Fa temps que es parla de derogar les reformes laborals. Hem fet mobilitzacions i vagues generals i en cada campanya electoral s’exigeix. L’evolució del treball, els alts nivells d’atur i de la precarietat en constaten la urgència. A hores d’ara, però veiem qui ni conforma la centralitat dels programes polítics ni focalitza els debats d’investidura, malgrat que aparèixer no configura cap dels eixos fonamentals de les propostes polítiques d’acció econòmica i social. Però les reformes laborals no van ser un mer canvi legislatiu que opera en un sentit o l’altre, han estat un canvi de fons que reforça el model neoliberal d’organització social de l’estat. Aquesta ideologia dominant, hegemònica, converteix els drets en mercaderies al servei de les necessitats econòmico-empresarials i vol individualitzar les relacions laborals i socials.
Si volem abordar aquest debat a fons, hem d’interferir en les discussions “constituents” que s’estan donant en diferents àmbits, sigui l’estat, Catalunya, o la mateixa UE. Reclamar una carta de drets de les persones treballadores en la perspectiva de qualsevol procés constituent, que garanteixi la seva interpretació i aplicació en tota legislació bàsica del treball i en un nou estatut dels treballadors. No és pensable, ni desitjable, abordar els debats “constituents” sense obrir el debat social en relació a les garanties de drets socials i laborals, i les llibertats que s’hi corresponen, tant les personals com també la sindical. Per això cal anar més enllà de la necessària i urgent derogació de les reformes laborals. Hem de reclamar la seva reversió, que ens permeti, un cop derogats els seus aspectes lesius i recuperats drets personals i col·lectius, abordar quin és el marc sobre el qual s’ha de basar la legislació laboral i social que volem.
Per això enguany, en l’acte que amb motiu de la diada de l’11 de setembre cada any organitza el seminari Salvador Seguí i la Fundació Cipriano Garcia de CCOO de Catalunya, el debat hagi girat sobre la Carta de Drets Laborals i Socials de Catalunya. Ho fem en un moment on la tendència autoritària, antisocial i recentralitzadora de les polítiques del govern del PP segueix instal·lada i la resta de forces polítiques no assumeixen la seva responsabilitat de construir una alternativa de canvi. Un context en què és evident que el poder supranacional i supraestatal interfereix en les sobiranies nacionals, que el poder és global i la política local és insuficient per incidir en les decisions més rellevants. Tot això afecta la gestió de l’organització social, degrada la vida de les persones i fa créixer la desconfiança en relació a la política i tendeix al replegament en el fet proper i “segur” i l’individualisme. Cal tenir-ho present, perquè una Carta de drets laborals i socials ha de projectar les propostes també en els àmbits globals, en especial la UE, i cal incardinar-la en les estratègies del sindicalisme i l’acció sindical internacional.
Tres són els aspectes sobre els quals construir propostes: enfortir el dret del treball i les seves institucions; modernitzar i actualitzar el nostre sistema de relacions de treball; i aprofundir en el desenvolupament de l’estat social de dret. Les sentències interpretatives del Tribunal Constitucional i la reforma, feta un estiu sense debat ni referèndum, de l’article 135 que imposa la “regla d’or” pressupostaria, modifiquen la mateixa Constitució i buiden de contingut el caràcter del Dret Laboral, del Dret Sindical i dels Drets Socials. Els converteix en mers enunciats aplicables al servei i en funció de les necessitats econòmiques, siguin empresarials o generals. És per això que cal que qualsevol procés constituent entomi la necessitat d’enfortir i actualitzar el paper del Dret del Treball i de les seves institucions, del Dret Sindical i dels Drets Socials de Ciutadania.
Una Carta de Drets Laborals i Socials ha de contemplar la nova realitat social i del treball. Avui hi ha noves tipologies contractuals que van més enllà de l’assalariat per compte d’altri (sigui el treball atípic o els autònoms dependents), noves realitats (economia clàssica, social, no formal o irregular, cadenes de subcontractació, tercera edat laboral, noves tecnologies, etc.) i diversitats en els treballadors (pimes i grans empreses, sector públic i privat, treballadors joves, adults, treballadors i treballadores, etc.). Necessitem definir un nou model d’empresa, de mercat de treball i de relacions de treball, que faci compatible innovació, adequació tecnològica i flexibilitat amb la garantia de drets de les persones. Hem de contemplar l’estabilitat en el treball i la garantia de seguretat social i protecció d’atur, l’equitat retributiva, la salut, la formació, el descans, la jornada, la igualtat d’oportunitats, la no discriminació, el dret a l’honor, a la intimitat, a la imatge, etc. Cal valorar la participació tant individual com col·lectiva en els guanys empresarials derivada de l’aportació directe del treball nous drets d’informació, personal i col·lectiva. Cal reconèixer el paper i la funció social del fet sindical, com subjecte reequilibrador de poders dins i fora del centre de treball i articulador de la participació dels treballadors en la presa de decisions que els impliquin, i contemplar les garanties per l’exercici del conflicte, inclòs la vaga. Cal garantir la provisió, l’accés, la qualitat dels drets de ciutadania (protecció social, protecció a la salut i a l’atenció i prestacions suficients, educació de qualitat, habitatge digne i adequat, medi ambient protegit…) i establir els mecanismes reals de participació personal i col·lectiva en el control social dels diferents serveis.
El pacte keynesià, tal com l’hem conegut, fa temps que s’ha trencat. Per això mateix, ara, que ens trobem en una certa cruïlla civilitzatòria, ens cal construir alternatives que sustentin un nou projecte reivindicatiu de conquestes socials i polítiques. La carta de Drets Socials i Laborals ha d’incardinar-se en aquesta lògica de recuperar la concepció d’estat social de dret que permeti aprofundir en una major democratització reforçant els pilars de la llibertat, la igualtat i la fraternitat de la societat.
