El debat sobre com fer sostenible el règim de la Seguretat Social és un debat que sempre estarà en obert tenint en compte que el règim s’ha d’anar adaptant a la societat canviant. Però el de la Seguretat Social no és un sistema aïllat del marc econòmic, i menys encara del mercat de treball. Debatre sobre com fer viable el nostre sistema de protecció social passa necessàriament per debatre sobre el model econòmic del país.
En els darrers dies han saltat les alarmes en conèixer-se el dèficit de la Seguretat Social. Però el problema de la seva insuficiència financera no és un problema del règim com a tal. És a dir que no és un problema aïllat. De fet, la causa del dèficit de la Seguretat Social és la mateixa que provoca moltes altres febleses al nostre sistema de benestar social. La causa és el model econòmic del país, un model econòmic precari, un model incapaç de generar ingressos i, encara menys, de redistribuir-los de manera justa i eficient. Per tant, centrar el debat només en l’àmbit de les despeses és un error. Per encertar la solució cal centrar el debat també en l’àmbit dels ingressos.
Les darreres estadístiques de la Seguretat Social mostren que, malgrat l’increment de l’afiliació, els ingressos per cotització encara resulten insuficients. I les dades també ens expliquen que actualment s’està recaptant quasi un 2% menys -per afiliat ocupat- del que es recaptava cinc anys enrere, just abans de la reforma laboral. Aquest fet confirma que el problema de tresoreria de la Seguretat Social és un problema d’ingressos i no sols de despesa. La devaluació salarial, el treball temporal i a temps parcial, així com el desplaçament dels treballadors del règim general cap al règim d’autònoms, són algunes de les causes que expliquen que la recaptació per cotitzacions no s’estigui recuperant amb la intensitat suficient. Per tant, la pregunta a fer-nos és: quin model socioeconòmic i de protecció social està creant l’actual model de mercat de treball? La resposta sembla clara: a treball precari, cotitzacions precàries i protecció precària.
Però una altra part important del debat sobre la sostenibilitat del règim té a veure amb la voluntat política. Davant l’incompliment reiterat del dèficit de la Seguretat Social, la ideologia dominant segueix pregonant els “impossibles” de la viabilitat del nostre sistema de protecció social. Nosaltres ja sabem que els impossibles d’una ideologia són els possibles d’una altra, així que ens caldrà fer recordar, aquí i a Brussel·les, que per sobre de les ficcions polítiques hi ha les realitats: els drets i els deures fonamentals que recullen l’actual Constitució – no veig millor manera d’acabar aquest article que citant-los-:
Art. 41. Els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garanteixi l’assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació.
Art 50. Els poders públics garantiran, per mitjà de pensions adequades i periòdicament actualitzades, la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat.
