El 3 de desembre commemorem arreu del món el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Com cada any, els focus —si més no d’una jornada— se centraran en aquest col·lectiu, obviant que els 364 dies restants aquestes persones lluiten quotidianament per posar a l’agenda política, social i mediàtica les seves reivindicacions.
A casa nostra, 537.998 persones tenen algun tipus de discapacitat reconeguda, fet que representa el 7,15% del total de la població. D’aquestes, una de cada dues persones amb diversitat funcional és potencialment activa per qüestions d’edat. I és aquí on la UGT de Catalunya volem centrar tots els esforços. Creiem que la millor política que pot fer qualsevol país per a les persones amb discapacitat és garantir una vida digna. I un dels pilars fonamentals —tot i que no l’únic— s’ha de centrar a tenir un treball digne i de qualitat.
Amb la brutal crisi econòmica que ens ha afectat a tots com a treballadors i treballadores, les persones amb discapacitat han patit una doble discriminació: el fet de ser treballadors i el fet de tenir una discapacitat o diversitat funcional. Pel fet de ser treballadors i treballadores, s’han vist afectats per les successives reformes laborals, que han convertit el mercat de treball en font de desigualtats i precarietat i, per altra banda, la seva discapacitat ha sigut un handicap afegit en les retallades socials i sanitàries.
Darrerament sentim com ens diuen que hi ha «brots verds» i l’economia remunta. Si això no és cert per al conjunt de la població, menys ho és per a les persones amb discapacitat. Entre el 2008 i el 2014, la mitjana d’atur d’aquest col·lectiu va incrementar-se en un 164,6% mentre que per al conjunt de la població va ser del 77,9%, però quan ha començat a haver-hi recuperació, entre les persones amb discapacitat ha augmentat el 3,4%, mentre que per a la resta de població ha baixat el 6,9%.
A l’atur, cal sumar-hi la precarietat. El 77% dels contractes per a aquestes persones són temporals, tot i que la gran majoria (el 96%) s’ha fet sota el paraigua de mesures positives (treballs en CET o bonificats). Salarialment, aquestes persones també pateixen una forta bretxa, aproximadament del 14%.
L’Estat espanyol es va dotar d’una llei —la LISMI, successivament retocada— on s’establia que la inserció de les persones amb discapacitat havia de ser majoritàriament a l’empresa ordinària. Avui en dia, les xifres delaten que la majoria d’empreses no l’acompleixen. Moltes vegades ni tan sols les administracions. En un estat de dret, les lleis es compleixen. I no es busquen subterfugis per no aplicar-les. Cal ser tan contundents amb l’aplicació de les lleis per a l’ocupació amb les persones amb discapacitat com en qualsevol altra llei. Perquè defensar els seus drets, és defensar els drets de la ciutadania en general.
He començat aquest article dient que les persones amb discapacitat lluiten dia rere dia per posar a l’agenda les seves reivindicacions. I ho he fet en segona persona. Però ells som nosaltres. Perquè les persones amb discapacitat són treballadors i treballadores amb exigències comunes amb el sindicalisme de classe que representa la UGT de Catalunya: treball digne i de qualitat. L’«ells» no existeix. Per això, les seves demandes també són les nostres.
