educació és un dret fonamental de tots els ciutadans i ciutadanes d’aquest país, un dret que es paga amb els impostos de tothom, igualment que la sanitat, les prestacions socials, etc. etc. Els polítics –en aquest cas, els qui manen actualment a Catalunya– han de fer l’esforç d’entendre que han estat escollits per servir el poble, i servir-lo bé, i fer d’aquest drets fonamentals bandera i orgull. Si volem fer país, però de veritat, no podem començar la casa per la teulada, de cap de les maneres.

Insisteixo una vegada més. Des de CCOO estem disposats a NEGOCIAR, com sempre hem fet, i arribar a acords que millorin les condicions laborals dels nostres companys i companyes i la qualitat educativa que oferim a la ciutadania de Catalunya. Però per poder-ho fer necessitem que el Govern de la Generalitat també ho vulgui. Volem un Govern que faci de l’educació una prioritat de país. I un Departament que atengui, una vegada per totes i de forma valent i compromesa, les demandes dels seus treballadors i treballadores, a través dels seus sindicats.

Companys i companyes, amics i amigues, lectors i lectores, CCOO FINS A LA VICTÒRIA SEMPRE!!!