No fa ni tan sols sis mesos que es va anunciar l’absorció de Bankia per part de CaixaBank, creant així el primer grup bancari espanyol, i ja tenim uns primers efectes que eren del tot previsibles: més de vuit mil acomiadaments i el tancament de més de 1500 oficines. Dit d’una altra manera, es retalla gairebé un 20% de la plantilla i es tanquen més del 25% de les seves oficines.
Era d’esperar, encara que quan es va anunciar la fusió es va posar èmfasi en les enormes bondats de l’operació i es va negar que aquesta fos una de les principals conseqüències. Es va dir que la salut del sistema financer espanyol ho necessitava i que les recomanacions emanades del Banc Central Europeu eren anar cap a institucions bancàries més grans i millor capitalitzades.
De fet, va ser el primer moviment important d’una tendència, poc liberal i escassament adequada per als consumidors, consistent a reduir les ofertes bancàries espanyoles a tres i crear així un autèntic oligopoli.
S’afirma que en aquest sector la dimensió resulta un tema cabdal. Les concentracions tenen com a finalitat la reducció de costos, el disposar d’una major musculatura operativa per expandir-se comercialment, així com també millorar les ràtios d’eficiència i de solvència.
L’atenció al client, a un segon pla
Les grans xifres, però, amaguen que s’ha produït una acceleració cap a un model de banca que muda de manera evident cap al model en línia en què l’atenció al client s’ha convertit en una motivació clarament secundària.
Es tanquen oficines no només per evitar duplicitats producte de la fusió, sinó perquè “l’oficina”, que havia estat el cor comercial d’aquest negoci i un marc on atendre i satisfer als ciutadans, es considera obsoleta en el món digital i una opció massa costosa.
La lògica és la d’uns accionistes que no esperen que es doni un bon servei ni que la corporació disposi d’una bona reputació, sinó que aprimin els costos i augmentin els repartiments de dividends i millori la cotització borsària de la companyia. Aquests són els objectius, no uns altres.
De fet, aquesta reducció de costos – uns 770 milions anuals, calculen – és doctrina general en tot el sector i no fa sinó augmentar des de 2008, que va ser quan es va arribar a el màxim històric d’ocupació en aquesta activitat.
Des de llavors les plantilles s’han retallat en 94000 persones -un 35% del total-, i es calcula que en les operacions que hi ha ara en marxa com la de CaixaBank, acabaran per reduir l’ocupació en 17000 persones més. De manera concreta, el BBVA ja ha anunciat un ERO que afectarà 3800 empleats.
Qui guanya i qui perd
La perversió del sistema el simbolitza el fet que, quan aquestes reduccions s’anuncien, el rebot de l’entitat en la borsa és clarament a l’alça, el que resulta ser l’escenificació més clara del esperit de l’capitalisme: el guany d’uns descansa sobre la pèrdua de molts altres.
Per evitar els possibles efectes de reputació negatius, els anuncis de reducció de plantilla sempre van vinculats al fet que s’incentivaran les baixes voluntàries, que es compensaran les jubilacions anticipades o bé que s’ajudarà a la recol·locació dels acomiadats.
Bones paraules que pretenen amagar que els “descontractats” ocupen abans d’hora les cohorts que depenen d’unes ja molt afeblides arques del sistema de pensions i que, de fet, aquesta estratègia de contracció la pagarem entre tots.
Aquest és un sector que, tradicionalment, coneix bé l’art de socialitzar les pèrdues que genera i privatitzar els beneficis que aconsegueix. Se’ls rescata en temps de crisi amb diners públics perquè resulten massa grans per desaparèixer, però s’obliden ràpidament de la seva funció social en temps de guanys.
Conseqüències negatives del sistema
El sistema bancari és cada vegada més eteri i centrat en el negoci de la gestió de plans d’estalvi i fons de pensions, més que en atendre les petites empreses o bé a les persones.
Que aquesta evolució amb components tan perversos i derivades clarament negatives la fomenti el regulador en lloc de frenar-la o dificultar-la és una mica sorprenent. I això resulta especialment destacable en CaixaBank, entitat en la qual, encara a dia d’avui, el 14% del capital és públic.
Hi ha mala fama que es guanya a pols. No està lluny el dia en què el sistema bancari actual quedarà assolat per l’oferta de serveis financers per part de les grans plataformes digitals. Una cosa imparable.
Una mudança lògica per part de les generacions més joves, les quals no connecten ni amb les formes ni amb la lògica ni amb el llenguatge dels dinosaures financers. Llavors, ningú plorarà per la desaparició d’unes marques que no s’han guanyat el respecte i que han liquidat alegrement qualsevol indici de reputació.
Aquest és un article de The Conversation
