La igualtat és un dels valors que legitimen els sistemes polítics i les institucions públiques, i evidencia la capacitat de les polítiques públiques de respondre a les necessitats de les persones i a la demanda de justícia social. Quan avui constatem que una quarta part de la població està en situació de pobresa i que la desigualtat social està creixent, que això no sigui el centre d’atenció de la política i dels debats dels diferents actors polítics –vells i nous- pot seguir aprofundint en un major descrèdit de la política i les seves institucions. De ben segur, el problema de fons rau en un sistema econòmic i social que obvia els valors de justícia, solidaritat i sostenibilitat en la manera de produir i de crear riquesa, distribuir-la i aplicar-la. Un sistema que sacralitza el mercat, com a mediador eficient entre recursos i necessitats, i l’apropiació privada del benefici, com a motor de progrés i innovació. Precisament això és el que no pot justificar la inacció dels governs, ja que la successió de crisis i les situacions d’injustícia social evidencien clarament que són la manca de regles i controls i d’intervenció pública el que genera la desigualtat i instal•la la pobresa.
Els governs han de fer front a aquesta realitat posant límits al sistema, promovent la igualtat i corregint les desigualtats. La política ha de traduir la concepció de justícia social que expressa la ciutadania en acció de govern. Així podem llegir els resultats de les darreres conteses electorals com una demanda d’un gir social i de rebuig a les polítiques d’austeritat i retallades. Malgrat que, a hores d’ara, sembla que la vida política, tant a Catalunya com a España, segueix centrada en debats superestructurals que ignoren, més enllà de la retòrica, tota proposta d’accions i mesures de govern dirigides a combatre la pobresa i les desigualtats en què estem instal·lats. Hem d’urgir a actuar per evitar i corregir la situació en què ens trobem.
Evitar la desigualtat comporta actuar en l’espai on es produeix bona part de la riquesa, amb regles justes, que permetin als treballadors i treballadores treure profit del benefici que el seu treball crea. Treball i sou dignes són peces fonamentals per al bon funcionament de les empreses i de l’economia, ja que permeten garantir la continuïtat i la millora dels processos de creació de riquesa i alimenten la mateixa activitat econòmica, amb l’experiència i la innovació i amb la implicació i la participació. Condicions de treball i de vida justes són elements indispensables de justícia social. Tenir feina o no tenir-ne, tenir un o altre tipus de contracte o unes o altres condicions de treball determinen la posició social de la persona. Per això, el primer nivell de lluita contra la desigualtat està en el treball, en unes regles laborals que evitin la subordinació total dels treballadors i treballadores a l’interès econòmic exclusiu de l’empresariat, que es resisteixin a interpretar el treball com un factor productiu més, alienat del propi procés de creació de riquesa. Els treballadors i treballadores han de poder disputar en llibertat el repartiment de la riquesa, per això cal derogar la reforma laboral, reconèixer i reforçar el paper de les organitzacions sindicals i respectar el dret de vaga i l’exercici del conflicte social. Menys drets laborals, menys poder sindical i menys capacitat d’exercir el conflicte social són més desigualtat social.
Corregir les desigualtats és evitar que les diferències, que són part de la complexitat de les societats i les enriqueixen, comportin situacions d’injustícia social, però també és una aposta de dinamisme econòmic i de salut democràtica. Els països amb menys desigualtats en el repartiment de la renda tenen un millor benestar personal i social com mostren diferents indicadors (salut, rendiment escolar, violència i presos, qualitat de vida, confiança, corrupció…). Possiblement la igualtat total no és la contraposició a la desigualtat. Però si volem evitar que aquesta esdevingui injustícia social cal actuar des de les polítiques públiques, promovent la igualtat d’oportunitats, amb un potent sector públic que doti de béns i serveis públics de salut, educació, atenció social, establint salaris mínims i rendes garantides i protegint i assegurant les situacions de risc i desempara. Per això sens dubte caldrà dotar-se d’un sistema fiscal just i progressiu, que garanteixi una efectiva redistribució de la riquesa creada, basada en els principis de solidaritat, coresponsabilitat i proporcionalitat.
La desigualtat és un factor socialment negatiu que afecta les persones, l’economia i la democràcia. Cal combatre-la: evitant-la en l’origen, fent que el mercat del treball disposi dels mecanismes reguladors, dret laboral i llibertat sindical; i corregint-la, amb un sistema fiscal just i potent que doti un sector públic amb capacitat de promoure la igualtat d’oportunitats i garantir la protecció social.
Crec que no és agosarat pensar que les majories socials expressades políticament en les recents conteses electorals, reclamen que les persones siguin el centre d’una acció política basada en una estratègia de lluita contra la desigualtat.
