Phillippe Martínez és el secretari general de la CGT de França. Es podria dir que lidera el sindicat més potent d’aquell país. Fill de republicans espanyols exiliats, va néixer a Surennes (rodalia de París), obrer de la Renault. Martínez té 55 anys. Va participar el 10 de febrer en unes jornada de CCOO titulada: “el sindicalisme confederal per una Europa social”, junt amb Ignacio Fernández Toxo, secretari general de CCOO i Joan Carles Gallego, el seu homòleg a Catalunya.
Martínez rep Diari del Treball just després de dinar. L’han dut a un restaurant popular de Barcelona on ha pres el menú, diuen els seus acompanyants de CCOO. Respon en castellà i pensa cada paraula. El qui va ser considerat l’enemic més gran del President Hollande, que va protagonitzar quatre mesos de revolta al carrer, no vol que per causa de l’idioma se’l malinterpreti. A la pregunta de si l’han tractat bé a Barcelona respon amb murrieria: “si et dius Martínez, aquí sempre et tracten bé”, diu.
En quin punt està l’aplicació a França de la Llei del Treball, que el seu sindicat va combatre als carrers durant més de quatre mesos de mobilitzacions i que el Govern l’ha aprovat per decret?
Ara comencen les negociacions a les empreses. Hem de veure, empresa per empresa com fem per evitar que molts dels articles de la llei no s’apliquin.
Algun aspecte en concret?
El tema de les hores extres. Podem fer mobilitzacions localitzades en les empreses per evitar que canviï la seva avaluació. La batalla contra la llei del treball té una altra forma avui. La llei ja s’ha introduït amb decrets i la lluita es manté ara a les empreses per evitar que s’apliquin aquells punts més negatius.
Espanya va patir una reforma laboral que el senyor Rajoy va qualificar d'”extremadament agressiva” . França, salvades les distàncies, s’enfronta a mesures semblants, els hi ha servit per a alguna cosa l’experiència que han tingut els seus companys espanyols?
L’experiència d’altres serveix, perquè a França ens deien: “la situació millora a Espanya”, però els companys de CCOO ens diuen realment si les coses van millor o van pitjor. Per a l’ocupació el que s’aplica és semblant al que ens volen aplicar a França. L’atur baixa, una mica, però els tipus de contractes canvien, és a dir, són llocs de treball precaris, amb salaris baixos. A França el 85% dels contractes nous ja són precaris.
Espanya, França, Itàlia, sembla que hi ha una agenda neoliberal en marxa. No sabem si hi ha una estratègia conjunta per a enfrontar-s’hi?
Ja fa molt que hi ha una hegemonia liberal a Europa, però les coses ara són molt pitjors. Cada país fa gairebé el mateix, però no és culpa només de Brussel·les, que no fa res per aturar aquest moviment. El problema que tenim és que cada país té una situació distinta respecte a algunes coses. Alguns països estan en aquesta política neoliberal i des reguladora, més avançats que altres.
Per tant, per als joves, la realitat d’Espanya, amb un aturat de cada dos, no es veu la situació de la mateixa manera que en altres països, on l’atur d’aquest col·lectiu és una mica més baix. La responsabilitat dels sindicats és dir als que treballen i als que no treballen que no s’ha d’agafar la pitjor solució, que per intentar sortir de la crisi no hem de caure tots a la crisi. Per això cal tenir trobades com la que hem tingut avui a Barcelona per fer front a polítiques governamentals semblants i a la posició de Brussel·les. Veure quin discurs podem posar en marxa plegats. Per exemple, el cost del treball o el cost del capital són temes que podem examinar des de diversos països europeus. Ens diuen que el problema som els que treballem, no són els que guanyen diners mentre veuen als altres treballar. Hem de parlar i veure com podem elaborar una resposta semblant a diversos països, perquè gairebé en tots els països tenim els mateixos problemes.
A Espanya, la reforma laboral la va fer un partit de dretes, a França el partit socialista, això fa més mal?
És igual. Per als treballadors les conseqüències són les mateixes. El problema és que a França, el president va parlar molt abans de les eleccions de què caldria trencar amb el poder financer i quan un senyor d’esquerres diu coses així i fa el contrari, és com a conseqüència, pitjor.
En alguna intervenció vostè ha parlat de fixar a Europa algunes regles comuns, per exemple respecte a subsidis o fiscalitat. Creu que això es podria incloure en el pilar social europeu que està per desenvolupar?
S’ha d’incloure, perquè molts parlen de l’Europa social. Els sindicats ho demanem, però els governs i Brussel·les diuen que en parlarem més endavant, i fa 30 anys que diuen que ja en parlarem, perquè sempre passa al davant en les prioritats una crisi del capital, dels bancs, o del que sigui? I diuen: no és el moment de parlar de l’Europa social. El resultat d’això és la situació que viuen els pobles d’Europa avui. La Unió Europea ha crescut amb països de l’Est i tots tenim els mateixos problemes. La conseqüència d’això és el que ha passat a Gran Bretanya, que el poble ha votat per sortir d’Europa.
En una entrevista anterior, vostè marcava una certa distància sobre la Renda Mínima d’Inserció (RMI)
Miri, nosaltres, CGT, pensem que el treball és la millor manera per a conèixer gent, socialitzar-se. La gent que no té feina i viu sola, no té una vida social. El treball és necessari, però un treball amb el qual et puguis guanyar la vida. Això no obsta perquè no s’hagin de donar ajudes als que no tenen feina i també han de viure, menjar, tenir un habitatge. Són dues coses diferents però el treball és essencial per a totes les persones.
Veiem que a les presidencials franceses moltes forces polítiques que es presenten, el que fan és copiar el programa del Front Nacional. Des del seu punt de vista, això suposaria sumar a la política neoliberal, l’element racista que significa el partit de Le Pen.
Si, com no volen trencar amb un sistema liberal, segueixen el discurs del Front Nacional, que usa paraules que poden semblar fàcils d’entendre. Diuen que si prens la feina a la gent que no és del teu país hi haurà més feina per als que són del país. Això és molt perillós perquè, primer és una mentida: tots els que treballen al país paguen impostos, compren coses i això és positiu per a l’activitat del país.
El Front Nacional viatja sobre discursos fàcils, com antics partits que abans van dir coses semblants en altres països i èpoques, partits d’extrema dreta. El problema és que els partits tradicionals segueixen a roda d’aquest partit extremista i racista.
Però hi ha un element agreujant, els atemptats que han afectat França els anys 2015 i 2016 i a Espanya també, els atemptats, amb molta gent ferida i amb molts morts. Aquests fets els utilitzen alguns per dir, veieu, això és el que ens porten els estrangers!
Un dels problemes que hi ha des del punt de vista sindical a Espanya i també a França és la falta d’afiliació sindical. Tinc entès que si no hi ha implantació sindical en una empresa, pot passar que no tingui conveni o que no es faci complir, és així?
Si no hi ha presència sindical, no hi ha acord d’empresa. França és el país del món amb més gent protegida per convenis col·lectius, un 97%. Ara bé, si estàs en una empresa on no hi ha sindicat, com pots conèixer el teu conveni? Moltes empreses no apliquen els acords col·lectius si no hi ha sindicat per fer defensar els drets dels treballadors. És un problema.
Per a nosaltres la qüestió és poder estar a totes les fàbriques, però a França el 80% de la gent que treballa afirma que té por a afiliar-se, per què això no és segur per mantenir la seva feina o per tenir una bona carrera professional a l’empresa. Quan parles de por a estar en un sindicat se sol pensar en un altre país que no en França.
Como afronta CGT la seva relació amb els joves, fa uns anys es deia que els sindicats només es preocupaven dels treballadors industrials fixos, això és així encara?
Les empreses han canviat molt de pressa. En una mateixa empresa hi pot haver treballadors subjectes a diferents convenis i situacions legals. Molts cops, gairebé sempre, són els joves els que són precaris i estan poc temps a l’empresa. Si no els vas a veure just quan comencen, no els tornes a veure més. Si no parles amb ells dels seus problemes, se’n van i només els veus passar. És un problema que estem mirant de solucionar. Per exemple, fem sindicat de comunitat d’empresa de manera que sigui quin sigui el contracte que tinguis pots estar vinculat amb el sindicat. Mirem els joves que són treballadors autònoms econòmicament dependents, que hem de conèixer i organitzar. Els hem de demostrar que una garantia individual no és una garantia. En aquest sentit, per exemple, els conductors del sistema de taxis Uber comencen a venir-nos a veure, perquè s’adonen que no guanyen res, treballen molt i no tenen ningú per defensar-los. Tenim molta ,molta feina en aquesta direcció.
Durant el seu mandat, marcat per una oposició de mesos al carrer contra la reforma de la llei del treball, molts joves potser els han tornat a veure com un referent?
No només això, hem aplegat estudiants a les manifestacions. Ells diuen que demà seran els treballadors del país, i si no tenim regles col·lectives què farem? Si no tenim contractes fixos, què farem? Això ens ha permès conèixer millor i més els problemes dels joves que entraran al mercat laboral.
A França és habitual que els estudiants compaginin la feina amb l’estudi. Un sobre dos estudiants treballa per pagar-se els estudis. Treballen, per exemple, en restaurants de cuina ràpida, i en aquells llocs hi ha sindicats de CGT. Però com només hi passen o treballen els caps de setmana alguns cops ens oblidem de parlar amb ells.
Abans de la campanya electoral a França, Fillón parlava d’acomiadar 500.000 funcionaris. Si això es tira endavant, com quedarien els serveis públics del seu país?
És un fet distintiu a França tenir uns forts serveis públics. Això és símbol d’igualtat de la població. Sigui quin sigui el lloc on visquis tens correu, tens estació de ferrocarril, tens hospital, etc. Eliminar serveis públics i funcionaris és reconèixer que en alguns territoris els ciutadans no tindran els mateixos serveis que hauria d’aportar l’administració. I aquests no són els valors de la República francesa.
A més, donar la concessió dels serveis públics a una empresa privada fa que l’empleat treballi per a l’Estat o l’ajuntament al servei de la població. En una empresa privada, qui hi treballa ho fa bé, però treballa per a un patró i per als accionistes. No és el mateix objectiu.
A Europa hi ha gent que afirma que governa el trio de Goldman Sachs, Junquer, Draghi i Barroso.
Això no sé qui ho deia, però en molts països manen els bancs, i pitjor, manen organitzacions no reconegudes democràticament. S’escolta més la presidenta de l’FMI que al director general de l’Organització Internacional del Treball (OIT), que és una institució de l’ONU. Els estats han construït organitzacions internacionals reconegudes per molts països però s’escolten cada dia més l’OCDE o l’FMI, que no són organitzacions de l’ONU.
Des del seu punt de vista, com a responsable d’un sindicat de la Confederació Europea de Sindicats , que hauria de fer la Unió per tornar a ser atractiva per als ciutadans?
El que hauria de fer Europa és parlar dels problemes de la gent d’Europa, dels treballadors, dels que no tenen feina. És el que deia abans, quan tocarà parlar de l’Europa social? Si Brussel·les treballés més sobre buscar un salari en l’àmbit europeu, hi hauria una visió positiva, si digués que cal invertir en recerca per nova ocupació, d’això en parlaria la gent. Cal dir que si el que proposa Brussel·les és sempre vist negatiu per part dels europeus, això es converteix en una autopista per als partits anit-europeistes i xenòfobs.
