Construir una societat no excloent, no estigmatitzadora és un dels objectius de les persones que defensem la justícia social. Sovint les etiquetes que se’ns pengen per evidenciar la diferència del model social considerat com el subjecte polític central i dominant -home, blanc, adult, heterosexual, propietari, amb capacitat no inclusiva- i aquesta diferència esdevé marca per la discriminació.
En l’àmbit de les polítiques socials ens trobem amb aquesta base. La lluita contra la pobresa i l’exclusió es basa no només en un sistema de serveis encara insuficient -malgrat la llei de serveis socials i la seva ambiciosa cartera de serveis- sinó també en un sistema d’ajuts socials totalment insuficient, estigmatitzador i complex.
La pandèmia ha evidenciat que aquest sistema és poc útil i lluny de combatre la pobresa el que fa és soterrar-la en un laberint d’ajuts, papers i dificultats administratives; el que fa és mantenir-la, més que combatre-la.
Una persona en situació de necessitat econòmica troba davant seu un embull administratiu per demanar ajuts condicionats i a més ha de demostrar, en cadascun d’ells, aquesta situació que manifesta. La majoria d’ajuts s’acaben dedicant a persones en situacions extremes, els pressupostos que es dediquen no són suficients i les condicions draconianes. Un exemple abastament conegut és el de la demandant d’una Renda Garantida que passava del límit anual fixat en 50 €; amb un límit de 7.967,73 anuals -el que marca l’Indicador de suficiència de Rendes a Catalunya- sobrepassar aquest límit de misèria se sanciona amb la no percepció de l’ajut. A banda d’altres requisits com l’edat, no treballar i no ser beneficiari o beneficiària d’altres prestacions acaben convertint un ajut social de caràcter econòmic, que hauria de ser temporal, en una necessitat que, a més, no treu de la pobresa. Aquest sistema cronifica la pobresa més que no pas crea condicions per a superar-la. En aquest any llarg de pandèmia fa augmentar, les ja grans desigualtats.
La pandèmia, reitero, ha fet augmentar les desigualtats. La diferència entre l’1% més ric i el 99% de la població s’ha eixamplat. Si abans de la pandèmia ja es parlava d’aquest repartiment de la riquesa amb aquesta profunda desigualtat, ara, a més, aquest 99% de la població és més a prop de situacions de pobresa i necessitat. L’aturada econòmica, els ERTO, l’atur… ha afectat bàsicament a les persones assalariades -en el mercat formal o informal- que ja vivien una realitat laboral molt precària mentre les grans empreses han augmentat els beneficis. Les grans fortunes han crescut mentre la supervivència de la majoria és cada cop més fràgil, i no només pel virus.
Una mesura feminista
En les etiquetes discriminatòries hi ha una molt greu: la dedicada a la majoria social que som les dones. En una societat basada en les desigualtats, la desigualtat de gènere és una base per al desenvolupament econòmic: la bretxa salarial, la temporalitat extrema dels contractes, la parcialitat d’aquests, la manca de possibilitat -i de mesures- de conciliació, la doble-triple jornada, la manca de reconeixement de les aportacions de les dones, el sostre de vidre, la segregació horitzontal i vertical en l’evolució professional, les dificultats d’accés al mercat laboral -i més si tens persones a càrrec, ets migrant o trans-… el fet de ser dona és sancionable en una societat construïda sobre les discriminacions. A la Unió Europea, segons dades prepandèmiques, el risc de pobresa era de 24,4% per al conjunt de la població, però és del 25,3% en el cas de les dones sent d’un 23,6% per als homes. Aquesta diferència ha augmentat aquest darrer any, no només ha afectat la salut. Un exemple és com evoluciona aquesta desigualtat al final de la vida laboral: les dones cobren un 29% -un 30% al Regne d’Espanya-menys de pensió, fet que fa que el 17% les dones grans estiguin en risc de pobresa -enfront del 13,1% d’homes-. La feminització de la pobresa és un fet, però a més el fet que els sectors considerats essencials -lligats a les cures, l’atenció i més precaris- durant la pandèmia siguin altament feminitzats, ha exposat les dones a un grau més alt de contagi. Tot plegat afecta la qualitat de vida i la posició socioeconòmica.
Aquesta desigualtat afegida fa que la Renda Bàsica sigui una mesura desitjable per a construir la llibertat femenina. Dotar d’eines de negociació en aquesta desigualtat a la qual s’afegeixen situacions com la violència masclista -que en pandèmia ha significat, entre altres coses la convivència amb l’agressor o haver d’aguantar situacions d’assetjament amb menys xarxa en l’entorn-.
Quan es parla de recuperació econòmica, es parla de xifres macro econòmiques i xifres de beneficis de grans multinacionals, però no sobre la base de la qualitat de vida de les persones ni la realitat diària, i l’actual model es desenvolupa en base a les desigualtats.
Cal superar aquests plantejaments polítics i posar en marxa polítiques socials i econòmiques que vertebrin comunitat i posin els fonaments d’una societat més equitativa. Una Renda Bàsica universal i incondicional seria beneficiosa per a la majoria de la població, ens dotaria d’eines materials per a la subsidència en allò bàsic -desmuntem d’una vegada el mite de les persones que s’aprofiten de prestacions miserables -i de poder de negociació dels treballadors i treballadores davant el mercat laboral. A les persones joves, que no troben lloc al mercat laboral i el que troben és precari, els donaria una base per a la suficiència i llaurar-se un futur esperançador. A la gent gran, que sobreviu amb pensions miserables els facilitaria una vida digna.
A les dones, donat que ocupem les posicions més baixes de l’escala social, ens afectaria de forma positiva donant-nos una base per a la independència econòmica, ens repararà, en part, els drets vulnerats constantment. Una Renda Bàsica és posar les bases per a l’equitat i la justícia. Ara és el moment.
