Fa poc es feia públic el tancament dels comptes públics del 2015, amb un dèficit superior al previst. Ràpidament es culpabilitza les autonomies, que tenen la principal responsabilitat de gestió en les àrees socials (sanitat, educació i serveis socials), de gastar més del previst. Així, el ministre Montoro col·loca un missatge contundent, però massa simple i fàcil per ser cert i veritat. Però permet obviar els debats de fons.
Limitar el dèficit és una convenció de la Comissió Europea. Amb l’excusa de la crisi financera estableix mecanismes i procediments (limitar la despesa pública social, rescatar la banca) per devaluar el model social europeu, retallant drets i limitant el paper social de l’Estat. Fidel a aquest argument, el Govern estatal obvia que el dèficit públic és producte de la insuficiència en l’ingrés públic i no de l’excés de despesa social (arrosseguem 9 punts de PIB de diferència respecte de la mitjana europea) atès l’alt nivell de frau i elusió fiscal i dels continuats regals fiscals. A més, imputa l’excés de dèficit a la despesa autonòmica per atacar la competència exclusiva de gestió i regulació de la despesa social dels governs autonòmics, perquè es persegueix desregular i mercantilitzar els drets socials. Per tant, parlar del dèficit és parlar de model d’Europa i d’opció política de govern.
El model de construcció europea està en profunda crisi. Aquella bandera de drets que arreplegava unanimitats europeistes s’ha desvirtuat en una UE que apareix representant els interessos del capital, no els de la gent. El 2010 la Comissió Europea imposa un marc procedimental per convertir el model social, i amb ell, els salaris, la legislació laboral i la seguretat social, en la variable d’ajust preferent. Darrere el règim d’austeritat hi ha el principi de devaluació interna, que genera una frustració creixent en la ciutadania. La major capacitat d’intervenció econòmica de la Comissió Europea no s’acompanya d’un desenvolupament de la legitimació democràtica i de les funcions del Parlament Europeu. La democràcia i el model social eren l’atractiu del projecte europeu; avui aquest és vist com una estructura burocràtica que expulsa les culpes a deutes i dèficits públics per desvirtuar el benestar i la democràcia, titllats de luxe que no ens podem permetre.
Consegüentment, amb l’hegemonia neoliberal que dirigeix Europa, Espanya i Catalunya, les polítiques dominants han estat fidels a l’austeritat i servils als interessos del capital financer. S’ha renunciat a establir regles i normes per evitar la destrucció d’ocupació, promoure la inversió productiva i garantir la protecció social. S’ha optat per regals fiscals —recordem successions i donacions el 2011, amnisties o la recent baixada de tipus de l’IRPF— agreujant els equilibris dels comptes públics. S’ha instal·lat l’autoritarisme, retallant drets i llibertats.
No plorem, doncs, pel dèficit, no sigui que les llàgrimes no ens deixin veure que el que cal és canviar de polítiques. A Europa no es pot seguir amb el predomini d’una unió econòmica i monetària que devalua el model social i menysprea la democràcia: cal avançar, ja, en la convergència en drets socials i igualtat, en política interior i d’asil i establir una estratègia econòmica comuna per abordar el reptes tecnològics i climàtics. Aquí, hem d’exigir un compromís de govern pel canvi: restablir els drets arrabassats aquests anys, derogar les contrareformes laborals, la llei mordassa, la Lomce, recuperar serveis públics retallats i garantir la protecció social. Una política al servei de les persones, de la igualtat i els drets; de la recuperació de l’economia productiva, sostenible i innovadora; de la creació d’ocupació, estable i de qualitat. És possible redistribuir millor la riquesa existent, per aplicar-la millor i crear encara més riquesa. Aquest és un cercle virtuós que deixa de fer-nos veure el dèficit com a problema. O no, ja que hi haurà qui no tindrà l’excusa —del dogma de l’austeritat imposada—
per devaluar un model social de drets i llibertats.
