La lluita per la llibertat efectiva de dones i homes ha introduït canvis importants, tant en els hàbits socials com en els marcs jurídics de les societats occidentals. Avui disposem de lleis favorables a la igualtat, de les més avançades, en algun cas pioneres a Europa i al món. Però sabem que no és suficient per fer efectiva la igualtat i superar una realitat de desigualtat i divisió sexual dels treballs i de la cura, trencar el sostre de vidre o eradicar la violència masclista. La societat és encara profundament patriarcal i el predomini ideològic neoliberal —mercantilista, individualista i competitiu— reforça encara més aquesta realitat. Per això cal seguir forçant canvis per fer efectiva la igualtat real. Des de la denúncia de les realitats que avui mantenen la desigualtat i des de l’exigència dels canvis estructurals, legals i culturals que ajudin a superar-ho. També des de les pràctiques i els compromisos de les organitzacions socials i polítiques i de les institucions que han d’empènyer els canvis.
Transformar la realitat no és només reclamar canvis polítics i jurídics, és també entomar actituds i pràctiques que empenyin la seva materialització i posin les bases socials sobre les quals es pugui sustentar un nou entramat jurídic i cultural que faci efectiva la igualtat i la llibertat d’homes i dones en societat. Per això es requereix que hi hagi uns agents preparats per a aquesta transformació, que estiguin adaptats als reptes que tenim davant. Avui estem assistint a retrocessos en drets, la radicalització de les tesis conservadores i neoliberals, la versatilitat del patriarcat, en un context social, econòmic i polític hostil, que cada dia que passa rebaixa molts dels avenços assolits i, de manera especial, deixa més dones amb menys drets, més precarietat i més desigualtat.
És necessari que les organitzacions socials es repensin també en clau de gènere. Aquestes, formades per persones, no són neutres i s’assenten en la cultura patriarcal dominant. Difícilment es podran entomar els canvis socials que la realitat reclama, si les organitzacions que articulen els conflictes socials i empenyen les transformacions, no són capaces d’analitzar-se a si mateixes i a l’entorn amb ulls lliures de discriminació i no incorporen en les seves pràctiques noves formes i símbols que projectin en la seva actuació part d’allò que es reclama.
Avui, al món del treball, les dones segueixen ocupant, en termes generals, els llocs de treball més precaris i mal pagats, la bretxa salarial creix i les polítiques i els plans d’igualtat a les empreses han retrocedit amb l’excusa de la crisi. Les violències masclistes són un flagell amb el qual la societat sembla haver-se acostumat a conviure, amb absència d’una política integral que hi faci front, en la prevenció i en el suport a les víctimes. Els temps de treball i els temps de vida són constructes desconnectats a partir de l’assumpció d’una cultura dominant que se suporta en la divisió sexual de les tasques productives i de cura, cosa que acaba també projectant-se en horaris, coresponsabilitats, formes de treball. Seguim parlant d’incorporar dones als espais públics i de responsabilitat, però obviem traduir en reivindicació i acció el fet de compartir, que és el que dificulta realment la incorporació de la dona a espais extrafamiliars. L’organització social i els seus referents institucionals, sigui l’administració o els partits o la resta d’organitzacions i entitats, sindicats inclosos, són encara majoritàriament masculins i, tot i els avenços dels darrers anys, encara la paritat real dista molt de ser efectiva.
Aquests són els reptes que CCOO de Catalunya es planteja entomar en la celebració de la Conferència de Dones i Homes del sindicat. Crec que és oportú reconèixer la importància de la primera conferència, celebrada fa ja molts anys, una experiència pionera que va obrir un espai d’acció innovador i transformador en la realitat del moviment sindical, tant en l’organització com en les empreses. Però no es tracta de fer una celebració nostàlgica o autocomplaent: es vol analitzar com ha evolucionat l’organització aquests anys; com tot el decidit i els compromisos aprovats s’han materialitzat qualitativament en la pràctica quotidiana. A partir d’aquí, i a la llum dels canvis que operen en l’entorn, caldrà dibuixar les noves línies estratègiques de futur que permetin continuar avançant. És necessari concretar propostes, tant organitzatives pròpies com d’acció i demanda social i política.
El lema triat de la conferència, que se celebra el 3 de març, ja és tota una declaració del que es vol: “Feminitzant el sindicat”. No és només fer el debat sobre l’acció i les prioritats sindicals en clau de gènere, és també plantejar com s’és capaç d’articular un entorn organitzatiu que permeti la conciliació personal amb l’exigència de militància, dedicació i compromís que comporta la lluita sindical, i també com es garanteix la presència de les dones al sindicat i al centre de treball. Tant important és el “què” com el “com” es vol fer: amb un format obert a tota l’afiliació, mitjançant un procés de debat presencial que organitzaran el conjunt d’organitzacions del sindicat, complementat amb una enquesta d’opinió que faciliti la universalització del debat a tota l’afiliació. El 3 de març es clourà el procés posant en comú les reflexions i les propostes i aprovant les conclusions.
Caldrà impulsar la participació, pensar la realitat i repensar les propostes, per tal que les conclusions es tradueixin en canvis importants en les formes organitzatives del sindicat, en les plataformes reivindicatives dels convenis i en l’exigència a les polítiques públiques dels governs. Fer avançar la igualtat i la llibertat efectiva de dones i homes comporta necessàriament canvis. Aquest és el repte que es planteja la conferència de dones i homes de la CONC: si volem canviar les coses, hem de canviar les pràctiques.
