Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les fórmules de cogestió a les empreses són diverses, en funció de la companyia, el moment històric i el país. Existeixen diferents experiències de participació dels treballadors i les treballadores en els òrgans de decisió de les empreses. De fet, està regulada per llei a 14 països europeus, sobretot al centre i al nord del vell continent.
Alemanya és un dels exemples més paradigmàtics. Després de la Segona Guerra Mundial i en un context de guerra freda, socialdemòcrates i democristians van optar per una fórmula amb la qual els obrers tinguessin més participació en la gestió i, amb això, s’incrementés la productivitat. El 1951 es va aprovar la primera llei de codecisió als sectors del carbó, l’acer i el metall, de manera que el personal i les empreses estaven representats en els òrgans de govern.
“Era una de les reivindicacions històriques de les classes obreres més combatives. Quan acaba la guerra, els Estats Units ho planteja com una alternativa al comunisme, per la qual cosa el sistema participatiu capitalista és un dels orígens de la cogestió”, assenyala Ignacio Muro, vicepresident de la Plataforma per la Democràcia Econòmica.
Repartir beneficis o bé accions
Des de llavors, diferents països van anar adaptant diverses formes de codecisió, com Suècia, on part dels beneficis de les companyies anaven a un fons d’assalariats. “Aquest fons va suposar el 5% de la Borsa del país”, remarca Muro, “fins que als anys 80, amb la globalització, els sindicats van anar perdent pes”.
Altres països van desenvolupar models basats en la participació accionarial dels treballadors, una fórmula que va tenir èxit a països com els Estats Units, el Regne Unit i Irlanda.
“Era una política d’obertura amb el convenciment que si els treballadors participaven en el capital i se sentien part de l’empresa, serien més productius, i així era, en general”.
D’altra banda, existeixen els plans de participació en beneficis, que suposen una implicació financera diferent de l’accionarial en la qual les persones contractades reben una part dels guanys de la companyia.
Model del Nord i model del Sud
Cap d’aquestes opcions és típica dels països del sud d’Europa. A Espanya, sí que existeix legislació sobre economia social, que es caracteritza per organitzar-se de manera associada i cooperativa i, des del 2015, compta amb una llei de societats laborals i participades, en les quals els treballadors tenen la majoria del capital.
Des de la Plataforma per la Democràcia Econòmica no es decanten per un model o un altre, sinó per fomentar el debat i reflexionar sobre els pros i contres de cada experiència.
La participació no resoldrà les injustícies, però les diferents experiències exemplifiquen que on hi ha més participació, hi ha més productivitat
A Alemanya, és habitual que hi hagi dirigents sindicals al consell de vigilància, equivalent al nostre consell d’administració, i, a les companyies de més de 2.000 treballadors, aquests poden ocupar fins a la meitat d’aquest organisme, que és l’encarregat de nomenar el consell de direcció.
En canvi, a Holanda, la legislació advoca perquè siguin experts els qui representin els treballadors en el consell. Muro sosté que si bé “la participació no resoldrà les injustícies”, les diferents experiències exemplifiquen que “on hi ha més participació, hi ha més productivitat”.
Funcionament cooperatiu
La forma més estesa de participació a Catalunya i a Espanya és el model de les cooperatives. Núria Casamajó, tècnica de l’àrea de serveis de la Federació de Cooperatives del Treball de Catalunya, resumeix el sentir cooperativista sota el lema “una persona, un vot”.
“La persona està per sobre del capital. Totes les persones voten per igual, encara que una tingui més capital que una altra”. Els cooperativistes solen ser membres de la cooperativa, però existeix també la figura de la persona sòcia col·laboradora, que sense treballar-hi aporta capital i pot participar en el consell rector i en l’assemblea. Pot tractar-se, per exemple, d’una persona jubilada que vol continuar tenint una relació monetària amb la cooperativa.
El 20% dels beneficis es destinen a un fons de reserva obligatori i el 10% al fons d’educació i promoció de cooperatives. Després de pagar l’impost de societats, l’excedent es reparteix entre els socis. ¿De quina manera? El consell rector fa una proposta i l’assemblea la vota. Aquesta proposta pot incloure augmentar el capital social de cada soci, pagar-lo en efectiu i que es reflecteixi en la renda personal del soci com un rendiment de capital immobiliari, o bé crear altres fons de reserva voluntaris per fer més viable a la cooperativa, la qual cosa pot ser òptim en un exercici en el qual hi hagi pèrdues.
Decisions democràtiques
“La propietat és del soci”, ressalta la tècnica. “El soci participa econòmicament en la cooperativa, en els òrgans de gestió i en les formacions que pugui haver-hi. És responsable i ha d’implicar-se en la gestió de l’empresa cooperativa”. Quan una persona marxa de la cooperativa, té dret al retorn del capital social, del que s’encarrega el consell rector i, segons la normativa, aquesta devolució pot ajornar-se fins a cinc anys per no descapitalitzar l’empresa.
Entre els avantatges de les cooperatives del treball, indica Casamajó, figura la forma democràtica de prendre decisions. “Evidentment, el capital és important per a la viabilitat de l’empresa, però hi ha maneres de repartir aquest capital”. Dels inconvenients, en ressalta el “factor humà”.
“Pot haver-hi alguna discrepància entre socis. La majoria de vots és la que marca la pauta que caldrà seguir i els que hagin votat en contra hauran d’acatar-ho, però una empresa basada en la persona haurà de cuidar les relacions entre socis. A la federació fem formacions de governança per evitar possibles conflictes entre socis”.
