La crisi del PSOE i la decisió d’abstenir-se facilita la investidura de Rajoy i la continuïtat del govern del PP, que tot i no disposar d’estabilitat mantindrà el nucli dur de la seva proposta política, basada en l’austeritat dogmàtica i la política neoliberal. El desenllaç mostra la incapacitat de l’esquerra política per gestionar el resultat electoral de desembre de 2015. La immaduresa, la incompetència o el sectarisme i la imposició dels poders fàctics, han frustrat les aspiracions d’una majoria social de fer fora el PP i canviar les polítiques
El PP podrà reforçar-se i recuperar-se. El nou govern del PP actuarà amb altres formes, haurà de buscar consensos que abans no necessitava, provocarà altres dinàmiques parlamentàries. Però no hem de menystenir la capacitat política de la dreta, inclosa la de les dretes nacionalistes, de fer confluir els seus interessos i garantir la continuïtat del nucli dur de les seves polítiques neoliberals (ja ho vam veure la legislatura passada quan van votar junts bona part de les “reformes” impulsades pel PP).
A l’esquerra del mapa polític es pot obrir un període de turbulències. En el PSOE, per la resolució de la seva crisi interna i la seva posició territorial. En l’esquerra en general, instal·lada en la disputa per liderar l’oposició política d’esquerres. Un PSOE fracturat, i pressionat pels poders econòmics i mediàtics a garantir la governabilitat, i una esquerra dividida incapaç de construir un programa comú, ens aboquen a un cicle llarg d’hegemonia conservadora en el que és polític, en el que és econòmic, social i cultural.
És preocupant pels treballadors i treballadores, ja que consolida la gestió autoritària i antisocial de la crisi econòmica i els seus efectes negatius: desigualtat, desregulació, predomini del capital financer, desfiscalització de les rendes del capital, desequilibri en la relació capital-treball, afebliment del model social, devaluació del factor treball i dels sistemes de protecció social. Molta gent va votar l’esquerra el desembre del 2015 per canviar de govern i de polítiques, però la incapacitat per posar-se d’acord porta al desànim social i es transforma en desmobilització. La desmobilització i la percepció de crisi i disputa en les formacions d’esquerres explica l’evolució dels resultats electorals del 2016, de les generals del 26J a les eleccions a Galícia i Euskadi.
L’esquerra política ha de ser capaç de construir un projecte alternatiu. Deixar de distreure’s en competir entre si pel lideratge en l’esquerra i passar a disputar-li l’hegemonia a la dreta. El vot a la dreta té una major concentració al voltant d’un partit, tant a l’àmbit estatal com nacional, mentre els vots a l’esquerra es reparteixen entre diverses formacions. Si l’esquerra vol disputar l’opció de governar a mitjà termini, cal que conformi un projecte polític, econòmic i social alternatiu al de la dreta. Sense col·laborar i sense reconeixement mutu de les diferents opcions, i sense incorporar als partits nacionalistes d’esquerres, no serà possible un govern progressista a l’estat i patirem governs del PP llarg temps.
En aquest context polític cal abordar, també, la solució política al conflicte polític entre l’Estat i Catalunya. Fins ara el PP, instal·lat en la convicció recentralitzadora i uniformista, es nega a actuar políticament davant l’esgotament d’un model d’articulació territorial que no dóna cabuda a una realitat nacional que té una forta expressió social. La judicialització del conflicte polític entre els Governs de l’estat i de Catalunya polaritza el debat i l’enquista. Impugnar les institucions d’autogovern no contribueix a la solució, al contrari, degrada la democràcia, desacredita la justícia i qüestiona la divisió de poders. Si no ho fa el PP el Congrés de Diputats ha d’obrir l’espai de debat i construcció de propostes per donar solució política i veu a la ciutadania.
És en aquest escenari general que cal establir les prioritats d’acció política: actuar sobre els efectes negatius de la gestió de la crisi i combatre la pobresa, la desigualtat i la precarietat; promoure la derogació de la reforma laboral, LOMCE, llei mordassa; actuar de forma consensuada per consolidar el sistema de seguretat social i les pensions; reforçar la negociació col·lectiva i promoure canvis en l’Estatut dels Treballadors; garantir unes rendes de suficiència per evitar l’exclusió social, millorar la protecció d’atur, augmentar la protecció social…; revertir les retallades socials i refer el model d’estat de benestar; impulsar un Pla de xoc per l’ocupació de qualitat i un pla d’inversions que posi les bases del canvi de model productiu…; etc.
Per dur-ho a terme es necessita abordar una reforma fiscal integral, que doti els suficients ingressos públics per fer les polítiques públiques necessàries, a partir d’unes contribucions equilibrades i proporcionals, justes, progressives i responsables i de la lluita contra el frau. I un gran acord per revisar les condicions i el calendari de consolidació fiscal que el PP havia acordat amb la UE.
Aquestes són mesures que s’han plantejat a totes les formacions polítiques en les campanyes electorals. Són mesures possibles. Requereixen voluntat política i capacitat per definir una proposta d’acció comuna en el Congrés de Diputats.
Les organitzacions socials i en especial les sindicals en aquest escenari els correspon estar a l’ofensiva des de la denuncia, la pressió i la proposta. En la negociació col·lectiva i en els espais de concertació social, bipartits i tripartits, amb organitzacions empresarials i governs, les organitzacions sindicals han d’abocar les demandes dels treballadors i treballadores i de la ciutadania en general i convertir-les en canvis reals, en acords de mesures i accions. Cal que els efectes de la recuperació econòmica es traslladin en millora de condicions de treball i de vida, en reversió de drets retallats.
En cas contrari cada cop més gent es trobarà sota el llindar de la pobresa, augmentaran les desigualtats de tot tipus i s’instal·larà la precarietat com única expectativa de vida. I la conflictivitat i la mobilització social creixerà i es canalitzarà en l’exigència de respostes, de drets i millores socials. El repte és també reforçar la capacitat d’organització, de proposta, d’acció de les organitzacions sindicals, renovant i millorant les seves pràctiques però també reconeixent –social i políticament- la funció i el paper sociopolític que els correspon.
