Arriba un altre 1 de Maig. Un té la sensació que, com altres dates assenyalades, és un dia que sortim al carrer perquè toca. La manifestació. Els eslògans. Les banderes. En alguns casos el treure’s l’americana per semblar més sindicalista. En d’altres el seguir recordant que cada dia és 1 de Maig, potser més com una voluntat que una realitat de les lluites a les empreses. Any rere any, fent història.
En la meva opinió, no ens podem permetre el luxe de fer, del sindicalisme, història. La història la tanquem en llibres, que ocupen llocs en estanteries i biblioteques, en els records i en la nostàlgia. La gran majoria de la població, la classe treballadora, activa o no, amb o sense feina, necessitem que el sindicalisme no quedi reduït a la història. El requerim viu, actiu i actual. Ens hi va la vida, el fet de poder ser persones i no només força de treball, o plantilla, o personal, o una xifra més en el registre d’aturats/des. I aquest és el repte que tenim aquest 1 de maig, com hem tingut al llarg del mes d’abril i tindrem aquest juny.
Per fer que el sindicalisme continuï sent present i, per tant, una porta del futur, hem de saber anar més enllà d’algunes afirmacions que sovint acabem repetint com un tòpic. La primera és que dins de la precarietat no hi ha sindicalisme possible, que és una manera fina de dir “com que sóc precari/a, no em puc defensar a la feina”. La vaga de les subcontractes de Movistar aquests dies ha tirat per terra aquesta afirmació. La segona és més aviat una pràctica. Diria que els diferents sindicats (em refereixo a aquells que fugen de la concertació diària que, per a mi, acaben sent més aviat gestories) hem caigut en la tendència de veure l’acció sindical com la manera de gestionar un determinat marc legal. Quin recurs legal puc utilitzar si em modifiquen la jornada laboral? L’empresari pot fer-me treballar uns quants mesos l’any en tasques sobre la qualificació del meu contracte? Si em fan fora, puc aspirar a que considerin el meu acomiadament nul? Em poden obligar a canviar de centre de treball, podem rebutjar aquesta mobilitat imposada? Podem impugnar les hores extres? Com negociem un conveni denunciat?, etc. En relació a qüestions com aquestes fem formacions, editem materials, contractem o ens dotem de serveis jurídics, analitzem canvis legislatius i ho transmetem tot plegat al conjunt de l’organització i als centres de treball. En alguns casos aquesta rutina ens absorbeix amb força. I caiem en una acció sindical assimilada en gran mesura a una acció legal.
Aquest 1 de Maig és una bona oportunitat per recordar que l’acció sindical és, i ha de ser, acció col·lectiva. Solidaritat, suport mutu, co-participació, implicació. L’acció sindical és l’empenta que ens fa ser i sentir-nos companyes i companys, i fer-la servir de manera conscient. Pensant com podem canalitzar la nostra força col·lectiva. Dins d’una empresa, preparant una vaga, una plantada, una assemblea… A fora, socialitzant el conflicte, cercant complicitats dins del propi sindicat i en el teixit militant, en els moviments socials del barri o poble. En definitiva, l’acció sindical implica construir una força que sigui capaç d’imposar els interessos de la majoria als interessos privats dels empresaris, en definitiva, d’una ínfima minoria de la població. En la història del sindicalisme català i ibèric tenim bons referents d’acció sindical com a acció col·lectiva. Des de la mítica vaga de La Canadenca, fins a les lluites de la Roca, del Port de Barcelona o de les benzineres dels darrers 1970’s i primers 1980’s. I això per no esmentar-ne algunes de molt més recents. La primera necessitat per recuperar aquesta manera activa de fer acció sindical és distingir-la clarament de l’acció legal. Són coses diferents, que en el camí poden confluir en alguns moments i allunyar-nos en d’altres. Quan i com ho fan és, en tot cas, una decisió nostra.
I torno a la precarietat laboral i el sindicalisme. Només una acció sindical que defugi de la camisa de força de les institucions i de les relacions laborals podrà tenir sentit i ser útil en un mercat de treball cada vegada més desregulat. Quina utilitat poden tenir les eleccions sindicals cada 4 anys a persones que estan en una feina durant unes setmanes o mesos? O, com podem fer una acció col·lectiva en un centre de treball de poques persones sense recórrer a la solidaritat i suport extern, sindical o de moviments social? Resoldre aquestes limitacions implica pensar un sindicalisme a partir de nosaltres mateixos, de les nostres situacions i dels nostres interessos. I no del quadre que ens marca la legislació, el conveni o el NIF de qui ens paga. A principis del s. XX el sindicalisme ho va expressar clarament amb la combinació de l’autogestió, el suport mutu i l’acció directa. Tots plegats, conceptes ben actuals.
