L’atur ha baixat. Així ho posen de manifest les darreres dades de l’Enquesta de la Població Activa (EPA). Per fi el nombre d’aturats baixa del llindar dels cinc milions de persones a l’Estat. I, com era de preveure, el govern central en funcions -presidit pel president en funcions, Mariano Rajoy- no ha perdut ni un segon en posar en marxa la maquinària de la propaganda. I, com fan quan convé, encenen el botó que desplega la litúrgia de cada trimestre, quan les xifres es poden presentar en termes relativament positius.
No obstant això, ja fa molts anys que la gent no es deixa enganyar. Que no ens empassem els discursos ni els missatges que pretenen fer passar bou per bèstia grossa. Ja fa temps que sabem que la davallada de l’atur es fa amb càrrec a la brutal precarització de les relacions laborals. Es generen llocs de treball: sí, és cert. Però no siguem pas il·lusos. Quina classe d’ocupació estem creant quan a Catalunya la taxa de temporalitat ja és del 20,29% i aquells que tenen un contracte parcial són el 14,35% de la població ocupada? Sota el paraigua de certs discursos autocomplaents i pagats de cofoisme, en realitat hi ha milions de treballadors i treballadores condemnats a treballar per ser pobres, a no arribar a final de mes, a no saber si li podran pagar la universitat als fills, tot i que ells hi van poder anar a compte del salari d’operari del seu pare.
Sincerament embafa que cada mes, o cada trimestre, davant les dades de l’atur registrat o de l’EPA, tot es redueixi a una valoració tan superficial que ni tan sols intenta explicar que, més enllà d’una xifra que puja o baixa, hi ha un comportament profund del mercat de treball, i que en cada ocasió s’entesta a demostrar que les coses no milloren per a la majoria, que l’activitat econòmica que mostra signes incipients de creixement no es distribueix de manera justa. En definitiva, que la sortida de la crisi, si és que aquesta s’està produint, no és prou equitativa ni prou justa. I està clar que, perquè així sigui, els primers beneficiaris de la reactivació econòmica han de ser les classes populars i les classes mitjanes empobrides, que són les que més durament han patit les conseqüències de la crisi.
Els sindicats hem de trencar aquest cercle viciós de cada mes. Aquest ritual informatiu al servei de la versió oficial que distribueixen els poderosos. I posar en evidència que sota les xifres i la seva utilització hi ha alguna cosa més que un bon titular. Hi ha milers de famílies, milers de persones que tenen contractes precaris i salaris indignes, milers de treballadors que després d’una vida de cotització han perdut la feina i ara necessiten una proposta com la Garantia +55 per construir un pont que asseguri la seva jubilació. Milers de persones –en concret, 470.900, 7 de cada 10 persones sense feina- que no reben cap prestació per desocupació. Milers de joves que exigeixen una oportunitat laboral sense haver de traspassar les fronteres del seu país.
Diuen amb sornegueria aquells que es dediquen al món del periodisme que la veritat mai ha d’espatllar-te un bon titular. Faria bé el president del govern en funcions –i, per extensió, el propi govern en funcions- de no aplicar-se aquesta màxima. Aquells que l’han escollit, i aquells que no, valoraríem, si més no, l’exercici d’honestedat.
