Aquest article ha estat publicat a Eldiario.es
Els carrers de França clamen contra la reforma laboral que ha aprovat el Govern de François Hollande. Myriam El Khomri, ministra d’ocupació francesa, posa el seu cognom a una norma que ha desencadenat una onada de protestes liderades per les centrals sindicals. Intel·lectuals de la talla de Thomas Piketty o els participants en el moviment Nuit Debout, de grans similituds amb el moviment 15-M, planten també cara a la norma. El seu contingut s’inspira amb claredat en la reforma laboral aprovada a Espanya pel Govern de Mariano Rajoy, i recorda a les que s’han posat en marxa en els països rescatats, com Grècia o Portugal. En quins punts s’assemblen?
1. Negociació col·lectiva. La nova llei francesa ataca el pilar en què s’assenten les relacions entre empresa i treballadors i que fixa les condicions laborals. Proposa que prevalgui el conveni d’empresa sobre els sectorials, cosa que la reforma espanyola ja va imposar. La crítica principal a aquest canvi, a França o a Espanya, és la mateixa: si el conveni d’empresa pot saltar-se la resta d’acords -sectorials o territorials- s’obre la porta al ‘dúmping social’, és a dir, al fet que les empreses rebaixin tot tipus de condicions per tal de resultar competitives i vendre més barat que la seva competidora. Els convenis sectorials fixen, per contra, condicions homogènies per a tot un segment productiu, de manera que les empreses poden fer els seus propis convenis però sense saltar-se les línies marcades pel sector. La força sindical en els sectors és, a més, més potent que el poder negociador que puguin tenir en una sola empresa.
2. Indemnitzacions per acomiadament. La norma introdueix nous límits i més rígids en les indemnitzacions per acomiadament improcedent. El projecte contemplava un límit de 15 mesos per als treballadors amb més antiguitat en lloc de 27 mesos. No obstant això, tot i que la intenció era que els nous límits fossin inapel·lables per evitar interpretacions judicials, la pressió de les vagues ha fet que el Govern ofereixi una forquilla de límits a les indemnitzacions que els tribunals aplicaran segons considerin. La reforma de Rajoy va reduir la indemnització per acomiadament improcedent de 45 a 33 dies per any treballat.
3. Expedients de regulació d’ocupació. Com a Espanya, augmenten els motius pels quals es poden fer acomiadaments col·lectius per causes econòmiques. A partir d’ara es podran fer també per descensos en la xifra de negoci o comandes o per canvis organitzatius per mantenir la competitivitat. N’hi haurà prou amb quatre trimestres en negatiu per fer-ho. La situació és similar a la d’Espanya després de la reforma laboral: aquí els acomiadaments objectius o per causes econòmiques poden fer-se per pèrdues actuals o previstes.
4. Temps de treball. Les famoses 35 hores setmanals de treball a França ja no seran tals. Encara que ja existien excepcions, la norma inclou més situacions davant les quals les empreses poden ampliar la jornada laboral de les seves plantilles. La clau per modificar la jornada la tindran les companyies amb només al·legar motius com l’entrada en un nou mercat, una reestructuració al si de la companyia o simplement per alguna causa considerada excepcional.
5. Modificació de les condicions de treball. Una empresa pot canviar les condicions de treball fixades en el contracte d’un treballador, encara que amb la seva aprovació. No podrà fer-ho, això sí, amb el salari. En aquest punt, la reforma d’Espanya sembla més agressiva: permetre que les empreses facin modificacions substancials de les condicions de treball, inclosos els sous, i de forma unilateral, si bé han de negociar-ho amb els representants sindicals.
