Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La pesca a Catalunya és un sector econòmic en declivi des de fa anys. Per exemple i segons dades de l’ICAT, les captures l’any 2006 van ser 37 044 tones mentre que l’any 2023 han experimentat un valor mínim de 16 157 t. Paral·lelament, els ingressos també han anat disminuint, amb un màxim de 130,93 milions d’euros (M€) l’any 2007, mentre que, a partir de l’any 2020, no s’han assolit els 100 M€. Quasi un 60% dels ingressos provenen de la modalitat d’arrossegament, que és la més afectada per les recents regulacions de la Unió Europea.
I en poc més de vint anys, el nombre d’embarcacions dedicades a la pesca s’ha reduït a la meitat i actualment no arriba a 600 en tot el litoral català, organitzada en 15 confraries. Com a conseqüència, el nombre de persones ocupades al sector també s’ha reduït aproximadament a la meitat aquests anys.
Si analitzem les causes de tot plegat, la crisi respon a motivacions que tenen una explicació científica. El Mediterrani és un mar pobre; per tant, si hi ha pocs nutrients (que són els impulsors de la xarxa tròfica), i és evident que les espècies situades a dalt de tot (les més capturades i de major valor econòmic, com lluç, rap, gamba, escamarlà, etc.,) tenen una evident limitació de biomassa per unitat de superfície.
La pesca és una manera molt primitiva d’obtenir proteïnes, ja que es basa en la producció natural. És com si en el cas de la terra, encara fóssim recol·lectors de fruites salvatges (en lloc de conrear-les) o bé en lloc de criar gallines i vaques en granges, sortíssim cada dia per boscos i prats per a capturar-les. Si ho reflexioneu, us adonareu que la pesca ha de ser necessàriament poc productiva i hem après a fer factories per al cultiu d’algunes espècies.
La pesca a Catalunya és una font de proteïnes de gran qualitat, però de cap manera pot suposar una aportació significativa a les necessitats d’alimentació d’un país. És a dir, la pesca a Catalunya no és cap solució a la necessitat d’alimentació del sector; és més aviat una font de sensacions especials per la qualitat del producte. I penseu que la immensa major part del peix que consum a Catalunya prové de fonts de pesca alienes a la nostra, de caladors llunyans i molt més productius.
Altres motius de l’esgotament dels recursos pesquers (especialment els capturats per arrossegament) és la tecnologia: vaixells cada cop més potents i elements electrònics de detecció on està la pesca abans de deixar anar els arts de captura. I també condicionants de tipus econòmic: la subvenció del gasoil necessari per a moure tota aquesta maquinària i els preus de venda que fan més o menys rendible una pobra captura pel que fa a pes,
El sector i l’administració són perfectament coneixedors d’aquesta situació i han treballat per evitar l’esgotament dels recursos, finançant la reducció de la flota, reduint els dies i les hores de pesca, fent parades biològiques d’uns mesos al llarg de tot el litoral, regulant les modalitats de pesca, establint àrees de veda… és a dir, disminuint la pressió sobre l’ecosistema per a permetre la recuperació dels estocs.
Ara la Unió Europea està entestada a donar la clatellada definida al sector de l’arrossegament, el més important. Primer imposant un màxim de vint-i-nou dies de pesca al llarg de l’any, nombre que podrà incrementar-se en funció de la implementació d’una sèrie de mesures que evidentment tindran un important cost econòmic pel sector.
Estem d’acord que l’arrossegament és la modalitat de pesca que més impacte produeix als ecosistemes, per la seva manca de selectivitat i per remoure tot el fons marí. Però si ho traslladem al món real, és evident que tant els cotxes com la indústria dels hidrocarburs alliberen grans quantitats de contaminants a l’atmosfera, responsables no només del canvi climàtic sinó també d’rellevants malalties. Llavors, fem que cada cotxe només pugui circular un mes a l’any o que les fabriques només estiguin actives durant un mes?
A parer meu, la solució que s’implantaria seria molt dràstica i incompatible amb la sostenibilitat econòmica dels sectors afectats per la regulació del mes. Doncs exactament això és el que ha fet la Unió Europea, amb una voluntat clara d’acabar amb la pesca d’arrossegament al Mediterrani , probablement a mitjà termini i que de moment es creen condicions difícils per la sostenibilitat de l’activitat. No són d’estranyar les protestes dels pescadors, de les que de moment ja hem tingut un tastet amb una vaga de tres dies.
Estem davant d’un problema important, que no amenaça cap sector significatiu a la contribució del PIB, però sí a una activitat tradicional molt apreciada per la societat i que cal defensar.
I si acaben prohibint la pesca d’arrossegament (cosa que no desitjo) tampoc caldrà llavors construir grans parcs eòlics marins, que hi ha qui diu que són magnífics per salvar la pesca donat que creen àrees de reserva… ja m’enteneu!
