Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa cent anys, la insurrecció protagonitzada pels treballadors de La Canadenca i la solidaritat que van emanar les seves reivindicacions justes van propiciar que s’aprovés la jornada laboral de vuit hores a Espanya. El treballador, la treballadora, deixava de ser només una màquina de treballar; el temps de lleure atorgava una nova dimensió a la seva vida. La jornada de vuit hores els hi permetia ser ciutadans amb dret a vida pròpia, més enllà de les parets gruixudes de la fàbrica. Vuit hores per treballar, vuit hores per al lleure, vuit hores per al descans.
Un segle més tard l’evolució lògica del mercat laboral ens obliga a assumir nous reptes. Però cal que els enfrontem sense perdre’n l’essència, sense situar el treballador per davant de la persona. Malauradament, la crisi i les seves conseqüències nefastes ens han deixat un mercat laboral on qui té feina és un privilegiat a qui poc han d’importar les condicions en les quals desenvolupa la seva tasca professional. No ens hi conformem. Comptat i debatut, la lluita sindical per aquest segle ha de traslladar la centralitat de les nostres vides fora de la feina. I per assolir aquest repte vital necessitem salaris dignes, però també jornades laborals racionals. Volem treballar millor, treballar menys i cobrar més.
Treballar millor
Volem treballar millor. I per això exigim la derogació de les reformes laborals com a única forma de reequilibrar la correlació de forces en la negociació col·lectiva i recuperar els drets arrabassats en els darrers anys. No treballarem millor si no para d’augmentar la precarietat i l’explotació laboral, en especial la juvenil. Si el nostre mercat laboral s’apuntala en la temporalitat i la parcialitat, la subcontractació, els falsos autònoms.
Però també treballarem millor si ho fem menys hores. Està demostrat: podem treballar menys i produir més i millor. Cal assumir els reptes del repartiment de la feina, de la robotització, i obrir el debat d’una nova reducció de la jornada laboral que s’encaminin cap a les 32 hores setmanals. I hem de parlar, i molt, d’igualtat i conciliació. Si podem conciliar tots, posarem fi a moltes de les discriminacions laborals que pateixen les dones. Treballem millor si la feina no ocupa la centralitat de les nostres vides i tenim temps per tenir cura de la nostra família, per estudiar, per fer esport, per centrar-nos en allò que ens interessa.
I ho volem fer cobrant més. Una societat que es presumeix justa, avançada i democràtica no pot tenir gairebé 500.000 treballadors pobres. Ens cal un nou pacte per al repartiment de la riquesa. Hem de recuperar el poder adquisitiu. Necessitem salaris decents, que es tradueixin en pensions dignes, i un Salari Mínim Interprofessional (SMI) en la línia dels països europeus.
Ara és el moment de fer sentir més que mai les nostres reivindicacions. Els resultats de les eleccions d’aquest diumenge ens deixen un escenari que ho pot fer possible. A Catalunya, dels 48 diputats i diputades escollits per representar-nos al Congrés, 34 ho són en representació de partits d’esquerres. A escala estatal, són 185 de 350.
Omplert les urnes
Hem omplert les urnes de vots per la democràcia, la justícia i la llibertat. Vots que diuen prou a les retallades, que clamen per més drets socials i més diàleg. Vots de treballadores i treballadors farts de veure com les dues reformes laborals s’han acarnissat delmant els seus drets, abocant-los a més temporalitat, inestabilitat i pitjors condicions de salut i seguretat (l’any passat 82 persones van perdre la vida pel simple fet d’anar a treballar). Vots de ciutadans i ciutadanes farts de veure la regressió sistemàtica dels seus drets socials i democràtics. Exigim la derogació de la Llei Mordassa, per la qual 300 sindicalistes estan encausats per la seva participació en piquets informatius i vagues generals, i l’eliminació de l’article 315.3 del codi penal que ha servit per a imputar-los.
Necessitem un govern d’esquerres que no posi més excuses per recuperar drets, que aprovi uns pressupostos socials i que aposti clarament per la democràcia i el diàleg. I així els hi farem arribar aquest Primer de Maig omplint els carrers. Un altre Primer de Maig en què ens faltarà la nostra companya Dolors Bassa. Reclamem que nous pactes democràtics ens permetin els temps d’abús de la judicialització de la política i de la presó preventiva i de criminalització de la protesta sindical, social i cultural.
Ara és l’hora.
Ara i sempre, Primer de Maig!
